Anar al contingut

Mercè 2018:

Leticia Dolera, la pregonera valenta

L'actriu, escriptora i portaestendard feminista obre la Mercè amb un al·legat contra les banderes i amb un inesperat cop d'efecte

Després de dos terços de discurs, va cedir el faristol a Carmen Juárez i el seu estremidor relat sobre la violència hondurenya i sobre la, de vegades, cruel Barcelona

Carles Cols

Leticia Dolera, la pregonera valenta

Del pregó de la Mercè s’espera que no caigui en l’oblit tan aviat com comença la festa, que no avorreixi, que no fugi d’estudi, si és possible que qui el pronuncia arrisqui, encara que sigui a costa de pagar el preu que els perepunyetes de les xarxes socials ho treguin tot de context i posin el crit al cel. Leticia Dolera (actriu, escriptora, portaestendard del feminisme i al llarg de la seva vida veïna del Clot, Sants i Poble Sec) ha inaugurat la Mercè del 2018 amb un pregó atrevit, que farà parlar, en absolut inapetent i, coses de l’ofici, amb una mise-en-scène per la qual com a mínim caldrà donar-li les gràcies. ¿Per què? A meitat del seu discurs, després d’encarar amb atreviment fins i tot el que sembla que aquí més importa, el procés i els presos, ha cedit el faristol a Carmen Juárez, que el 2005 va fugir de la violenta Hondures i que des d’aleshores treballa a Barcelona pels drets de les dones immigrants. La Mercè del 2018 comença amb dos pregons, el súmmum.

Des dels Goya Leticia Dolera sap que els micros els carrega el diable, però no es va esporuguir ni va eludir allò del que només sembla que cal parlar

Dolera ha entrat puntual en el Saló de Cent, conscient que en aquests temps els micros els carrega el diable. Ho sap bé des de l’última cita dels Premis Goya, en què en un cop d’enginy va qualificar de “camp de naps feminista preciós” l’aclaparadora presència d’homes a la gala. L’endemà va haver de disculpar-se per “invisibilitzar les dones amb penis”. Són temps en què s’és immisericordiós sense distinció, també amb els pregoners. El 2017, hi va haver qui va voler llegir entre línies una vis filoetarra a la filòsofa Marina Garcés. El 2016, va pagar els plats trencats Javier Pérez Andújar, per no comulgar amb el procesisme. Dolera, malgrat els antecedents, no s’ha acovardit. Val la pena, doncs, agafar una drecera i anar directes a la meitat del seu pregó.

Tot i que disconforme amb l’empresonament dels dirigents de l’independentisme, que la política transcorri en els tribunals, va dir: “Crec que no es pot imposar un concepte de nació als qui no la sentin com a tal i, alhora, no em sembla sa que el concepte de nació sigui per damunt de tot o que sigui el motor de les nostres vides”. I hi ha insistit. Ha deixat en l’aire una proposta que semblarà a contracorrent en una època en què els venedors de banderes, pakis i xinesos, majorment, no surten de la seva sorpresa. “Escoltem-nos a qui pensa com nosaltres i a qui no, i, sincerament, crec que ens escoltem millor mirant-nos als ulls que mirant una bandera, la que sigui”.

Records

No ha sigut el de Dolera, no obstant, un pregó del monotema, encertada paraula sinònima del procés d’un temps ençà. El bo d’aquest acte d’inici de la Mercè, molt solemne, de vegades excessivament enravenat, amb la plaça de Sant Jaume plena i el balcó de l’ajuntament buit, perquè es duu a terme en el Saló de Cent, és que cada pregoner explica una mica la seva ciutat i el relat coral, passats els anys, resulta interessant. Així que aquesta actriu i escriptora de militància feminista, autora de Mossegar la pomaha recordat els carrers de la seva infantesa i adolescència, el primer petó en un portal de Sants, els cines que ja no hi són, el Vergara, l’Astoria, l’Urgell, el Palau del Cinema, que amb el nom el deia tot, però ha celebrat que malgrat la gentrificació, comercial o veïnal, Barcelona es manté batalladora, amb llocs nous per estimar, com la Sala Phenomena, cine en majúscules, o el videoclub Videoinstant, un far per als amants del setè art, “reconvertit ara en cafeteria i sala de projeccions gràcies al micromecenatge”. Semblaran nimietats, però són qüestions que dibuixen el perfil de la ciutat, el seu caràcter. 

El guant el va llançar una altra pregonera fa un any. ¿Què és el que realment importa? Per respondre, Dolera va cedir la paraula a Juárez

A la seva manera, Dolera ha recordat que en alguna porció de l’adn d’aquesta ciutat hi ha l’antítesi de la mansuetud, les ganes de canviar la realitat. “Aquí a Barcelona vaig anar per primera vegada a una manifestació, va ser contra el maltractament animal, i fixa’t, anys després Barcelona és antitaurina”. És només un exemple. No passen les coses perquè sí, va venir a dir. De vegades, passen més tard del que hauria de ser. “M’il·lusiona ser aquí llegint el pregó, però m’il·lusiona fer-ho tenint una alcaldessa, tot i que m’agradaria que no fos el primer de la nostra ciutat. Això és molt fort, ¿no? Tan moderna i cosmopolita que és Barcelona i fins fa tres anys no havíem tingut mai una alcaldessa”. Sí, és cert, per a camp de naps el del despatx de l’alcaldia. “Tant de bo s’acabi l’època de les pioneres, la de la primera dona que això o la primera dona que allò”. Allà, en aquell moment, ha aprofitat Dolera per donar una capa de diferent color al pregó, d’un accentuat to Colau fins aleshores. “Tant de bo aquest sostre de vidre que trenqueu les dones de la política quan us presenteu a càrrecs importants, i penso en Ada Colau, Inés Arrimadas, Marta Rovira o Anna Gabriel, no s’hagi de trencar mai més, perquè una vegada trencat totes puguin passar sense haver de trencar-lo a cops de martell, sinó de talent”.

Dolera, no és un demèrit, no té ni la prosa de Pérez Andújar ni la trajectòria de reflexió de Garcés, els seus dos immediats antecessors en la tasca de començar la festa major. Però ha demostrat una sagacitat infinita en aquest cop d’efecte de compartir el pregó, perquè el relat de Carmen Juárez ha servit a la perfecció per respondre la pregunta inicial, que Dolera ha plantejat al començament, “què és el que realment importa”. Va ser la filòsofa Garcés la que la va posar sobre la taula fa ara un any. L’actriu l’ha repescat. “¿Què és el que realment importa?” Val la pena rellegir amb calma el relat de Juárez.

“La meva infantesa a Hondures no va ser fàcil. Amb 10 anys vaig veure com mataven el meu pare. Jo hi era al davant. Encara recordo el soroll dels trets. Després vam patir la terrible impunitat que es viu en aquell país. La policia li va dir a la meva mare: ‘Senyora, posi’s a treballar, que té cinc fills’”.

Va fugir d’Hondures i va recalar a Barcelona el 2005. Tenia 19 anys. Això era abans de la crisi, un període que corre el perill de recordar-se distorsionat, però va ser en aquella època de borratxera financera i immobiliària en què es van encunyar paraules que van fer fortuna, com el mileurista, sinònim de pobre amb feina. Allò de Juárez va ser pitjor.

Nou hores lliures a la setmana

“Una llei d’estrangeria injusta i racista em va forçar a treballar com a cuidadora interna, sis anys de solitud durant els quals vaig estar tancada 24 hores al dia atenent Francisca, una dona gran que patia demència. Només disposava de nou hores lliures a la setmana”. Ja llavors sabia que durant la tercera setmana de setembre la ciutat se submergeix en una saturnal sense parió. “Recordo les Festes de la Mercè, veure el festival pirotècnic des del terrat i envejar la gent que les podia disfrutar”.

A Juárez, tot cal dir-ho, Barcelona ha acabat per treure-li el peu del coll. Estudia actualment un grau d’Educació Social a la UB, treballa en el servei municipal d’atenció a la dependència i, sobretot, coordina la lluita de les dones immigrants que en el servei domèstic encara pateixen el que ella va patir.

Comença doncs la Mercè dels dos pregons. Passin i vegin. Sempre promet. Mai defrauda

0 Comentaris
cargando