Santa Maria del Mar, ni catedral ni dels pobres

És un edifici magnífic. Ésl’exemple màxim de l’arquitectura del gòtic meridional. És el paradigma en assolir espais grans i diàfans amb pocs mitjans. Vaja, que és la construcció que defineix per antonomàsia, juntament amb les catedrals de Girona i Palma de Mallorca, el gòtic català, meridional o mediterrani. Els tres adjectius són vàlids. Utilitzeu-los al gust del consumidor. Però no és, ni de lluny, la catedral dels pobres. Ja que ni és seu de bisbat ni la va aixecar gent amb pocs recursos. Al contrari, diners n’hi havia, i molts, per això es va construir en un temps rècord: només 55 anys. Característiques totes, import, temps i estil que defineixen la singularitat de, és clar, Santa Maria del Mar.

De la parròquia, que no seu, se n’ha parlat en quantitat i queda poc per dir, però sí molt per ajuntar. L’última monografia dedicada al temple, fins ara, data de la dècada de 1920 i porta la firma de Bonaventura Bassegoda. Així que la Fundació Uriach ha decidit celebrar el seu 180 aniversari encarregant un nou volum als historiadors de l’art Joan Domenge i Jacobo Vidal. El perquè que una farmacèutica dediqui diners i esforços a l’arquitectura és fàcil d’entendre. Davant el portal del Born, va néixer l’ara gegant dels laboratoris el 1838. No ho va fer en gran, facturant els 174 milions d’euros que va registrar el 2017, sinó com una petita drogueria. En el que ara és una botiga (‘atelier’ en l’argot del Born) de disseny, sabates, moda o gelats, a prop del Fossar de les Moreres i del desaparegut pont que unia l’església amb el Pla de Palau, no gaire lluny dels vitralls que representen els protagonistes de la guerra de secessió, Felip V i l’arxiduc Carles, s’ubicava l’establiment de Rafael Vilaclara. Botiga en què, el 1838, va entrar com a aprenent Joan Uriach.

Ungüents serialitzats

Un negoci pròsper a la Barcelona del XIX, que venia tant plantes medicinals com pintura i sucre. El salt de droguer a empresari no va tardar gaire i en van tenir la culpa la revolució industrial i el principi dels fàrmacs serialitzats. Fins aleshores els ungüents es feien a mà i amb fórmules magistrals, així que la mecanització sanitària no va agradar als farmacèutics, que van veure el seu futur amenaçat. I no van voler vendre’ls. Més eixerits van ser els droguers que no van fer fàstics a comercialitzar les medicines fabricades a l’estranger. De manera que, al cap de pocs anys, Joan Uriach es va decidir a obrir el que va ser el primer laboratori quimicofarmacèutic a Espanya. Va debutar a la Barceloneta, al carrer del Baluard, abans de traslladar-se al que llavors eren els afores de la ciutat, el Clot.

Explicat el perquè, ara cal explicar el què: el llibre. “El que hem fet és bàsicament donar una visió unitària de l’edifici, de la manera de construir i decorar. Donem una visió de conjunt i contextualitzem l’església dins del camp arquitectònic del gòtic meridional, a més de posar en solfa tots els avenços de les investigacions fetes”, explica Vidal. Així, el volum reuneix coses que ja se sabien però que s’havien publicat per separat, com el fet que Santa Maria del Mar ni es va construir com era habitual: del cap als peus del temple ni es va aixecar sobre una edificació prèvia; i com el fet que Berenguer de Montagut va ser el mestre d’obres, sí, però no l’únic (tot i que surti a totes les novel·les), també hi havia Ramon Despuig, que “si no va tenir més importància que el primer, com a mínim en va tenir la mateixa”, afirma Vidal.

Alta renda per càpita

Al gòtic solia començar-se la construcció per l’absis i s’anava edificant a mesura que s’enderrocava el temple anterior. Però Santa Maria del Mar no es va aixecar sobre Santa Maria de les Arenes, que no era romànica sinó tardoantiga, i el que primer es va fer va ser edificar el perímetre, capelles incloses, no l’absis. El procés constructiu ja el va establir Cristina Borau a començaments de la dècada del 2000, com Duran i Sanpere va descobrir el 1960 l’existència de Ramon Despuig, però Vidal i Domenge ho reuneixen tot en un sol llibre. El de les capelles, el número (tres per tram quan l’habitual és una o dos), i que fossin l’inici de l’església no és fútil, ja que reflecteix els molts diners que van sufragar-ne la construcció: els que pagaven volien un espai per assegurar-se la memòria i l’eternitat. Les aportacions van arribar de la gent del barri, per llavors un veïnat mercantil amb gent vinculada al comerç, els gremis, la corona i l’església. I un veïnat que creixia econòmicament i socialment. O el que és el mateix, un veïnat amb una alta renda per càpita: “Per això va poder construir-se tan ràpid, només es va tardar 55 anys, ara pot semblar molt però en l’edat mitjana, els grans edificis tardaven segles en aixecar-se”, diu Vidal. Com ara la catedral de Barcelona, que es va iniciar en el XIII i es va acabar en el XX.

La rapidesa en ser edificada li dona una de les seves característiques: la unitat d’estil. Gòtic català. Això significa una arquitectura que dilata l’espai en lloc de compartimentar-lo. “Una arquitectura racional i neta que fa una gran sensació d’amplitud. S’aconsegueix donant gairebé la mateixa altura a totes les naus i construint amb uns pilars prims i octagonals que no deixen espai per als nervis de les voltes de creueria”, explica Vidal. No només això, a Santa María del Mar hi ha només quatre parelles de pilars, el que és gairebé res. Per això l’historiador Pierre Lavedan parlava al segle passat de la “victòria més bonica de l’esperit sobre la matèria”, una manera poètica d’explicar que amb poques pedres es va aconseguir crear un espai immens.

El terratrèmol de 1428

Notícies relacionades

La disco colombiana més gran de BCN obre amb oposició veïnal

BCN reformarà i tancarà a la nit una polèmica plaça d’Horta

El llibre també repassa el que ha desaparegut, que no per conegut és poc dolorós. Durant els primers dies de la guerra civil va cremar, com ho van fer la majoria de temples de Barcelona, i amb les flames van desaparèixer talles, retaules, pintures, tapissos i brodats. Per això tenim aquesta falsa imatge d’espai nu. “Historicogràficament se n’ha ressaltat la bellesa racional i abstracta, l’harmonia de volums, l’arquitectura nua i la poca decoració. És cert quant a estructura, però no a l’hora de vestir l’arquitectura. Va ser omplerta d’obres com totes les esglésies perquè els serveis litúrgics tinguessin la solemnitat i la pompa necessàries”. No en va, a Santa Maria del Mar hi van treballar els millors artistes de Catalunya del gòtic fins al segle passat.Així, Bernat Martorell va pintar el retaule gòtic de l’altar (en gran part desaparegut), Francesc Via va fer els objectes de plata i els germans Masriera van fer alguns vitralls. Amb tot, mereix un capítol a part Antoni de Llonyi.

El mestre vidrier va realitzar l’actual rosetó al segle XV, anys després que el terratrèmol de 1428 fes caure l’original,que es va carregar un bon nombre de feligresos el dia de la Candelera. Van sortir per cames amb les primeres tremolors, d’haver-se quedat a dins, no els hauria passat res. La parròquia, que no catedral, va resistir i resisteix.