Barcelona posa fi a set segles d'exaltació del seu pitjor pogrom

El carrer Sant Domènec del Call cau del nomenclàtor per infame i cedeix el seu lloc al savi rabí Salomó ben Adret

zentauroepp45823407 salomo ben adret181109155137

zentauroepp45823407 salomo ben adret181109155137 / JOSEP GARCIA

3
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Barcelona ha posat fi sota la pluja d’aquest divendres set segles d’exaltació del més sanguinari pogrom ocorregut a la ciutat. Durant 627 anys, una dels més medievals carrerons del centre històric s’ha dit Sant Domènec del Call, la qual cosa, si es desconeix la seva història, ha semblat sempre que era simplement un beat homenatge al fundador de l’ordre dels dominics, però en realitat el nom li ve de la gran degolladissa dels jueus de Barcelona que va ocórrer el 5 d’agost de l’any 1391, que llavors era la festivitat de Sant Domènec. Punt final a tan vergonyosa infàmia. El carrer llueix ja les plaques del seu nou nom, Salomó ben Adret, rabí de Barcelona durant 40 anys, a cavall dels segles XIII i XIV, i sobretot, sembla ser, un home molt assenyat a l’hora d’apuntalar la convivència entre les diferents religions.

Una part de la comunitat jueva de la ciutat havia trucat diverses vegades en el passat a les portes de l’ajuntament per corregir aquesta ofensa, que el nom del carrer fos la celebració d’una matança. Sempre van sortir decebuts de les poques ocasions que els van rebre, amb el convenciment que la inacció responia al desig de no empipar el clergat. El desembre del 2016 (i no és per presumir, sinó per explicar bé la cadena dels esdeveniments), EL PERIÓDICO va dedicar una pàgina al cas. El carrer més infame de Barcelona, aquest era el títol. Havia ressorgit amb força aquells dies el debat sobre la inconveniència que el marquès de Comillas, Antonio López, tingués una estàtua amb la seva motxilla negrera a sobre i el propòsit d’aquell article era remarcar que, posats a corregir errors, el de Sant Domènec del Call fins i tot podia considerar-se més gran. Sembla que la idea no va caure en sac foradat. Més d’un grup municipal ho va apuntar a la seva agenda de tasques pendents. El mèrit finalment se l’ha emportat, sobretot, Gerardo Pissarello, que va portar el cas a la comissió que gestiona el nomenclàtor. Ell ha descobert la placa i, després, no s’ha oblidat de remarcar que va ser precisament un 9 de novembre, com divendres passat, que el 1938 va tenir lloc a Alemanya la tristament famosa nit dels vidres trencats, coneguda en alemany com la kristallnacht o, també i, molt encertadament la novemberpogrome.

Un individu deplorable, l’ardiaca de Sevilla, va desencadenar una onada de persecucions contra els jueus que va culminar a Barcelona el 1391

Notícies relacionades

El recordatori l’han agraït les diverses desenes de persones (la majoria, jueus barcelonins) que han participat en l’acte d’estrena de la placa, per a qui el 5 d’agost de 1391 és una data d’ingrat record. El que aquell dia va passar a Barcelona, va ser el ressò corregit i augmentat d’una cadena de persecucions que van patir els jueus als regnes de Castella i Aragó arran dels incendiaris sermons que va pronunciar l’ardiaca de Sevilla, Ferrand Martínez, un individu deplorable a qui, això sí, en el seu temps es va venerar. Quan els pogroms van arribar a Barcelona (llavors encara no se’ls anomenava així), es va assaltar el call de la ciutat i es calcula que es va assassinar uns 300 jueus. La presència d’aquesta comunitat va ser des d’aleshores entre residual i inexistent.

El carrer és curt. El nombre de plaques instal·lades, conseqüentment, poques. La que recorda qui va ser Salomó ben Adret, que va néixer el 1235 i va morir el 1301, està situada on el carrer conflueix amb la placeta de Manuel Ribé, que també té el seu què. Allà, per si algú la visita, es va instal·lar el maig del 2015 una altra placa, aquesta en record de les 16 persones que van morir el 30 de gener de 1938 durant un bombardeig aeri franquista. La plaça existeix perquè les bombes van demolir tot un edifici. El que ve al cas, per si algú la visita, és el joc de trobar la placa que hi ha a terra. És una d’aquelles coses que tan bé defineixen la Barcelona actual. La placa amb prou feines es veu, perquè és a sota de les taules de la terrassa d’un bar. L’ajuntament va acabar per col·locar-ne una altra a la paret després del fiasco de la primera.

Temes:

Jueus