02 d’abr 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Adeu a Natura Kucera, pedra angular del comerç de minerals

La degana de les botigues de geodes, fòssils i meteorits abaixa la persiana perquè es jubila l'Enric, un referent del col·leccionisme mineral

Carles Cols

Adeu a Natura Kucera, pedra angular del comerç de minerals

DANNY CAMINAL

Potser molt pocs es queden de pedra, però la notícia és que tanca Natura Kucera, botiga degana de mineralogia a Barcelona. És al 171 del carrer del Comte d’Urgell. Està igual que quan va obrir el 1971, la qual cosa no és una crítica, és un elogi, ja que remunta visualment a aquells anys en què els nens col·leccionaven (col·leccionàvem) pirites, bismuts, guixos, òpals, obsidianes i desenes de minerals i roques més, amb especial afecte (sobretot alguns) per la malaquita botroidal, més que res perquè servia per jugar a Lex Luthor contra Superman. Tenir a mà una roca de maragda hauria sigut llavors la repera, però la malaquita ja feia el pes com a kryptonita.

Als nens dels 70 els venia minerals a sis pessetes. Va poder ser el pare d’una generació de geòlegs, però aquesta és una Ventafocs en la branca de la ciència com ho és la filosofia en les lletres

Aquelles infàncies de col·leccionisme mineral les va alimentar, i molt, Enric Kucera, que abans de final d’any abaixarà definitivament la persiana del seu establiment. A finals dels 60 (el que ve ara, mai més ben dit) va veure un filó per treure’s uns duros quan va treballar en la distribució d’una col·lecció de geologia per fascicles. Amb cada exemplar venien, com a regal, set roques. El va sorprendre l’èxit, així que amb un martell de geòleg va sortir de la ciutat a per més. Posava les mostres en bossetes de plàstic, les etiquetava i les venia a sis pessetes, el mateix preu que els còmics de Bruguera. Aquests van ser els fonaments de Natura Kucera, que, passat mig segle, no tanca a causa del virus que més ataca al teixit comercial de la ciutat, els lloguers, sinó per jubilació. Adeu doncs a aquest peix fòssil del cretaci que veu passar la vida al carrer des del seu lloc privilegiat de l’aparador i adeu-siau a aquell pesadíssim meteorit procedent del Campo del Cielo (Argentina) que reposa a les vitrines interiors. Es fa estrany veure’l allà, quietet, després de tot el que va viatjar per l’espai. Hi ha altres botigues de minerals i fòssils, sí, algunes fins i tot molt al dia, però aquesta és la més antiga de Barcelona i, a la seva manera, molt simbòlica del rumb sense nord en què està immersa la Geologia des de fa dècades.

Les geodes, aquells melons

El que hem dit. Als 70, gràcies a Kucera, a poques cases amb nens no hi havia ni que fos una mínima col·lecció de roques de la mida d’un polze. Allò va poder semblar la llavor que aquest seria un país de grans geòlegs només uns anys més tard, una facultat d’on surten, arribat el moment, professionals que empetiteixen el mateix Indiana Jones. En Geologia es formen els vulcanòlegs, els sismòlegs i els caçadors de dinosaures, professions que segur que són el centre d’atenció en qualsevol reunió social, igual que els mineròlegs si s’ho proposen, perquè fa goig escoltar Kucera quan explica aquell moment de suspens en què a una mina, allà on acaba la veta, es localitzen geodes, ja saben, aquestes bombolles de minerals, que per fora no semblen gran cosa, només una pedrota gran, però que són com les síndries o els melons, toca obrir-les i llavors apareixen aquestes formacions de vidres violacis que tan bé queden als salons de les cases de categoria. Les geodes són els ous Kinder de la Terra. Tal qual.

Enric Kucera, amb un mineral trobat al Canadà. / 

La Geologia, el que dèiem, és la Ventafocs de la ciències com la Filosofia ho és de les lletres. Almenys, per aquestes latituds. Vagin, vagin per exemple a la Casa del Llibre, al passeig de Gràcia, i busquin les obres de Sòcrates, Kant, Nietzsche o les del filòsof de moda, Byung-Chul Han, per citar-ne només quatre. Els pobres comparteixen secció amb les ciències ocultes i amb els llibres d’autoajuda. Potser l’obra bibliogràfica de Jame Hutton, l’indesxifrable pare de la Geologia moderna, comparteix prestatgeria amb un manual de compost per a jardineria. Una llàstima.

El bo que té el geòleg és que sempre té petjapapers al despatx. El dolent, l’excés de pes a l’equipatge

El tancament de Natura Kucera és una llàstima sobretot per als seus incondicionals, col·leccionistes fidels, alguns des de la infància. Enrere quedaran els viatges de Kucera a la recerca d’espècimens, sobretot pel Brasil, el Marroc i Mèxic. Explica Bill Bryson en el seu supervendes Una breu història de quasi tot que el bo que tenen els geòlegs és que a la taula del seu despatx mai falta un petjapapers. Després de xerrar amb Kucera es pot afegir que el dolent dels geòlegs, que també n’hi ha, és que sempre viatgen amb excés de pes a l’equipatge. No és que per aquí no hi hagi jaciments notables. Apareixen de vegades sorprenentment, sovint gràcies a grans obres d’infraestructures i amb la volença i obcecació que hi ha hagut a Espanya per posar un AVE a cada província han aparegut formidables ametistes a Sils (Girona) i boniques barites de color caramel a La Pola de Gordón. Galícia és terra de maragdes, diu Kucera, però això se sap sense necessitat que existeixi l’AVE.

Temes: Botigues Comerç