BARCELONEJANT

Rates 'made in Barcelona'

L'ajuntament va arribar a comptabilitzar quatre milions de múrids als anys 80, ara resulta que en són 200.000

Els veïns dels barris populars de la ciutat, davant del menysteniment polític, van crear brigades d'extermini

zentauroepp48896986 barcelona 17 11 1978 ratas190702173754

zentauroepp48896986 barcelona 17 11 1978 ratas190702173754

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Se n’ha parlat molt, durant aquesta setmana, de les 200.000 rates barcelonines. El tema, no obstant, i sense ser cosa menor, dista molt dels titulars que va generar el món dels rosegadors dècades enrere, quan es van arribar a crear brigades veïnals d’extermini, quan flotaven mortes al mar o quan s’assegurava que a la capital catalana hi havia el doble de ratolins que de persones. La seva mania de refugiar-se a l’inframon urbà les ha convertit en una bomba de rellotgeria bacteriana. I tot i que ara es gestionen millor les escombraries i els carrers estan més o menys nets, continuen fortes sota terra, a les clavegueres. A les seves clavegueres. Passa que la història de la ciutat pot explicar-se a través d’aquest animal de cua llarga i pèssima fama. Les rates també han viscut una transició.

El juny de 1973, els veïns de Ciutat Meridiana van convocar un peculiar concurs que consistia a caçar rates. Qui capturava el rosegador més gran, guanyava. Era la manera de protestar contra la insalubritat i la brutícia d’un barri obrer nascut als anys 60 fruit de l’urbanisme especulatiu de l’ajuntament franquista, una zona abandonada i sense atencions socials. El gener de 1979, una vaga d’escombriaires que es va allargar durant sis dies va atraure a la superfície una nombrosa representació de la comunitat subterrània de múrids. El rebuig, per cert, el recollia la mateixa empresa que avui. “No hem d’oblidar –deia llavors aquest diari– que són propagadores de la pesta, cosa que suposaria un gravíssim perill per a la ciutat”. L’etiqueta de bestioles contagioses l’arrosseguen des de l’Edat Mitjana, quan un terç de la població europea va morir a conseqüència de la pesta negra. Sempre es va dir que les rates en van ser les transmissores, però un estudi de la Universitat d’Oslo publicat el 2018 defensa que l’origen de l’aniquilació va ser la pròpia ronya humana (puces i polls que van niar sense gaire oposició en els humans). Segons aquest informe, no existeix cap document medieval que esmenti la mort de munts de rates. Estrany, això que l’animal sobrevisqués i l’homo sapiens, no.

Rata parapetada rere un contenidor d’escombraries del carrer del Consell de Cent, el 1979 / Arxiu noticiari universal

En qualsevol cas, la rata no és un gat o un gos que un pugui domesticar o posar-li nom. És d’agafar-li poc afecte. Que ho preguntin als veïns de la Prosperitat, a Nou Barris, que a començaments dels anys 80, amb els edificis acabats d’estrenar, sortien de nit per caçar rates. L’octubre de 1984, arribaven a eliminar 15 peces de gran mida cada hora. Mentre ells s’amagaven pels carrers, sense llanterna, per no foragitar la presa, la gent els donava un cop de mà des de les finestres, assenyalant aquí o allà. Un any abans ja s’hi havien posat els residents del Clot, on una indústria de menuts d’animals s’havia convertit en un autèntic bolquet de rates. Les mataven a perdigonades. “No són rates, són tigres”, comentava un dels caçadors urbans, sorprès per la mida de les bèsties. Un pare orgullós explicava com el seu fill se n’havia carregat cinc o sis des de la finestra amb una carrabina d’aire comprimit.

Veïns de la Prosperitat, el 1984, en una nit de caça de rates pel barri. En podien arribar a aniquilar fins a 15 per hora / KIM MANRESA

El mateix passava a les barraques de La Perona, on avui hi ha el parc de Sant Martí. Els gitanos que vivien a la zona preferien no queixar-se a l’ajuntament perquè no els fessin caure el poblat. Sortien a centenars durant el capvespre. Ja llavors s’assenyalava la construcció antiga i la gran concentració de persones com a dues de les causes de la presència de rates. El mateix defensen avui els experts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), els faedors d’aquest comptatge de 200.000 rosegadors.

La xifra contrasta amb el número que s’aportava fa 30 i 40 anys. El 1980, el llavors regidor de Sanitat, Felip Solé i Sabarís, parlava d’1,5 milions de rates. El 1986, l’any en què Samaranch va obrir el sobre de la Barcelona olímpica, el Departament Municipal d’Higiene Pública assegurava que eren quatre milions. I això no és una broma: Gonzalo Monzón, responsable de la desratització local, va qualificar la xifra de “tolerable”. Les zones negres eren els cursos del Llobregat i el Besòs, la zona portuària i el districte 1 (Ciutat Vella). Ja el 1989, potser pel ‘restyling’ que se li va fer a la ciutat de cara als Jocs, la població de rosegadors havia baixat a dos milions. Els números eren d’una precisió tan esgarrifosa com sospitosa: 198.122 a Montjuïc, 210.334 a Nou Barris, 91.057 a Les Corts... Els serveis municipals van dividir la ciutat en 150 zones i, a través d’enquestes, incidències, captures i signes observats en diferents llocs, es va poder determinar el nombre d’exemplars “amb escàs marge d’error”. Sorprèn que fonts de l’ASPB diguin que el conegut recentment és “el primer estudi seriós o com a mínim el primer que permet estudis de seguiment futur per saber com evoluciona la població”.

Un responsable del clavegueram de Barcelona, a la caça de rates, el 1981 / ARXIU NOTICIARI UNIVERSAL

Notícies relacionades

En qualsevol cas, i deixant de banda els mètodes de comptatge, en què sí que hi ha certa coincidència és que el límit tolerable se supera “quan l’animal passa a ser visible”. Passats els Jocs, fins i tot al mateix estiu del 92, les platges es van despertar diversos dies plenes de rates flotant. No van ser engolides pel mar, simplement van ser arrossegades per l’aigua torrencial caiguda els dies abans. A la Barcelona més contemporània han aparegut sobretot en obres del metro, però també en grans infraestructures com el túnel de Glòries o la Sagrera.

Ja siguin quatre milions o 200.000, el que no canvia és el risc que les rates suposen per a la salut pública. En el 59% dels múrids analitzats en aquest últim estudi va aparèixer el bacteri Listeria monocyctogenes, causant d’avortaments espontanis en embarassades i de casos de meningitis en nens. No fa falta que els barcelonins s’armin per combatre-les, però tampoc seria bona idea deixar que s’animessin. 

Un estiu de rates a la ciutat

Enverinar, netejar i hermetitzar. Aquestes són les tres línies d’actuació que duen a terme les empreses de desratització. David Pardo, gerent de Fast Control, explica que aquest any estan notant més presència de rosegadors a tota la ciutat: “Les plagues estan relacionades amb la calor”, diu. 

Una rata a la Ciutadella, l’agost del 2018 / JORDI COTRINA