Un desig anomenat tramvia

Ens hem de remuntar al segle passat per entendre la tornada del tramvia a Barcelona. Però aquí repassarem, més enllà de com es va configurar elprojecte del Trambaix i el Trambesòs(estrenat el 2004), elviacrucispolític que ha patit la unió de les dues línies. El viatge ens porta al mes d’abril del 2007, en plena campanya electoral de les municipals que se celebrarien un mes després. Eltripartit PSC-ERC-ICVgovernava la ciutat i aspirava, com va ser finalment, a revalidar el control. Entre tots els assumptes que es van discutir, el que defensava l’ecosocialistaImma Mayol: el tramvia per la Diagonal. I d’aquestes pols, aquests llots.

Xavier Trias, per posar una mica de context, va arribar a proposar en aquella precampanya que un tramvia baixés per rambla de Catalunya. Jordi Hereu descartava la unió per la Diagonal (tampoc li agradava al seu antecessor, Joan Clos) i era partidari d’una línia subterrània de Ferrocarrils de la Generalitat que unís Francesc Macià i Glòries. S’intuïa un debat intens, però la decisió, al tractar-se d’una infraestructura ferroviària, requeia en la Generalitat, que el 2008 finalment es va avenir a estudiar la millor manera d’unir el ferrocarril urbà. El setembre d’aquell any, en una entrevista en aquest diari, Hereu donava la primícia: “El tramvia i pacificar la mobilitat són compatibles amb la mobilitat”. L’alcalde va evitar llançar-se a la piscina, assegurant que encara no hi havia calendari, tot i que esperava “tenir un projecte conceptual en els pròxims mesos”. Un mes després, però, es va mullar de debò: "A partir del 2011, en el següent mandat." Que comenci la festa.

Aquest projecte es va xifrar llavors en 90 milions d’euros i tenia dues opcions sobre la taula: les vies pel centre en actitud bulevard, o en els laterals per generar una àmplia rambla central. La cosa semblava bufar i fer ampolles, ja que tots els grups municipals, a excepció del PP, donaven recolzament a la iniciativa. Entre la societat, només els conductors i els veïns de la zona, per temor de les obres, es mostraven recelosos. Eran temps menys complicats, amb només cinc grups municipals, sense regidors no adscrits. L’ambient també era un altre, amb els regidors fent broma entre ells abans i després dels plens. Per a més glòria de la idea, unaenquesta feta per EL PERIÓDICOel desembre del 2008 donava un67% de recolzament al projecte. Però no per això cadascú deixava d’escombrar cap a casa i aprofitar debilitats alienes.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Ricard Gomà(ICV), per exemple, es va negar que el tramvia quedéssoterrat en el primer tramper no entorpir el trànsit de Francesc Macià. Acabaria guanyant la seva opció. El 23 de gener del 2009, fa ara exactament 10 anys i amb lacrisi econòmica amb mig cos a fora, l’ajuntament va anunciar que la decisió final la prendrien els ciutadans a través d’unaconsulta electrònicaen què ERC va tenir molt a veure en forma de pressió política. Jordi Portabella va ser el més llest de la classe. ¿Què podia sortir malament? 

Va començar una campanya d’any i mig en la qual la recessió no ajudava massa que la gent combregués amb semblant infraestructura. Trias també va ser gallard i uns mesos abans de votar va reclamar una tercera opció en la consulta a més de tramvia en forma de rambla o bulevard: deixar la Diagonal com està. El que va passar aquell maig del 2010 ho sap tothom. Unfracàs polític monumental, amb una participació del 12% i un 80% dels sufragis a favor de l’alternativa de no tocar res. Hereu va admetre que no havia mesurat bé les prioritats dels barcelonins. un any després, els socialistes perdien la ciutat. Trias agafava el guant, i una de les primera coses que va fer va ser deixar clar que no volia saber res sobre tramvia per la Diagonal. Fins que va arribar Colau...