"Ningú tria ser manter"

Deye Fatou és una noia senegalesa que fa nou anys va arribar a Barcelona. “Me n’he penedit moltes vegades, no saps el que he arribat a plorar”. L’estiu se’l passava a la platja, fent trenes per a les turistes, i l’hivern venent al ‘top manta’ a la Barceloneta. En els seus malsons veu la Guàrdia Urbana fent batudes. Fa dos anys la van contractar a la cooperativa DiomCoop, l’alternativa que va crear l’ajuntament perquè es guanyin la vida de forma legal.

Era el 2010, ella tenia 24 anys, i estava a punt d’acabar la carrera de Màrqueting i Comunicació al Senegal. Però la idea de la vida d’èxit a Europa la va seduir massa. “Creia que Espanya era el paradís, que tindria una vida boníssima”. I amb un visat de turista va volar fins a Barcelona. Aquí es va instal·lar amb uns parents, que, sense previ avís, es van encarregar de trencar el seu somni en mil bocins. “Em van dir: no tens papers i ningú et donarà feina. O et poses a fer trenes a la platja o a vendre al top manta”. Ella només va saber plorar. “Era humiliant. Jo, que havia estudiat, m’havia de posar a fer trenes i a suar a la platja de Roses...”. Però així va ser. Durant set anys cada estiu es passava dos mesos, platja amunt i platja avall, amb el seu cartell de preus, i plorant per dins. “Ho recordo amb angoixa, fent trenes i alhora mirant cap a tot arreu per si venia a buscar-nos la policia”.

Quan arribava l’hivern, canviava la sorra i les trenes per l’asfalt del passeig de Joan de Borbó, a la Barceloneta, i la manta. Diu que mai ha venut roba falsificada. La seva feina s’ha basat a comprar imants i bijuteria, per després revendre’ls. “Hi va haver un temps en què em feia una por horrible, amb les baralles al metro, les pedres... Recordo que les cames em tremolaven”. I una vegada li va tocar a ella. Diu que el 2012 la policia portuària la va detenir. “Vaig estar dos dies al calabós. ¿Tu saps el que era això? Jo em veia a la presó per tota la vida.” Encara ara els urbans surten en els seus malsons. “De vegades somio que la policia m’està perseguint, no l’hi desitjo ni al meu pitjor enemic.”

“Mil vegades he pensat a tornar al Senegal, però el meu orgull m’ho impedia”. La Fatu va deixar la seva família, els seus estudis i els seus somnis allà. Tornar també implicava reconèixer un fracàs davant de tothom. Tot i que aquí no hi hagués cap alternativa. Però el 2016 la seva vida va fer un gir. Un company va donar el seu nom i el projecte de la cooperativa DiomCoop li va trucar. Li van proposar una feina amb contracte. L’Ajuntament de Barcelona estava muntant una cooperativa per intentar donar alguna sortida a aquesta gent. “Per primera vegada vaig veure una alternativa.”

Ara ella és una dels 15 exmanters socis de la cooperativa, que ja han pogut regularitzar la seva situació. Ella s’encarrega de contactar amb clients i difondre el projecte a les xarxes. Amb aquesta feina d’un any a jornada completa li han concedit el permís de treball. “Quan treballava al carrer la gent em mirava com dient: ¿què fas aquí? Ves-te’n al teu país. Ara no”.

Però, dos anys després, el balanç de DiomCoop no només es mesura amb les mirades que rep Fatou. Han multiplicat per cinc els seus ingressos. Si el 2017 van aconseguir facturar per valor de 42.971 euros, el 2018 la xifra ascendeix als 217.516. Tot i que hi ha factures que no les ha acabat de cobrar. El coordinador del projecte, Bae Thiak, creu que, principalment, les vendes han crescut gràcies a la visibilitat aconseguida amb la marca de roba Diambaar, reconeguda per la Federació de Cooperatives de Catalunya. Camises, dessuadores, vestits i mocadors fets amb teles africanes i que també es poden aconseguir en mercats ambulants (com Palo Alto) i a través d’internet.

Però també ha crescut substancialment la demanda dels serveis que ofereixen, especialment el del muntatge i desmuntatge i el de vigilància i control d’accessos. Gràcies a això han pogut ocupar 30 manters més amb feines de muntatge fetes durant el Festival Jardins de Pedralbes i les festes de Gràcia. Han sigut contractes precaris, temporals, a mitja jornada que, per tant, no permeten regularitzar res (la llei d’estrangeria exigeix un any a temps complet). No obstant, sí que han donat una alternativa a aquestes persones. “Els hem tret del carrer almenys durant un mes, hem dignificat la seva feina, els hem donat noves capacitats... veuen una alternativa per a l’esperança”, assenyala Bae.

Notícies relacionades

Cimera per treure el 'top manta' de l'estació de Renfe a la plaça de Catalunya

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Aquesta és, segons ell, l’única manera d’acabar amb el top manta. “Amb batudes, multes i confiscacions, el problema no desapareixerà. Els immigrants han arriscat la seva vida per arribar a Barcelona. Sense papers, aquí només tenen dues opcions: la delinqüència o la manta. I el segon és el que dona menys problemes, tot i que no agrada.”

Els bons resultats animen la cooperativa, que per a aquest 2019 es fixa més objectius. En primer lloc, aconseguir beneficis. De moment tot el que s’ha ingressat s’ha gastat en els sous i el material. Tot i que el repte principal és aconseguir ‘feedback’ amb la societat. “La meitat del que ingressem prové de l’ajuntament, volem trencar a poc a poc aquesta dinàmica i que sigui la societat la que ens contracti”. De fet, una de les finalitats del projecte era aquesta, poder connectar els exmanters amb la comunitat catalana. “Hem aconseguit moltes coses, però encara ens falta recórrer més camí per aconseguir un canvi en la forma com ens mira la societat”.