Modernisme de segona mà, a Wallapop

Entrar a Wallapop regala sorpreses. No només les de trobar el que busques al millor preu, sinó també les de topar de cara amb allò que no pensaries veure mai a l’aplicació, o sigui, una torre modernista protegida amb el grau de BCIN (bé cultural d’interès nacional) a la venda. D’acord que tot és susceptible de ser ofert en les plataformes digitals però, d’entrada, una joia catalogada no sembla el lloc natural de l’aplicació de vendes de segona mà, al costat dels trastos regalats, els electrodomèstics utilitzats, la roba que ja no es fa servir i els llibres que ocupen massa espai a la prestatgeria. Però hi és. La Casa Tosquella. Sense nom i sense direcció, però per poc que es conegui, s’identifica clarament pels seus arcs de ferradura i pel que queda de l’estany pintat al sostre del porxo del jardí.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

La casa es considera d’estil modernista, tot i que té molt d’eclèctica i de llenguatge arabitzant, i és dels pocs, sinó l’únic, edifici de Barcelona d’Eduard M. Balcells i Buigas, un arquitecte nebot de Gaietà Buigas (autor de l’estàtua de Colom) i cosí de Carles Buigas (creador de la font de Montjuïc). La va aixecar com a torre d’estiueig el comerciant Antoni Tosquella el 1889, però el 1907 Balcells la va reformar totalment, i a punt va estar de desaparèixer del mapa ciutadà el 1974, el racó que dibuixa entre la ronda del General Mitre i els carrers de Vallirana i Ballester, perquè era un caramel per als constructors. Va resistir gràcies a la seva última llogatera Maria Dolors Castells, descendent de Tosquella, que va aconseguir, no sense esforç, que la Diputació de Barcelona la considerés un bé a protegir. La va blindar, així, del picot i es va enemistar, així, amb la part familiar que sí que volia vendre. I allà va viure fins al final dels seus dies. 

Equipament per al barri

El seu estat no és gaire bo: la humitat ha deixat inservibles algunes parts de la vivenda, i els esgrafiats, els estucats, les pintures, la forja, les vidrieres i altres elements decoratius necessiten una profunda i cara restauració. Potser per això el preu de sortida són 1,4 milions d’euros. Un cost més que acceptable que temptal’Ajuntament de Barcelona. Tant el Consistori com la Generalitat, al ser un edifici catalogat, tenen dret de tempteig i retracte, i els primers s’ho estan pensant.  Han visitat la finca i han fet informes sobre l’estat (i reforma patrimonial) i la possibilitat, o no, d’una ampliació. Es tracta de veure’n la viabilitat per convertir-la en alguna mena d’equipament municipal; el districte ho demana a crits. I fonts consistorials afirmen que no s’hauria de perdre l’oportunitat de comprar-la, perquè tant el preu com les possibilitats són bons. Les reticències tenen nom: període electoral.