¿Ric i amb talent?: t'odiem

Em queixava no fa gaire en aquesta mateixa secció de l’escàs interès que desperten entre la comunitat científica els viatges en el temps, adduint que, actualment, el que més il·lusió em faria seria sortir al carrer i trobar-me a la Barcelona dels anys 20 o dels 40. Com Déu escanya, però no ofega, hi ha racons de la ciutat que permeten una cosa semblant als desplaçaments temporals, com la galeria Gothsland (Consell de Cent, 331), que celebra el seu 40è aniversari amb l’exhibició de 40 obres de Ramon Casas i Carbó (Barcelona, 1866–1932) i que rep el viatger amb un bonic Renault 8 hp de 1902 que ja val per si sol la visita (tot i que es tracti del model anterior al que va comprar Casas al París de 1912, amb només dos seients, que semblen dues butaques de les de llegir al costat de la xemeneia).

El curs 2016-2017 va ser, en teoria, l’any Casas. Dic que en teoria perquè a la pràctica gairebé ningú se’n va adonar. En part, segons m’explica l’actual propietari de la galeria, Gabriel Pinós, per culpa del Departament de Cultura de la Generalitat –llavors dirigit per l’alcaldable Ferran Mascarell–, que no va mostrar el més mínim interès en l’efemèride (intueixo que, perquè poc suc patriòtic se li podia treure al difunt, que es va donar la gran vida perquè era ric i no va deixar ni una sola nota sobre la llegendària repressió que patim els catalans des de 1714).

Els rics amb talent mai han estat ben vistos. Ens agraden més els artistes turmentats que porten una vida de pelacanyes fins que la dinyen a causa d’una malaltia –si és possible, la sífilis o la sida– o d’una excessiva afició a l’alcohol o a les drogues; gràcies a aquests màrtirs, el bon burgès amb pretensions culturals viu de manera vicaria la glòria i els perills de l’art. En aquest sentit, poc importa que Casas fos un bon pintor i un dibuixant excel·lent: amb el temps va ser arxivat en l’apartat de creadors decoratius al costat del seu amic Santiago Rusiñol, que també tenia possibles (estaria bé que es reedités el seu llibre conjunt ‘Por Cataluña (desde mi carro)’ de 1889, amb textos de Rusiñol i il·lustracions de Casas).

La vida de Ramon Casas va ser, certament, un llarg riu tranquil. La seva mare era de bona família i el seu pare havia fet fortuna a Cuba, cosa que va permetre al noi dedicar-se tranquil·lament a l’art, plantar-se a París quan li venia de gust, viatjar per tot Europa, comprar-se un vehicle a motor, acudir a la seva tertúliad’Els Quatre Gats, passar llargues temporades a Madrid o Granada i, en suma, fer el que li sortia dels nassos. La seva única excentricitat va ser casar-se amb una dona a qui li portava 22 anys, la venedora de loteria Julia Peraire, a la qual els seus pares consideraven una caçafortunes i amb la qual no va tenir descendència. Fins i tot es va deslliurar de la guerra civil, ja que va tenir el bon judici de morir-se quatre anys abans.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

Davant del desinterès oficial per Casas, el senyor Pinós s’ha proposat reivindicar-ho i, si és possible, popularitzar-lo a l’estranger, on, segons em comenta, no hi ha pràcticament ni una obra seva a cap museu. A tal final, ha creat una associació i ha publicat el primer volum d’un catàleg raonat que ha d’incloure, després de pròximes entregues, les prop de 3.000 obres que Pinós calcula que va produir el difunt.

Una excel·lent notícia per als que creiem que Casas, com el seu compare Rusiñol, representa un model de barceloní que va viure la seva edat d’or a ‘La Belle Epoque’ i els últims representants del qual potser són Jaume Sisa i Pau Riba: el creador bohemi i cosmopolita, amb diners o sense, que aconsegueix imposar la seva presència en un entorn no exactament hostil, però sí poc propens a respectar-lo. Jo crec que Ramon Casas hauria de tenir a Barcelona un museu per a ell sol, però ha de conformar-se amb el ‘labour of love’ d’un galerista i l’enveja en diferit de tots els que no suporten que els rics puguin tenir talent i portar la vida que a gairebé tots ens està vedada.