Anar al contingut

LA LLARGA PRECAMPANYA

Ferran Mascarell, l'alcaldable misteriós

El delegat del Govern a Madrid anunciarà dilluns que es presenta a les municipals

"Seré el candidat de qui desitgi considerar-me com a tal", afirma l'exconseller

Toni Sust

Ferran Mascarell, l'alcaldable misteriós

Andreu Dalmau

Ferran Mascarell confirmarà dilluns vinent que es presenta a l’alcaldia de Barcelona. Ara per ara, poca cosa més se sap de l’assumpte. Se sap que fa mesos que el seu nom circula com el de l’alcaldable preferit de Carles Puigdemont per a les eleccions municipals a la capital catalana, tot i que a hores d’ara això ja no està tan clar. Preguntat per aquest diari, el delegat del Govern a Madrid ha mantingut aquest dijous el misteri: “Seré el candidat de qui desitgi considerar-me com a tal”. O sigui, que igual va per lliure.

Al maig, l’exconseller de Cultura va defensar una candidatura sobiranista unitària a Barcelona, que va justificar essencialment per la necessitat de frenar Ciutadans, amb un projecte que sumés els 21 regidors que fixen la majoria absoluta. D’una altra manera, va advertir, el candidat més votat seria alcalde si els seus rivals no sumessin aquesta xifra: així es va convertir Ada Colau en alcaldessa i així podria aconseguir-ho Manuel Valls, va donar a entendre sense citar-lo.

Mascarell va proposar aquella llista conjunta a l’Ateneu Barcelonès, i tot i que s’intuïa el plàcet de Puigdemont també semblava beneït pels principals dirigents de l’antiga Convergència: aquell dia, a primera fila, l’escoltaven Artur Mas i Neus Munté, que llavors ja era l’alcaldable oficial del PDECat, després de guanyar-li unes de primàries a Carles Agustí. De fet, una de les incògnites que s'ha d'aclarir és la de si Munté acaba sent cap de llista, i de quina llista, o es presenta com a segona o tercera d'una llista en la qual també podria figurar Joaquim Forn, a la presó pel procés, bé com a cap de llista simbòlic o tancant la llista. Tot d'un plegat, la idea que el PDECat i la Crida de Puigdemont no comparteixin candidatura sembla grotesca, però res sorprèn ja excessivament al planeta polític català.

A l’agost, Mascarell va fer un pas més: el seu entorn va confirmar que estava disposat a presentar-se a l’alcaldia com a candidat d’una plataforma independentista, i tot i que es va entendre que comptava amb la benedicció de Puigdemont, els mesos següents la llista de presumptes temptejats per l’expresident va anar creixent, incloent noms que d’entrada van xocar i que no van acceptar l’oferiment, entre els quals hi figuren els dels periodistes Antoni Bassas i Jordi Basté i el de Josep Guardiola.

L’acte de Graupera

De moment, l’únic vincle de l’entrenador del Manchester City amb les municipals és que va acudir a un acte d’una altra galàxia, la de les primàries que postula el tertulià i filòsof Jordi Graupera, que no ha aconseguit, ara per ara, el seu objectiu que el PDECat i ERC s’afegeixin a la festa. Els republicans segueixen convençuts que sols obtindran un millor resultat, o això argumenten per rebutjar una candidatura conjunta amb els exconvergents. Després de decapitar Alfred Bosch i situar Ernest Maragall com a candidat, ERC segueix primera a les enquestes –tot i que, últimament, això li passa gairebé sempre i no en totes les ocasions amb final feliç– i sembla encaminada per l’aritmètica a un pacte amb Barcelona en Comú, amb Colau o Maragall al capdavant de l’alcaldia, en funció de qui quedi primer.