Anar al contingut

NOU EQUIPAMENT CULTURAL

Un jardí i un museu per a la Casa Amatller

L'edifici modernista planeja recuperar el verger de la vivenda i obrir una seu del Muhba dedicada a les transformacions de Barcelona entre la revolució del vapor i la revolució de l'electricitat

Natàlia Farré

Un jardí i un museu per a la Casa Amatller

Teresa Amatller (1873-1960) prenia el te, tot i que en el seu cas gairebé segur que era xocolata, de Xocolates Amatller, en un jardí de 700 metres quadrats del passeig de Gràcia. Al verger s’hi accedia per una preciosa escala de ferro colat que tenia dos trams que s’unien en un. Teresa va morir i al cap de poc el jardí va desaparèixer, que no la casa. L’edifici és la bonica Casa Amatller, obra de Puig i Cadafalch i des del 1943 seu de la Fundació Institut d’Art Hispànic. Al jardí, fins al 2016 hi havia els magatzems del Servei Estació. Es va llogar als 70, una època de conflictes econòmics de la institució i de poca sensibilitat per les zones verdes. Ara queda una construcció buida i ganes de recuperar el verger, a més de fer-hi un nou museu sota l’empara del Muhba (Museu d’Història de Barcelona).

La idea és “explicar la transformació de Barcelona al segle XIX i principis del XX, entre dues revolucions, la revolució del vapor i la revolució de l’electricitat. Tot el procés d’industrialització que va permetre arribar a la transformació de l’Eixample per part dels modernistes”, explica Santiago Alcolea, director de la fundació. Des de l’avi d’Antoni Amatller, Gabriel Amatller, fill petit d’una família de pagesos benestants de Molins de Rei, que va venir a Barcelona a finals del segle XVIII a aprendre un ofici, fins a Antoni, el que va aixecar la famosa casa i va deixar per testament que si la seva filla, Teresa, moriria sense hereus, l’edifici i tot el seu contingut havia de ser donat a Barcelona. Passant pel fill de Gabriel i pare d’Antoni, que va formar part de la generació d’industrials que van advocar per enderrocar les muralles i per aplicar el pla Cerdà.

Principal amb mobiliari original

I la idea és fer-ho sota el paraigua del Muhba, que no té cap seu al districte de l’Eixample. De moment hi ha això, una idea, unes converses i un equip d’arquitectes sobre el terreny. També moltes ganes. Tot i que de fet aquesta història de transformació urbana ja s’explica a la Casa Amatller, el principal del qual va estar ocupat per la família fins al 1960 i és l’únic pis modernista que conserva el mobiliari original. Però la casa amaga molt més, com “tota la documentació dels artesans, artistes i industrials que van col·laborar amb Puig i Cadafalch, podem posar nom a tots els que van crear el modernisme”, afirma Alcolea. “També tenim fotografies i plans de la fàbrica de xocolata, de la qual sortien els recursos econòmics per pagar el modernisme”, continua. I d’aquests lligalls s’alimentaria el nou museu que per a res suposaria tancar la casa. Serien dues visites complementàries. Mentre això passa, s’ha de celebrar la segona branca (la primera és la conservació de l’edifici) que dona sentit a la fundació: l’Institut Amatller d’Art Hispànic, que celebra 75 anys.

Una de les treballades finestres de l’interior de la Casa Amatller que abans donaven al jardí. / DANNY CAMINAL

L’església de Betlem abans i després de la crema

Es va fundar el 1943 a imatge i semblança de la Frick Collection i la Frick Art Reference Library, institucions que Josep Gudiol, el seu primer director, coneixia molt bé de la seva estada a Nova York. La seva creació, en part, es deu que Gudiol, conegut per ser un ‘monument ma’n (va fer una gran feina de salvaguarda del patrimoni català durant la guerra civil), va perdre el títol d’arquitecte després de la contesa. Teresa el va ajudar i amb les seves col·leccions, més la compra de l’arxiu fotogràfic d’Adolf Mas (120.000 negatius d’imatges de patrimoni artístic del país), va crear l’Institut Amatller d’Art Hispànic: el primer centre del país dedicat a la investigació de la història de l’art. Gudiol va ampliar la fototeca i la biblioteca amb campanyes fotogràfiques sistemàtiques; va ser, per exemple, el primer a retratar totes les peces del Museu del Prado el 1944. I amb publicacions de llibres, com els 22 volums de l’‘Ars Hispaniae’, la primera història de l’art espanyol. Així, a l’Institut Amatller d’Art Hispànic, obert a tot el món, es poden veure joies com l’església de Betlem del carrer del Carme abans i, després de la guerra civil, és a dir, sumptuosa i incendiada i les famoses pintures de la sala capitular del monestir de Sixena, ara en litigi entre Catalunya i Aragó, abans de ser cremades.

"La gent coneix la casa perquè és un monument, però no volem que s’oblidin que és seu de l’Institut Amatller que compleix 75 anys i continua funcionant", diu el seu president Francesc Fontbona. Així que a més de futur museu, anuncia reconversió digital. Els seus gairebé 400.000 negatius sobre art no estan digitalitzats però ho estaran en funció dels recursos disponibles, ja que no només hi ha que escanegessis sinó que també cal indexar-les. Estan en això, però el ritme és lent ja que digitalitzar tot el fons suposa la feina de 50 anys d’una sola persona amb una jornada laboral de vuit hores.