'L'altre Domènech'

‘Domènech, el dolent’ o l’‘Altre Domènech’. És més: ‘Creador d’espantalls’ i ‘L’arquitecte que pateix Barcelona’. Totes, floretes amb què Josep Domènech i Estapà, arquitecte, doctor en ciències exactes, catedràtic de geodèsia i geometria descriptiva, pèrit agrònom i taxador de terres, era conegut a la Barcelona finisecular del XIX. Moment en què el modernisme i Gaudí, a més de Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, regnaven a la ciutat. També, l’“así anda España”. Un altre dels epítets amb què es titllava un arquitecte que no només no combregava amb l’estil en voga –“el modernisme és un microbi que ha de ser extirpat de la societat” i “les obres modernistes són bombes anarquistes”, afirmava– sinó que, a més, era conservador, monàrquic i espanyolista convençut en un moment en què el catalanisme polític era l’opció en auge.

Dues raons, l’artística i la política, que donen peu a entendre perquè Domènech i Estepà ha sigut condemnat a l’ostracisme durant dècades. “L’ombra del modernisme, o millor la seva brillantor, ha silenciat altres discursos arquitectònics coetanis”, apunta Sergio Fuentes, autor de la primera monografia (‘Josep Domènech i Estapà 1858-1917. Entre la ciència i l’arquitectura’) dedicada a l’autor de la presó Model, el Palau de Justícia, l’Hospital Clínic, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i l’Observatori Fabra, entre d’altres. Sí, el seu principal comitent va ser l’Estat, tot i que també va fer obra privada. És el cas del desaparegut Palau Simón i el supervivent Palau Montaner. Dues construccions gairebé bessones que el personatge va projectar per als socis de l’Editorial Montaner i Simón. El primer va acabar enderrocat; el segon sobreviu com a seu de la Delegació del Govern i amb l’autoria de Domènech i Montaner, el gran enemic, amb Gaudí, de Domènech i Estapà.

El cas és que l’autor que ens ocupa va projectar l’edifici, el Palau Montaner, i el va construir fins a la primera planta, però desavinences amb el propietari el van fer abandonar el projecte, que va reprendre Domènech i Montaner, que en l’actualitat consta com a autor. Aquesta no va ser l’única vegada que el modernista li va robar la cartera a l’eclecticista. El 1900, es va convocar un concurs anònim per aixecar l’Hospital de Sant Pau i el va guanyar un projecte que portava per títol ‘Salut’. Darrere hi figurava Domènech i Estapà. Quan va transcendir qui era el premiat es va anul·lar el certamen. Els motius polítics hi van tenir molt a veure: l’ascens de la Lliga i la vinculació amb aquesta de Domènech i Montaner, que finalment es va emportar, a dit, el projecte. El cas va portar cua i en donen fe les publicacions de l’època amb disputes públiques entre els partidaris de l’un i de l’altre. Riu-te’n de la polèmica del mitjó (‘Mitjó’) de Tàpies dels 90. Comparat amb allò, la pertinència o no de col·locar una peça tan noble al mig de la sala oval del Palau Nacional va ser una minúcia.

Patrimoni destruït

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

La d’ara és la primera monografia dedicada a l’arquitecte, però això no significa que no la mereixi. “Aquesta i moltes d’altres”, segons el parer de Fuentes. “Malgrat ser un dels grans arquitectes de la Barcelona moderna i malgrat la importància i qualitat dels seus edificis, ha quedat oblidat per la historiografia”, lamenta l’autor. Només Joan Bassegoda i Nonell va fer un intent de recuperar-lo a la dècada dels 60. De fet, Bassegoda es va oposar enèrgicament a un dels molts capítols aberrants que Barcelona s’entossudeix a repetir constantment: la destrucció del seu patrimoni. En aquest cas, el convent dels Carmelites i el seu espectacular campanar neomudèjar que Domènech i Estapà va aixecar el 1909 a la cantonada de la Diagonal amb Roger de Llúria i que l’especulació immobiliària es va carregar el 1971. Una de les moltes penes de la ciutat per les quals plorar.

L’art de Domènech i Estapà no era modernista però sí “personal i únic, difícil d’etiquetar”.  El seu era un pas més enllà de l’eclecticisme, el que Fuentes anomena ‘estapisme’ i que es defineix per l’ús de l’arc peraltat, les rodes i les motllures dentades i, sobretot, els grans coronaments que busquen el que és colossal i es mengen l’espai no arquitectònic. L’exemple més gran d’això és la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, el terrat de la qual es va utilitzar per estudiar el cel fins a la creació de l’Observatori Fabra, també projectat per Domènech i Estapà. Un arquitecte que no viu sol a la terra de l’oblit. Al seu costat n’hi ha altres que no van combregar amb el modernisme i que estan esperant el torn per al seu reconeixement: llegeixi’s Salvador Viñals o August Font, entre molts.