Bicis a Barcelona, etern 'Verano azul'

Abans de començar, com si això fos un medicament, convé advertir sobre la composició i els efectes secundaris d’aquest primer balanç a peu de carrer sobre la prohibició que bicicletes i patinets (que ningú s’oblidi dels patinets, sisplau) circulin per les voreres de la ciutat. Aquest medicament conté mala voluntat. Per això pot causar irritació en part del col·lectiu ciclista (són minoria els infractors) i del nouvingut exèrcit del patinet (aquí la proporció s’inverteix). Els vianants, per a qui està especialment recomanada la prescripció d’aquest primer balanç, ja se n’hauran adonat. Després de diverses setmanes de campanya, d’avisos municipals que la paciència s’ha acabat, que amb més de 200 quilòmetres de carril bici ja no hi ha excusa, tot continua pràcticament igual. Les bicicletes continuen a les voreres, com en una permanent reposició dels títol de crèdit deVerano azul.

Aquest 3 de gener, tercer dia de la prohibició, l’Ajuntament de Barcelona tenia coses per explicar sobre la bici. La importància es pot mesurar de vegades pel nombre de regidors que participen en un acte. Aquesta vegada, eren dues, Janet Sanz i Mercedes Vidal, que no és poc. El motiu era la presentació del nou Bicing de Barcelona, que entrarà gradualment en funcionament a partir del 9 de gener. Més i millor. Creix el nombre d’unitats, 1.000 més, l’horari, non stop, i s’expandeix el mapa d’estacions fins allà on no n’hi havia fins ara. O sigui, més teca. Després es detallaran amb més calma les novetats. El que ve al cas és que, evidentment, va sortir a debat el tema de la prohibició. Sanz i Vidal, per seguir amb el símil del primer paràgraf, es van mostrar més condescendents que Chanquete amb Javi, Pancho i els altres membres de la colla. El propòsit, van dir, és convèncer i només en ultimíssim terme, sancionar. Per la ciutat hi ha, van explicar les regidores, una vintena d’agents cívics que informen els infractors que una altra manera de circular és possible. Els prussians gravaven als canons dels seus barcos la frase ultima ratio regis, l’equivalent bèl·lic de la multa, o sigui, l’ús de l’autoritat. Aquí, no serà el cas.

‘Ultima ratio regis’

Per fer evident que l’equip de govern no s’ha plantejat treure els canons, no està de més reproduir aquí una breu però reveladora conversa posterior a la presentació del nou Bicing mantinguda amb una de les dues regidores, Vidal, sobre si no resulta frustrant que després de setmanes de campanya, als ciclistes de les voreres (aquesta minoria que espatlla el que és una formidable política mediambiental) la prohibició els importi ben poc.

-“¿Si un ciclista circula per la vorera amb una bicicleta del Bicing, ¿es planteja l’ajuntament retirar-li el carnet d’aquest servei?”

-“No”.

Encara perplexa per la proposta, la regidora afegeix que això seria tan absurd com requisar la bicicleta als que no són usuaris del Bicing. O sigui, va voler dir que bastanta pena tindran ja si algun dia els posen una multa (100 euros, en el millor dels casos) i que, en certa manera, l’ajuntament no és ningú per requisar una bicicleta. Ser el més rodat del lloc té avantatges de vegades. Aquí, el que firma, té l’edat de Plini el Vell quan va morir, o sigui, prou memòria per recordar que l’Ajuntament de Barcelona, fa anys, requisava els instruments dels músics del carrer si tocaven sense permís. A les dependències de la Guàrdia Urbana de la Rambla tenien una habitació que feien servir de magatzem amb què podria haver muntat una orquestra. Tampoc fa falta, en realitat, recórrer a exemples tan poc recordats. Tenim el cas de la grua municipal, que s’emporta un cotxe sencer.

En qualsevol cas, això no era una proposta formal. No passava de la categoria de provocació. Però aquí queda, per si de cas. L’obvi és que el conflicte de convivència als carrers continua. Dos dies de llarg passeig donen per treure algunes conclusions.

Primera, i per ordre de preocupació, que les hores del dinar i, sobretot, del sopar, són especialment problemàtiques, per no dir temibles. El repartiment de menjar a domicili augmenta les probabilitats de ser arrossegat al girar qualsevol cantonada. Els repartidors van en ocasions a la carrera i amb la mirada posada als número de les finques. Que el plat arribi calent a taula és proporcional al risc que un vianant acabi al terra fred. Aquest és, a més, un problema d’antipàtica solució. Els repartidors no són laboralment treballadors de cap empresa. No hi ha una oficina per inundar a multes. Treballen pel seu compte. El capitalisme del segle XXI és la repera. Seria interessant gravar una conversa entre un agent cívic i un repartidor. Si algú ho fa, que ho comparteixi a les xarxes.

Atenció turmells

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Segona: l’incompliment de la prohibició no es fa d’amagat, com beure als Estats Units durant la llei seca, sinó amb ostentació inclosa si fa falta. És a dir, allà on el carril bici és més ample i bonic, on és impossible no saber de la seva existència (per exemple, al passeig de Sant Joan o al carrer del Comte d’Urgell), per allà van no poques bicicletes i patinets per sobre de la vorera. L’escena de vegades és com un acudit. En aquest examen ràpid de dos dies d’observació, una de les coses que més crida l’atenció que és els nous usuaris de patinet solen anar amb casc. La seguretat sempre per davant, però la seva, és clar. Sense ànim d’alarmar, l’impacte d’un patinet a un turmell pot multiplicar el nombre d’ossos del peu humà, que no són pocs, 26.

Tercera, i molt difícil de ponderar: la paciència dels vianants ha resultat ser finita. Sense arribar a les mans, algun retret, paraula grollera i intercanvi de paraules hi ha hagut ja en aquests tres primers dies. És com si a la campanya de sensibilització de les últimes setmanes li haguessin fet més atenció els vianants que els ciclistes, tot i que, en honor a la veritat, aquests tres dies també ha sigut possible trobar qui per la vorera portava la seva bicicleta a peu, molt cívicament. Es mereixen un aplaudiment espontani per part dels vianants. Potser algú s’anima.