60 famílies okupes de la Mina es neguen al desallotjament malgrat 30 sentències en contra

60 famílies que l’estiu passat van ‘okupar’ uns pisos per estrenar en quatre edificis públics de protecció oficial del barri de la Mina no pensen abandonar-los. No obstant, diversos jutjats de Badalona han començat a dictar 30 sentències en contra seu, que estan pendents dels recursos. Les sentències donen la raó al Consorci de la Mina, segons fonts d’aquesta entitat pública, propietària dels edificis grisos de disseny on es van registrar les ocupacions, als carrersd’Anna Frank, Mercè Rodoreda, Ernest Lluch i rambla de la Mina, a l’epicentre d’aquest barri. Aquesta entitat pública ha evitat donar detalls de les resolucions fins que siguin fermes.

Els nous veïns d’aquests blocs, molts dels quals, membres de famílies gitanes del barri, ja s’han organitzat. El dimarts 25 de setembre es manifestaran davant de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs “per reclamar una vivenda digna i perquè aquells que ara ja tenen un sostre no siguin fets fora”, afirma Rafael Perona, president del Centre Cultural Gitano de la Mina. “La gran majoria són gent molt normal, amb feina que van entrar en uns pisos que feia anys que estaven tancats i que no havien sigut adjudicats malgrat faltar vivendes”, afegeix Perona. 

"A casa del meu pare no hi cabíem"

“Jo visc aquí amb la meva dona i la meva filla de 3 anys. A casa del meu pare, al carrer de Venus, on vivíem abans, no ens hi podíem estar. No hi cabíem amb els meus tres germans i les seves parelles. Per això vam entrar en aquest pis i no ens n’anirem. Estem disposats a pagar el que ens diguin de lloguer”, explica Josué Muñoz. Al seu costat, Manuela Córdoba, la seva dona, assenteix. “Aquell pis, el dels seus pares, era una capsa de llumins. Aquí, almenys la meva filla, d’un any i mig, té la seva pròpia habitació”, explica la jove mare mentre mostra tota la casa, al segon pis d’Ernest Lluch, 1.

“Vull continuar vivint aquí”, afegeix Muñoz, que explica que ha anat canviant de feina contínuament i que està preparat per pagar un lloguer i els rebuts de llum i aigua que faci falta. “Jo no puc pagar els 800 o 1.000 euros que es demanen normalment, però si és raonable i hi arribo ho pagaré”, explica el noi, mentre mostra il·lusionat com s’ha condicionat la vivenda i evita explicar d’on obté l’aigua i la llum. Sembla un pis de disseny. “Doncs tots els mobles són de segona mà –aclareix–. Si t’hi fixes el sofà està trencat. Ens busquem la vida amb les poques coses que tenim”.

Cartell antidesallotjaments

A la porta del pis del Josué i la Manuela un curiós cartell pretén dissuadir de qualsevol intent de desallotjament amb aquestes paraules: “Aquest és, almenys de moment, el nostre domicili i no tenim intenció de marxar d’aquí. Convidemqualsevol persona física o jurídica que qüestioni el nostre dret a romandre en aquesta casa a recórrer a la via judicial perquè siguin els tribunals els que resolguin el que estimin oportú”.

El mateix escrit incideix en la inviolabilitat del domicili. També adverteix a qui pretengui entrar que aquesta acció suposa violació de domicili, en cas d’un particular o d’un funcionari. Delictes penals. A pocs metres, al carrer del costat, Antonio Arenas i Mari Vargas també obren la porta de la seva vivenda a aquest diari. És l’immoble número 9 de Mercè Rodoreda.

L’entorn al carrer és similar al d’altres zones de poder adquisitiu més elevat, com la Vila Olímpica, o el més proper Fòrum. Són edificis grisos, amb porteries lluminoses, les cuines o galeries dels quals no es veuen gairebé des del carrer, com sí que passa en altres blocs més pobres del mateix barri, en què la roba estesa es multiplica com a senyal de vida.

“Nosaltres vivíem al carrer de Mart amb el meu pare”, explica el jove Antonio. La seva història és similar a la dels seus veïns Josué i Manuela. “Aquí per fi estem bé i tenim intimitat. Vull pagar un lloguer social, tot i que ara no ho faig. El que vull és quedar-me al barri, poder estar a prop de la meva família”, relata mentre ensenya orgullós com es va instal·lar un termos elèctric i una cuina de vitroceràmica per suplir la falta de gas al pis. Com que no té els papers de la vivenda, no pot contractar el gas, la llum, ni l’aigua.

Notícies relacionades

'Okupació' sense puntada de peu a la porta

Tensió a la Mina per l'okupació de 40 pisos de protecció oficial

A casa seva les habitacions també es veuen lluminoses i ben decorades. La parella explica satisfeta que malgrat haver ocupat les vivendes van poder empadronar-se a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs. El pis no és seu, però almenys un document acredita que viuen allà. “Al principi ens van posar problemes, però després ens van deixar inscriure’ns”, explica Arenas, que sap que el seu cas, com el de la resta de les 60 famílies, està pendent de resolució judicial. Diu que viuen com en qualsevol comunitat i que paguen 10 euros al mes a un veí perquè netegi l’escala.

Les dues parelles van accedir als pisos alhora. Les seves van ser una de les ‘okupacions’ més nombroses que es recorda. Pel que sembla, ni tan sols no hi va haver puntades de peu a la porta. “Vam entrar perquè els pisos feia anys que estaven buits i ens vam assabentar que els els donarien a famílies de fora. Quan vam arribar, a uns quants ens van donar les claus i vam poder entrar sense problemes”, afegeix Arenas.