Els veïns del barroc Ca l'Erasme denuncien assetjament immobiliari

Un problema social, habitacional, patrimonial i legal. Tot s’ajunta alcarrer del Carme, 106. Un edifici que abans va ser ‘casa gran’, així es deien els palaus a la Barcelona del mil set-cents, i que ara, fins que la llei no digui el contrari, dona empara a unes quantes famílies del Raval. La finca –amb un dels pocs conjunts pictòrics barrocs que queden a la ciudad–, per això el problema patrimonial– pertany des del 2015 a una socimi: Optimun Re, i des d’aleshores els veïns breguen amb la propietat per no haver d’abandonar casa seva. I per això, el problema social i habitacional: quan s’està en situació de vulnerabilitat, no hi ha alternativa de vivenda tenint en compte els preus del mercat.

El tema s’agreuja perquè ja s’han complert els tres anys que la llei obliga les socimis a mantenir un 80% de la propietat de lloguer. Així que es podria buidar la finca per obtenir-ne el màxim rendiment, ja sigui rehabilitant-la amb pisos de luxe o revenent la finca sense llogaters. I aquí apareix una altra de les branques del problema social: la ruptura del teixit de barri i la famosa gentrificació que pateixen moltes de les zones populars de Barcelona. Això és el que denuncien els veïns i el que neguen els propietaris. Les versions sobre el quan, el com i a qui de la renovació de contractes de lloguer no coincideixen. Per a uns, s’està intentant fer fora tots els llogaters actuals; per als altres, s’han intentat solucionar totes les situacions d’emergència social de manera que no es perjudiqui els més vulnerables. Tingui qui tingui raó. El cas és que les negociacions es van trencar la setmana passada.

Un conflicte, una denúncia i dues versions 

Tampoc hi ha acord en com va ser el procés de degradació que va patir l’escala fins a l’estiu passat. Per a uns va ser culpa de la propietat; per als altres, d’alguns, que no tots, els veïns. “Des del moment que van comprar l’edifici hi va haver una degradació total dels espais comuns i es va arribar a un límit completament insostenible i de risc: la porta d’entrada trencada, brutícia per tota l’escala, a l’últim replà es va instal·lar una narcosala i van entrar a robar a dos pisos i hi va haver un intent en un tercer”, expliquen els veïns. Aquesta pràctica, la de deixar que l’edifici arribi a cotes d’insalubritat, és una de les més comunes per pressionar el veïnat a marxar. Però Optimum Re ho nega, i argumenta que una sentència els recolza.

Amb l’ajuda del Sindicat de Llogaters, la PAH, i l’Observatori DESC els llogaters de Carme 106 van denunciar els propietaris, l’estiu passat, via administrativa, al’ajuntament. Ho van fer per assetjament immobiliari aprofitant que la llei catalana del 2018 de dret a la vivenda ho permetia. Va ser el primer expedient d’aquest tipus que va gestionar el consistori barceloní ja que fins aleshores els processos sempre havien sigut per la via judicial. Va ser “una resposta a les pràctiques que el mercat està convertint en el seu modus operandi i que estan generant noves formes d’assetjament que, sobretot, practiquen els fons d’inversió i grans propietaris de vivenda”, expliquen des del consistori, que van acabar per “derivar l’expedient d’assetjament en una ordre de conservació” al no poder “demostrar l’existència d’una voluntat coactiva en l’incompliment del deure de conservació”, ja que aquesta falta de conservació era “preexistent i anterior a la subscripció de la majoria de contractes de lloguer de la finca”, afirmen.

Pati original i pis principal, per salvaguardar

Res diuen des de l’ajuntament, més enllà de remetre a la llei, sobre del patrimoni que amaga l’edifici, conegut des que es va aixecar, el 1788, com Ca l’Erasme, ja que el va manar aixecar Erasme de Gònima, l’empresari indià més important a la Barcelona del moment. La façana i l’estructura de l’edifici estan protegides com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local) per l’ajuntament. Això significa que si hi ha obres, cal mantenir els elements originals de la façana, retirar els superposats i recuperar els que estan en perill de desaparèixer; i conservar el pati original: escala sota pòrtic, arcs escarsers i barana de ferro forjat, a més de la placa de marbre record de la visita de Carles IV. De l’interior salvaguardat amb un grau de protecció superior, BCIN, les pintures barroques del saló principal del pis de la planta noble, hauria de preocupar-se la Generalitat, però tampoc sembla que hi posi moltes ganes. El 1994 un informe destacava que el seu estat era “regular” i el 2016 un altre estudi va evidenciar que “no estaven en un estat òptim però tampoc de degradació”. Es recomanava una intervenció de conservació preventiva. Més de dos anys després continua pendent i la Conselleria de Cultura no remet informació sobre si es farà. Sí que responen a Optimum Re, que afirmen ser conscients del patrimoni que tenen i de la necessitat de salvaguardar-lo. De fet, asseguren que aquest es troba en un estat molt millor ara que abans de la seva compra, quan els descendents d’Erasme de Gònima l’utilitzaven com a magatzem.

Front judicial o voluntat de diàleg

Tornant al front social, tot i que la denúncia administrativa per abandonament de la conservació es va arxivar, Optimum Re va optar per millorar i arreglar la finca (i les altres que posseeix en el Raval, que no són poques), al novembre. Però la lluita continua perquè els contractes de lloguer estan arribant al final. Per fer fora els indefinits n’hi ha prou amb jugar al desgast: és difícil sobreviure en una finca buida, amb les portes de les vivendes no ocupades tapiades i sense una propietat que respongui pels problemes de l’edifici. Meta en la qual tampoc es posen d’acord: els uns convençuts que això és el que busca Optimum Re, i aquests assegurant el dit anteriorment, que: s’han intentat solucionar totes les situacions d’emergència social i renovar de manera justa els contractes en el que era possible fer-ho.

Si no hi ha acord abans decidirà la justícia. Els veïns tenen denúncies per deixar la vivenda (continuen pagant) una vegada esgotat el període de lloguer. Argumenten que van firmar prorrogues de les rendes amb costos de tramitació i lloguers més alts, i que un canvi de les condicions significa un nou contracte. Per tant, tornen a tenir tres anys per endavant. La propietat addueix a aquestes pròrrogues per demostrar la seva voluntat de negociar. Mentrestant, les pintures segueixen tancades amb pany i clau. 

L’únic campanar laic de la ciutat  

El barroc i Barcelona tenen mala relació. Injustament s’ha considerat que aquest va ser un període de poca esplendor de la ciutat, i d’allà es dedueix que hi va haver poca i no molt brillant producció. No és cert. Hi va haver grans fortunes, noblesa i comerciants vinguts a més, i fortunes que van manar decorar les seves ‘cases grans’ als millors pintors. Artistes que han quedat sepultats en l’oblit per les sempre omnipresents etapes del romànic i el modernisme, i artistes que van veure la seva obra destruïda per les bombes i els incendis, durant la guerra civil; i abans i després, pel picot. El foc es va carregar moltes esglésies, i l’excavadora va passar per sobre, el 1992, d’un dels conjunts més plorats per la seva pèrdua: el que Pere Pau Muntanya, una de les estrelles del moment, va pintar a la casa Pau Ramon amb les gestes dels almogàvers. 

Més sort va tenir el que ens ocupa: la història bíblica de David a Ca l’Erasme. Un palauet de façana classicista i austera pel qualsempre s’ha patit pel seu destí: “Inquietud pel futur de la Casa d’Erasmo de Gónima del carrer del Carme”, titulava un dels diaris de Barcelona el 1973. Llavors es temia que la continuació de l’actual avinguda de Drassanes, en aquells temps avinguda de García Morato (batejada així per un dels més prestigiosos aviadors de l’exèrcit franquista i, paradoxalment, oberta seguint la línia de la destrucció deixada pels bombardejos aeris), es carregaria la casa. No va passar. I Ca l’Erasme encara segueix dempeus, amb dificultat, però dempeus. Tot i que no queda res del conjunt fabril que l’envoltava, amb el primer i únic campanar laic de Catalunya.  

Més pintures a Epifani de Fortuny

Erasme de Gònima va ser un personatge fet a ell mateix, que va arribar a ser el més important i ric fabricant d’indianes de Barcelona, i un dels més reconeguts d’Europa. I va arribar, també, a noble, això sí, comprant el títol (57.000 reals li va costar), cosa que va fer que sempre fos vist per un ‘parvenu’.  

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Li agradava l’art i si no li agradava l’art, li agradava fer-se veure, perquè va encarregar la decoració de la seva ‘gran casa’ (i altres possessions, com la seva finca de Sant Feliu de Llobregat, el Versalles del Senyor Erasme, segons el Baró de Maldà) a diversos pintors. La finca del carrer del Carme conserva el cicle pictòric dedicat a la història de David, de l’atribució del qual es dubta: es creia sortida del pinzell de Josep Flaugier, però ara els experts s’inclinen per donar l’autoria a Marià Illa. 

També pot veure’s un espectacular fresc al sostre sobre al carro de l’Aurora, a més d’esfinxs dels reis de Judea i al·legories de les arts i les ciències. No són les úniques que hi ha a l’edifici, al sostre d’alguns pisos, els que han tingut llogaters sensibles, es conserven algunes, però aquestes no gaudeixen de protecció, o sigui poden eliminar-se, com poden eliminar-se les que van aparèixer en una altra de les fines propietat d’Optimum Re, les d’inspiració neoclàssica que es conserven a la casa Epifani de Fortuny (Carme, 23). Les va trobar el seu llogater i les va mostrar a l’ajuntament. Tampoc estan protegides, però des del consistori asseguren que es conserven en condicions.