Anar al contingut

BARCELONEJANT

Tocar el cel de la catedral

La seu de Barcelona ofereix visites vespertines amb el temple tancat i buit, i accés a zones normalment vetades al públic

Des del terrat es pot veure la posta de sol, la ciutat en 360 graus i coses tan curioses com les latrines dels campaners del segle XIV

Natàlia Farré

Una latrina del segle XIV. En desús, per descomptat, però durant temps utilitzada pels campaners de la catedral. Llueix al terrat de la seu, adossada a un dels murs que transcorre paral·lel al carrer dels Comtes. Un banc d’obra amb un forat al mig. ¿El desguàs? Directe a la via, que així es feien les coses centúries enrere. Els encarregats de donar l’hora i tocar els actes litúrgics no tenien temps d’anar a la recerca d’un lloc més íntim on despatxar les seves necessitats, així que el que feien era retirar-se fins a la susdita latrina entre repic i repic. Més a baix, al primer pis, n’hi ha una altra. Aquesta era per a ús dels nobles, per si alguna cosa estrenyia durant el servei religiós, que també podia passar. Està més recollida, no es veu. Però la primera sí que s’adverteix a poc que un estigui atent al recórrer la part més alta de la seu; i gairebé es pot tocar, si es participa en les visites vespertines que la catedral ha inaugurat aquest estiu.

Des del terrat, la Generalitat té forma de cúpula de majòlica, i l’ajuntament llueix més façana gòtica que neoclàssica

L’objectiu d’obrir la seu cap al tard no és per presumir de latrines centenàries, i els beneficis d’apuntar-se a la visita, tampoc. Descobrir els racons de la catedral està bé; i esbrinar que tota és transitable i qualsevol racó accessible té gràcia, però el millor de la nova aposta de la seu és la vista de 360 graus sobre Barcelona que s’atalaia des del terrat amb la posta de sol com a única companyia. Ni una ànima. Ni rastre dels 6.000 turistes, feligresos i passejants que diàriament transiten per les seves naus. A les set tanca portes, tres quarts d’hora després surten els parroquians que atenen l’última missa, i a les vuit és assaltada pels usuaris de la visita vespertina, no més de 30 persones disposades a descobrir els seus secrets de nit i en solitari.

Un dels canonges de la catedral, al terrat de la seu. / FERRAN NADEU 

El pont del rei Martí

Des del terrat la vista de la ciutat és diferent. La Generalitat té forma de cúpula de majòlica, i l’ajuntament llueix més façana gòtica que neoclàssica. De la basílica de la Mercè es veu sobretot l’escultura de la patrona que la corona, i el Liceu és una immensa caixa negra, la caixa escènica. I és difícil imaginar ser més a prop del jardí que Rubió i Tudurí va dissenyar (i va refer Joan Mirambell després de la guerra civil) per a Francesc Cambó dalt de l’edifici de la Via Laietana que porta el nom del fundador de la Lliga. No es veu, però s’intueix el pont neogòtic del carrer del Bisbe, el que uneix la seu del Govern amb les Cases dels Canonges, abans habitatges clericals i en l’actualitat, residencia oficial del president de Catalunya. I no es veu ni s’intueix el pont que unia el Palau Major amb la catedral i que permetia al xacrós rei Martí arribar a l’antiga tribuna reial sense haver de pujar ni baixar escales. Queda la porta, dos fulls de fusta tancats i barrats que des del carrer dels Comtes es poden observar si un alça la vista.

Cada 3 de maig, els canonges beneeixen la ciutat des de la creu de terme, que corona l’edifici i marca l’eix sagrat

A peu de carrer, una altra curiositat: en una de les finestres del que avui és Conselleria d’Acció Exterior llueix una creu de la catedral que indica que allà hi havia la carnisseria de la seu. És a dir, en aquest punt es venia la carn dels ramats que manejava el temple. No és l’única creu on clavar la mirada. Al terrat la millor vista s’obté des de la creu de terme que la corona. És l’element que marca l’eix sagrat vertical de la seu que arrenca a la cripta de santa Eulàlia i passa pel presbiteri i la clau de volta. I és el punt des del qual cada 3 de maig, a les nou del matí, els canonges beneeixen la ciutat cap als quatre punts cardinals. 

La catedral buida vista des de la tribuna reial. FERRAN NADEU

Descendir per l’escala de la façana 

D’històries l’edifici en guarda moltes, no en va aguanta divuit segles sobre la seva esquena si es compten els primers vestigis paleocristians, però algunes, com la celebració d’un capítol del Toisó d’Or, compleixen anys: cinc-cents, exactament. El 1519 Carles I caminava per aquests verals i va convocar reunió de l’ordre, per a això, segons manen els estatuts, es va haver de pintar l’escut de tots els cavallers convocats als seients del cor de la catedral. I allà segueixen. Pocs dies abans hi va haver un altre acte destacat: el funeral de l’emperador Maximilià, avi de Carles, amb entrada del cavall que portava les armes imperials fins a l’altar mateix, inclosa. El cor acostuma a ser accessible, però vist sense aglomeracions lluu molt més.

Tancat al públic habitual, però no al vespertí hi ha el camí de tornada del terrat a través de la façana principal. Així mateix. El descens s’efectua per l’escala d’una de les torres, itinerari que passa a menys de mig metre dels vitralls que s’entreveuen a dalt des del Pla de la Seu, amb parada al lloc on al seu dia va ser cereria de la catedral, on es feien tots els ciris i espelmes que es consumien, i nova tribuna reial. Aquesta última, com no podia ser de cap altra manera, ofereix la millor vista del recinte i permet apreciar la seva immensitat, aparentment menor que Santa Maria del Mar però realment molt més gran. És la catedral de Barcelona. 

El descens del terrat s’efectua des de les escales de la façana fregant els vitralls que la decoren / FERRAN NADEU