UN FILM QUE TRENCA LES BARRERES DE GÈNERE

Un documental treu de l'armari el transvestisme

'EnFemme', d'Alba Barbé, visibilitza les persones 'cross-dressers', que volen vestir-se de dona

«Hi ha homes heterosexuals que es travesteixen i no se senten emmarcats en la idea del col·lectiu LGTBI», explica la directora i antropòloga

4
Es llegeix en minuts
Imma Fernández
Imma Fernández

Periodista

ver +

“La qüestió del gènere s’està rebentant, s’han trencat els barrots de la presó dels rols i les identitats, i cada vegada flueixen més i es transcendeixen les classificacions predeterminades per la societat”. Les paraules de Judith Juanhuix, membre de TransForma la salut i de l’Associació Trans*Generem!, van obrir, dimecres passat, la presentació del documental ‘EnFemme’, dirigit per Alba Barbé i Serra, i basat en la seva tesi doctoral en antropologia, que el programa ‘Sense ficció’ de TV-3 emetrà, en una versió reduïda, el proper 23 d’octubre (21.55 hores). El club Enfemme de Barcelona, “pioner en una manera d’entendre el gènere”, és un espai de suport a persones ‘cross-dressers’, “que practiquen el transvestisme”, defineix l’antropòloga. Allà poden expressar sense por la seva feminitat, una identitat que molts mantenen secreta en els seus entorns propers i famílies, i d’altres acaben confessant assumint el risc de perdre-les.

El film obre les portes d’aquest refugi de ‘cross-dressers’, on persones a qui els agrada vestir-se de dones comparteixen angoixes, desitjos i, sobretot, qui són. “Volia treure a la llum noves visions de la frontera del gènere. El ‘cross-dressing’ ja no encaixa amb la imatge heretada que tenim dels transvestits, unida al món gai dels artistes o a la marginalitat de la prostitució llatina”, explica l’antropòloga. “No hi ha memòria col·lectiva sobre l’home heterosexual ‘cross-dresser’. És una expressió de la identitat provisional, temporal, que sol ser una pràctica molt reservada, solitària i oculta”.

Retrat de la diversitat humana  

Barbé visibilitza aquestes vivències en un formidable i necessari retrat de la diversitat humana en què apareixen “les fortaleses i la vulnerabilitat” d’aquestes persones; els rebutjos i les pors de les ruptures familiars i de les puntades de peu laborals si revelen el seu jo més honest. “Quan decideixes confessar-ho, et jugues anar-te’n al carrer. Et planteges: ¿val tant el que porto dins? Doncs sí”, aporta un testimoni al documental.

Imatge del documental ‘EnFemme’.

Barbé afirma que s’estan produint “unes microrevolucions contra el sistema binari de gènere (home-dona) per crear unes noves estructures socials que ens permetin tenir condicions de vida per a tothom”. Quan als bancs atenguin persones ‘trans’ i ‘cross-dressers’, s’haurà avançat molt. “No hi ha cap centre de secundària en què no hi hagi alumnes que estiguin passant una fase ‘trans’”, informa Mireia Mata, directora general d’Igualtat de la Generalitat. El documental servirà, agrega, perquè “persones que es creien bèsties rares sàpiguen que hi ha altres persones com elles, i perquè la ciutadania entengui que tots som lliures de ser qui volem ser”.

Algunes persones que practiquen el transvestisme prossegueixen en línia recta el seu viatge identitari cap a una transformació física definitiva, el pas ‘trans’. Però una altra part no se senten emmarcats en una idea de comunitat LGBTI, tot i que aquesta pot recollir el seu clamor. “Se senten còmodes en la fluïdesa, coexistint en l’ambigüitat. Romanen com homes i es vesteixen de dones”,aporta Barbé. Hi ha qui només busca ficar-se a la pell femenina puntualment. Penja els pantalons i puja a uns talons. Després, torna al vestit masculí. És el cas de Miguel. “Jo em sento un home i disfruto més d’home, però m’agrada vestir-me de dona; estimo el que és femení. I hi ha un fotimer de nois com jo”.

Imatge del film ‘EnFemme’.

Però tancar-se a l’armari no és fàcil. “És molt cansat estar sempre patint per si els fills, la dona o la sogra entren a casa i et troben convertit en Ava Gardner. Al final ho vaig explicar”, indica un altre testimoni.  Després, en la majoria dels casos, arriben els retrets –“t’has carregat la família”– i les ruptures.

Darrere de la càmera de Barbé, treuen els conflictes de parella quan, després de lustres de convivència, de sobte el marit és “la tieta”. “¡No suportava veure'l amb calcetes de punta! D’allò més còmodes que són els calçotets; ara me’ls poso jo”, revela Carme, la dona d’un ‘cross-dresser’, exemple de qui, després de trencar el seu silenci, ha aconseguit després d’un complex procés d’enteniment i construcció mutus, seguir amb la seva parella i filles. “Però el 80% dels matrimonis peten”,informa Juanhuix.

Notícies relacionades

Va ser el cas de Sandra Fernández, una de les protagonistes ‘trans’ del film. “Quan li vaig dir a la meva dona que jo continuava sent la mateixa persona, em va contestar: ‘Sí, carinyo, però ara veig una dona’. I va tocar el dos”. Per a Fernández, el ‘cross-dressing’ va ser només una etapa en el seu llarg recorregut cap a la identitat. “Durant 40 anys no vaig ser feliç”. Il·lustra, amb records, la seva batalla interna. “Quan anava a les botigues a comprar roba per a la meva dona, me la volia emprovar i patia per no poder fer-ho”. També rememora les nits que fugia a un apartat polígon per complir els seus desitjos. “Necessitava sentir el soroll dels talons sobre el terra”.

Mentre altres persones “van i venen amb les faldilles i els pantalons”, Fernández tenia clar que havia “de trencar amb alguna cosa que no era” i apropar-se “el més possible” a ser dona. L’aclaparava no saber mai el que era. “Per fi m’he trobat. Sé qui soc”. I insisteix, matisant: “Sé qui soc, tot i que no sé què soc.” És Sandra.