Jordi Torrent i la barca de l'or

Des del plistocè que em creuo amb Jordi Torrent (Barcelona, 1955) O, per ser més concrets, des de finals dels anys 70 del segle passat, quan jo exercia de periodista ‘underground’, i ell, de cineasta experimental influït per Jonas Mekas i d’organitzador de concerts de rock dins del col·lectiu CucSonat. Torrent va ser un dels responsables del primer festival punk celebrat a Espanya, que va tenir lloc a L’Aliança del Poblenou el 1978; va ser un esdeveniment deliciosament catastròfic i, exceptuantLa Banda Trapera del Río, va consistir en una sèrie de grups que seguien al peu de la lletra els consells de Malcolm McLaren a l’hora de fer-se càrrec d’un d’ells: "Reuneix quatre o cinc individus que no sàpiguen tocar ni cantar i que, si és possible,s’odiïn mútuament. Puja el volum al màxim i aparta’t".

L’amic Torrent, que viu a Nova York des del 1983, feliçment casat amb l’encantadora Flavia Galuppo, va passar fa uns quants dies per Barcelona i vam aprofitar per posar-nos al dia. Se celebrava el festival Americana, dedicat al cine independent nord-americà, i Torrent acudia com a productor de 'The golden boat', pel·lícula dirigida el 1990 pel xilè establert a França Raúl Ruiz (mort el 2011) i restaurada recentment pelMusem of Modern Art (MOMA) de Nova York: "En aquella època, jo treballava com a assessor audiovisual per a una galeria d’art, Exit Art. Ruiz disfrutava d’un lectorat a Harvard, i amb James Schamus, que després crearia Focus, i amb altra gent li vam proposar rodar un curtmetratge. Era un individu molt simpàtic, que tombava a qui fos bevent, però sempre sense perdre els papers. Ens va dir que, en comptes d’un curt, era millor rodar un llarg, que tampoc costaria gaire més. I així ho vam fer: la cosa va costar 150.000 dòlars, un pressupost ridícul per a qualsevol pel·lícula de Hollywood". 'The golden boat' prenia el seu títol de la cançó mexicana 'La barca de oro', obra cabdal de la malenconia que Alejandro Jodorowsky va incloure en el seu magnífic i hipnòtic film 'Santa sangre'. Podria dir-se que 'The golden boat' era una raresa si no fos perquè tota l’obra de Ruiz és una col·lecció de rareses.

Dues pel·lícules més

Aquest qualificatiu també encaixa amb elsdos llargmetratges que Torrent ha dirigit i que han tingut una distribució escassa, gairebé invisible: 'L’est de la brúixola' ('East on the compass'), del 2000, presentat al festival de Sitges el 2005, i 'La redempció dels peixos' ('Redemption of the fish'), del 2013. Aprofitant la seva estada a Barcelona, ha intentat completar la producció de la que serà la seva tercera pel·lícula, 'Savoyard': "L’acció transcorre al Tirol italià durant l’estiu del 1789, l’any de la Revolució francesa. És la història d’un comediant ambulant i una criatura de qui s’ha fet càrrec i amb qui viatja al seu carro. Els savoiards es dedicaven, sobretot, a la llanterna màgica, que era una novetat als pobles que recorrien. És una història íntima en un entorn grandiós i revolucionari, i també una reflexió sobre una època que acaba i una altra que comença. En fi, un altre 'blockbuster' [‘superèxit’, en català ] dels meus".

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Després de la seva etapa punk, l’amic Torrent se’n va anar a París –on vam quedar per menjar alguna vegada– per continuar amb els seus estudis. Després d’haver-se llicenciat en Filosofia Pura a Barcelona, va estudiar cine a París –entre els seus professors, Eric Rohmer– i després se’n va anar a Nova York, perquè no veia gaire clar tornar a Barcelona. "Em vaig quedar per amor –diu–. "Ja sé que sona una mica cursi, però és la veritat". Al capdavant d’una petita productora,Duende Pictures,el nostre home va tirant endavant, sense pressa, però sense pausa, aquestes pel·lícules amb què la indústria no sap gaire bé què fer, però que a ell li semblennecessàries: "Crec que estava predestinat per al cine. El meu avi va ser el feliç propietari, als anys 30, del primer cine de Sant Hilari de Sacalm, que també servia com a cafè i com a lloc de tertúlies per a membres d’Esquerra Republicana.  Després de la guerra civil, es va salvar de l’afusellament per haver acollit un capellà que es volien carregar".

O sigui, que la cosa va anar de poc i el meu vell amic podria no haver arribat a néixer. La vida és tan precària com la seva carrera cinematogràfica.