Els últims mohicans del xurro

Com peces arqueològiques, com orquídies úniques en un estrany jardí botànic, tan sols queden una trentena de xurreries a la ciutat, entre les quals la més antiga, si ningú presenta al·legacions, és la del pont de la Marina, oberta des del8 de gener de 1958, el mateix any en què Elvis Presley va fer la mili; o sigui, que ha plogut força des d’aleshores. Avui la regenta Jordi Argilés.

De forma lenta però inexorable, les xurreries han anat desapareixent del paisatge urbà, com els quioscos i les cabines telefòniques. Parlem de les xurreries de caseta, les de tómbola, carrer o caravana, aquests artefactes mòbils que ara, en aquests temps d’espelta i batuts detox, s’han volgut anomenar amb l’anglicisme ‘food trucks’. Si fa tres dècades, quan la neteja desencadenada amb els Jocs Olímpics, en funcionaven prop de 80 a ple rendiment, ara en queden tot just un grapat. I aniran a menys per l’escàs relleu generacional, perquè l’ofici té horaris matadors a què no tothom s’aclimata.

La família Argilés sí que va ser de les que va fer el traspàs. Quan el pare del Jordi, José Argilés, va arribar de Rincón de Ademuz, el mateix tros de món que va veure néixer Paco Candel, i va instal·lar el seu barracó de fusta al pont de la Marina, la jornada laboral començava entre les dos quarts de cinc i les cinc del matí. Els obrers que sortien de la boca del metro i s’escampaven per les fàbriques del Poblenou compraven un cucurutxo de xurros per al camí. Presses, mans calentes i taques d’oli al paper d’estrassa, que, a diferència del maleït plàstic, no remolleix el que conté.

En els temps del José, president del gremi durant 40 anys abans de la seva jubilació, la massa encara es fregia en cuines que funcionaven amb carbó de coc. Les bàscules, amb pesos, i les patates es pelaven a mà i després s’embossaven en paquets de colors, vermell, verd, blau, groc, paquets fets amb paper de brillantina; així s’anomenava. ¡Ah, l’alegria dominical de les patates de xurreria! Cues sota el sol, fum d’oli bullint. Humil aperitiu de barri.

Després de la juga

Com que de les factories i tallers del Poblenou ja no en queda ni rastre, substituïts per hotels i discoteques, la xurreria ha hagut d’adaptar-se al canvi de costums. Si el cucurutxo de xurros va ser esmorzar d’obrer, abans que irrompés la brioixeria industrial amb els seus greixos de palma, ara s’ha instituït en ressopó reconfortant després d’una nit de gresca. Nit de cap d’any, les revetlles de l’estiu, un divendres o dissabte a la sortida del Razzmatazz o del Mephisto. Un got de xocolata desfeta acompanyat de xurros, porres, pestinyos, bunyols o qualsevol altre deliciós dolç fregit. “Xurros de llaçada, dolços com una abraçada”, diu un cartell penjat a l’interior de la caseta.

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

Els caps de setmana, la xurreria J. Argilés (Marina, 107) obre ininterrompudament i, a fi d’acomodar-se als gustos de la joventut festaire, el Jordi explica que han inventat un artefacte molt nutritiu per després de les ballarugues: el salxixuixo; o sigui, el xuixo de tota la vida però farcit de frankfurt en lloc de crema pastissera. Igual que amb els xurros, el secret és a la massa: aigua calenta, farina de blat de primera i una mica de sal (el llevat és només per a les porres). I, després el fregit just amb oli d’oliva. Cruixents per fora, tendres per dins, que sembli que l’oli amb prou feines els hagi acariciat.

¿Sobreviuran les casetes? Ja veurem, però almenys els xurrers van guanyar, fa cosa d’un any, una dura batalla que bregaven des de fa dècades: la dels traspassos. Des que l’Ajuntament va decidir el 1990 que no donaria noves concessions, només els fills tenien dret a heretar el lloc de carrer. Ara, des de fa ben poc, poden vendre'l a tercers.