«¿Per què ens recolliu, per tornar a fer-nos fora?»

Poques nits abans havia discutit amb els educadors. Volia evitar que fessin fora dos dels seus companys. De matinada, quan tots dormen, perquè la resta no es rebel·li i digui que o tots o cap. El que aquella nit no s’imaginava el Mohamed, que per descomptat no es diu Mohamed, però la història del qual és la de centenars de Mohameds, era que el pròxim en escoltar les sis fatídiques paraules “ho sentim molt, te n’has d’anar” seria ell. Ell, que en els mesos que va ser al centre d’emergència, mai va arribar a ser traslladat a un CRAE, havia intervingut sempre en les baralles. Ell, que havia mostrat amb escreix la seva bona actitud i les seves ganes d’estudiar, apuntant-se a tots els cursos que va poder. Va deixar l’escola als nou anys, tot i que per la seva educació exquisida ningú ho diria, i tenia set d’aprendre.  

Una de les principals diferències entre un adolescent que viu en un centre de menors i un que no és que al primer, complir els 18 no li causa alegria, sinó ansietat. Una ansietat més que comprensible si arribar a la majoria d’edat suposa quedar-se al carrer, sensació que aquests xavals coneixen bé. Aquest va ser el cas del Mohamed, de 18 anys i mig, qui no només va deixar l’escola sinó casa seva, la seva família, abans de sumar els dits de les dues mans.

Cuiner des dels 10

Malgrat haver emprès l’aventura fa tants anys, el Mohamed va arribar a Europa l’estiu passat. Abans, va viure set anys sol a Castillejos, al nord del Marroc, molt a prop de Ceuta, on va treballar de cuiner, forner i pastisser, una cosa habitual en aquest enclavament, en el qual són pocs els nens que es busquen la vida abans de saltar a Europa, el seu objectiu. Els anomenen jarragas.

Aquest salt, als 17, tampoc va ser senzill. Ho va intentar en pastera set vegades. Set. Cada intent, una història per oblidar. En un d’ells, el motor es va escalfar i va explotar. Als que van saltar per evitar les flames mai els van trobar. En un altre, es van perdre a alta mar. 

A la setena va arribar a Algesires on li van fer la prova d’edat i al comprovar que era menor el van enviar a La Línea. D’allà, a Sevilla. D’allà, a Puerto Real i El Bosque, a Cadis, on va passar set mesos, fins que es va escapar. “Volia estar com més lluny del Marroc, millor”, explica. Va passar dos dies al carrer, a Arc de Triomf, fins que el va trobar un paisà i el va acompanyar a la comissaria de la plaça d’Espanya, on va passar dos dies. “Aquí la gent es porta bé amb els menors. Em van donar menjar i em van portar a un centre”, narra. Li faltaven tres mesos i 20 dies per complir els 18. Recorda amb precisió el seu particular compte enrere.

Va arribar al centre i li van dir que no es preocupés per res. Que l’ajudarien. Va complir els 18 i li van donar una primera (i última) pròrroga de tres mesos per gestionar els papers. Perquè pogués tramitar, almenys, el seu passaport marroquí. El temps va ser més ràpid que l’administració. Va acabar la curta pròrroga i encara no tenia passaport. El van fer fora igualment. “Et fan fora sense res... ¿on vas?”, denuncia. “I dels cursos no ens expulsen –reflexiona–, però si perds tota estabilitat, no tens on menjar ni dormir, ¿com continuarem estudiant?”.

Ajuda clandestina

Notícies relacionades

La Generalitat continua expulsant menors migrants al complir els 18 anys

Lluita amb dos ferits davant un centre de menors migrants a Calella

Abans de marxar, un educador li va donar d’amagat un paper amb el seu número de telèfon al costat d’un “truca’m”. Al Mohamed  li va fer vergonya i no ho va fer, però de vegades l’atzar és capritxós i es van tornar a trobar. Pel carrer. Li va donar una altra vegada el número i van quedar a les nou a “el gat aquell gran del Raval”. Aquesta vegada va vèncer la vergonya. La cita va ser en un espai okupat on va acabar vivint amb tres nois més en la seva mateixa situació. “Aquí no hi ha només gent dolenta, racista; també hi ha gent bona. Si demanes menjar, et donen menjar. Jo em presento a la gent pel carrer i els dic ‘no vull diners, pots comprar-me un bocata, sisplau, i el 90% no diuen que no’”, assegura.

Explica el seu cas “per evitar que altres nois passin pel mateix”. Als seus ulls, per resoldre la situació el primer pas seria que els educadors, al cap i a la fi els que executen les expulsions, es rebel·lessin. “¿El teu cor què n’opina, d’això? ¿Per què ens recolliu, per tornar a fer-nos fora?”, li va preguntar al seu educador la nit de la seva expulsió mirant-lo als ulls, que van respondre per ell.