Anar al contingut

BARCELONEJANT

Recordant Salgot

Ramón de España

Recordant Salgot

La premsa barcelonina no s’ha mostrat gaire generosa amb la mort del cineasta Josep Antoni Salgot (Aiguafreda, 1953). Ha sigut com si ens n’haguéssim oblidat. Evidentment, morir-se els mateixos dies que Rutger Hauer, el replicant cap de ‘Blade runner’ –únic ésser humà, que jo sàpiga, la mort real i fictícia del qual han tingut lloc el mateix any, ja que la pel·lícula de Ridley Scott estava ambientada el 2019– no ajuda, ja que tothom té alguna cosa a dir sobre Roy Batty i el seu monòleg sota la pluja i feia anys que el pobre Salgot no donava senyals de vida cinematogràfica, concretament des del 2008, quan va estrenar el seu últim llargmetratge, ‘My way’, que jo no vaig arribar a veure i em temo que la resta dels meus conciutadans tampoc. Com que ningú recorda Salgot, ho faré jo, ja que sempre li vaig tenir estima.

Si no recordo malament, me'l va presentar Bigas Luna, el seu amic i mentor, i em va semblar un paio entre envejable i irritant, ja que era jove, guapo, simpàtic i ric. La seva família regentava l’imperi de les tovalloles Hierba i un oncle seu era el dels fuets i els llardons. No content amb això, tenia una nòvia molt simpàtica, Virginia Ensesa, la família de la qual posseïa el bonic hotel Sa Gavina de S’Agaró. Per matar-lo, vaja. El primer que vaig veure d’ell va ser ‘Madison’, un curtmetratge codirigit amb Carles Jover que, en el seu moment, em va semblar sensacional.

Història visceral

Després va venir, també conjuntament amb Jover, el llargmetratge 'Serenata a la claror de la lluna’, que tenia la seva gràcia, tot i que no deixava de ser una versió allargada de ‘Madison’ (ara no recordo si també hi sortia el gran Jaume Pujagut, un home beneït per Déu amb una cara ideal per a la comèdia que, lamentablement, no va perseverar en la interpretació). Amb Jover, un paio molt divertit, vaig coincidir com a membre del jurat en una edició del festival de Sitges. A tots dos ens feia molta gràcia que la nostra companya Ellen Burstyn s’endugués les mans als ulls cada vegada que apareixia alguna atrocitat a la pantalla. Venien ganes de dir-li: “Senyora, que vostè sortia a ‘L’exorcista’”.

Es va estrenar com a director en solitari amb la que segueix sent la seva millor pel·lícula, ‘Mater amatísima’ 

Animat per Bigas, Salgot es va estrenar com a director en solitari amb la que continua sent la seva millor pel·lícula, ‘Mater amatísima’ (1980), la visceral història d’una mare i el seu fill autista que no va deixar ningú indiferent i que va semblar augurar un futur brillant per al nostre home. Lamentablement, i per motius que mai he aconseguit aclarir, no va ser així. No va tornar a dirigir fins el 1989, quan va intentar convertir en ‘Estación central’ un ‘thriller’ romàntic digne un guió absurd i impossible.

Produïa el meu vell amic Manel Valls, que em va passar el text i, quan l’hi vaig tornar dient que no havia entès res, em va dir, sense moure’s de la taula del càtering, que una vegada rodat ho entendria tot. El gran director de fotografia Josep Maria Civit no era de la mateixa opinió: “Si ja costa de vegades plasmar bé un bon guió, calcula el que pot sortir a partir d’això”. Salgot tampoc hi ajudava, ja que en aquella època tenia els seus estira-i-arronses amb l’alcohol, i el rodatge matutí xutava, però el de després de dinar (i beure) era un infern. No ho dic com a crítica perquè no soc un moralista i perquè jo també vaig tenir certa tendència a aixecar el colze. Quant a la ‘sex symbol’ polonesa que el Manel s’havia tret de la màniga, Katarszyna Figura, mai més se’n va saber res.

Fidel a si mateix

Superada la dependència etílica, Salgot va tornar a ser el tipus encantador de costum, però, fidel a si mateix, no va tornar a rodar fins el 2001, l’any de ‘Dama de Porto Pim’, projecte que va fregar l’obsessió i pel qual van passar vint-i-tants guionistes (entre ells, Morrosko Vila San Juan, amb qui va muntar una petita productora més endavant amb què va rodar la seva última pel·lícula, ‘My way’). ‘Dama de Porto Pim’ es deixava veure amb cert grat, tot i que el baix pressupost es feia notar i, sobretot, estirar fins a 90 minuts un relat d’Antonio Tabucchi d’unes quantes pàgines resultava una cosa semblant als treballs d’Hèrcules.

Em vaig quedar amb les ganes que rodés alguna cosa sobre la vellesa dels seus pares: afligits d’alzheimer, van passar els seus últims dies en la mateixa residència, però no es reconeixien al creuar-se perquè tota la seva vida en comú s’havia esborrat. Hauria donat per a un magnífic curt als antípodes de Madison.

Temes: Barcelonejant