El Govern dona suport als Jocs d'Hivern Pirineus-Barcelona però exigeix el «màxim consens»

Acollir o no uns Jocs Olímpics va molt més enllà de l’esdeveniment per si mateix. Les ciutats, en el seu afany de conrear un model propi de creixement, han de triar entre fer-ho a cop d’esdeveniment o convertir-se en una plataforma permanentd’activitats de relleu internacional. Barcelona, en els últims anys, sembla haver apostat per la segona via. Però la idea de ser seu delsJocs Olímpics d’Hivern va més enllà dels límits urbans: sempre va ser un projecte de país. Després delfiasco de la candidatura del 2022, ara es parla del 2030, sense descartar el 2026. Les il·lusions –i les incerteses– s’han disparat després de conèixer-se que un consultor del Comitè Olímpic Internacional (COI) visita aquesta setmana les diferents zones que podrien allotjar la cita. L’última paraula, no obstant, i amb tot el que això significa, està en mans de la política. Tots d’acord que res es farà sense un ampli consens social i institucional. Aquesta és, de fet, la línia vermella.

L’únic que és cert ara per ara és que Gilbert Felli, exdirector executiu del COI, encapçala aquesta expedició de tres dies a Catalunya que té per objectiu conèixer de primera mà les vicissituds del projecte. No és un home qualsevol, no només pel càrrec que va ostentar (Juan Antonio Samaranch va ser el seu mentor), sinó per l’excel·lent relació que manté amb Barcelona, ja que va fer d’enllaç entre Lausana i l’organització dels Jocs de 1992. L’acompanyen, a més dels alcaldes dels municipis implicats, el secretari general de l’Esport de la Generalitat, Gerard Figueres, que s’ha convertit en el ressuscitador del projecte després que el consistori barceloní cedís el ceptre al Govern. Per això Barcelona-Pirineus va passar a ser Pirineus-Barcelona. Al marge de trepitjar el terreny alpí (ho farà dimecres), faria bé Felli a revisar la desena de volums que l’oficina municipal liderada per Enric Truñó va preparar a partir de gener del 2010, quan el llavors alcalde Jordi Hereu va anunciar la seva intenció que la capital catalana acollís els Jocs d’Hivern del 2022. 

Felli va ser allà

Llavors va ser precisament la política qui va tirar per terra les aspiracions. Xavier Trias, que va arrabassar l’alcaldia als socialistes el 2011, va anunciar l’octubre del 2013, un divendres, durant la inauguració d’una escola a la Barceloneta, que la ciutat es retirava de la contesa. “No es donen les condicions per guanyar els Jocs. Comença el treball per al 2026”, va dir l’edil. La consulta popular que es va plantejar sense arribar a realitzar-se, i que tenia a la ciutadania dividida, va acabar per empetitir el regidor de CiU. Deu dies abans, el mateix COI havia instat Barcelona a baixar de la carrera. La nul·la cultura d’esport hivernal i les diferències polítiques van ser les raons esgrimides. Felli, per cert, va ser present en aquella trobada a Lausana.

 Barcelona en Comú no ha destil·lat excessiva il·lusió malgrat que el 2016 es va celebrar una comissió extraordinària per abordar el tema. Allà va quedar clar que els ‘comuns’ tenen altres prioritats, tot i que el seu no és un rebuig de ple. En aquestes sessions va aparèixer el procés.“¿Com pensen aconseguir el recolzament del Govern central i alhora la desconnexió de Madrid?”, va preguntar el regidor Jaume Asens al grup convergent. Una de les conclusions d’aquella comissió va ser que havia de ser la Generalitat qui liderés la iniciativa, com així està sent. Figueres explica a aquest diari que un dels canvis més importants és la “sostenibilitat del projecte”. És per això que el pressupost s’ha reduït un terç respecte a la proposta inicial, de manera quel’organització sortiria per uns 1.300 milions, a repartir entre el COI (800 milions) i les administracions del país i els espònsors (500 milions). “És molt assumible”, estima. “Tot això –afegeix Figueres– no podem fer-ho d’esquena al govern de l’Estat”. 

“Voluntat compartida” 

A ningú se li escapa que el moment no és el millor. Tenint en compte que el COI exigeix a les candidatures el suport i el compromís explícit del comitè olímpic local (i per tant, del Govern), aconseguir que l’esport quedi al marge de la cosa política no serà senzill. Un portaveu del Consell Superior d’Esports ha explicat a aquest diari que l’Executiu de Pedro Sánchez “veu amb bons ulls” la proposta, però adverteix de la necessitat, o més aviat dit, de l’obligació que el projecte tiri endavant “amb el consens i la unitat de totes les administracions implicades”. La mateixa secretària d’Estat per a l’Esport, María José Rienda, es va reunir amb Figueres dilluns. El fet que Rienda fos professional dels esports d’hivern també li ve com a anell al dit a la proposta. L’alt càrrec del Govern li va avançar la intenció d’impulsar la candidatura (va ser el segon punt en l’ordre del dia), i la resposta va ser que endavant, sempre que hi hagi una voluntat compartida per tots. 

Figueres explica que la visita tècnica de Felli està sent “molt profitosa”, i assegura que, tot i que oficialment es treballa de cara al 2030, “no es descarta intentar-ho el 2026”. De raons no en falten. Després de dues seus asiàtiques, el COI veuria amb bons ulls un salt a Europa. Per no parlar de les indirectes que el mateix comitè li està llançant a Barcelona, ja que a finals de juny es va fer una reunió amb alts càrrecs de l’organisme per iniciar el debat, i el primer pas, només dos mesos després, és enviar Catalunya a un consultor de la talla de Felli. “Ens han enviat –assenyala el responsable català d’Esports– la persona que més coneix els Jocs Olímpics, i jo no soc dels que creuen en les casualitats”. Si el comitè, per la raó que sigui, ens vol en la carrera pel 2026, estem oberts a parlar-ne”. Competirien, si ningú es retira, amb candidatures d’Àustria, Canadà, Itàlia, el Japó, Suècia, Suïssa i Turquia. A la tardor haurien de quedar dos o tres finalistes, fins que l’octubre del 2019 es conegui el guanyador. El que encara no ha decidit la Generalitat és si celebrarà, com sí que han fet moltes altres candidatures, una consulta popular per dirimir el sentir ciutadà.

També a la Vall d’Aran

La sostenibilitat del projecte no és un caprici de la candidatura catalana. És, de fet, la conseqüència d’un canvi en la vara de mesurar del COI. Després de comprovar que moltes ciutats es feien fora del concurs per raons socials, polítiques i, sobretot, econòmiques (per al 2022 només van quedar dos pretendents), el comitè va decidir suavitzar les pretensions. Maite Fandos, regidora del PDeCAT a l’Ajuntament de Barcelona i coordinadora institucional del projecte, assenyala que l’objectiu “ja no és construir, sinó aprofitar al màxim el que ja existeixi al país organitzador”. Això implica que si alguna prova no es pot realitzar perquè no hi ha pista practicable, no hi ha problema a buscar-la en països propers. Això, segons fonts coneixedores de la negociació, obriria la porta que els Alps acullin les competicions de luge, bobsleigh i skeleton, que necessiten costosíssimes instal·lacions que avui no hi ha ni a Catalunya ni a la propera Andorra. 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

També s’obre el ventall gerográfico, de manera que si fins ara només es parlava de la Cerdanya i la capital catalana, ara, tal com avança Figueres, hi hauria seus olímpiques també a l’Alt Urgell, la Vall d’Aran i a diverses localitats de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Això, segons assenyala a aquest diari l’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, no comporta “cap problema de competència entre municipis”, ja que l’objectiu, sosté, “és que defensem la idea que tots junts formem el Pirineu”. “La proposta ha de ser guanyadora, i que s’hi afegeixin més territoris és una cosa positiva per a tothom, perquè cada zona traurà el millor de si mateixa”, conclou la regidora del PDeCAT.

Felli viatja dimecres a la Cerdanya, després recala a la Vall d’Aran i acaba a la tarda a la Seu d’Urgell. Dijous, tornada a Barcelona per celebrar les últimes reunions i les últimes visites. Tornarà al COI i compartirà el seu diagnòstic amb els emperadors de la cosa olímpica. Ara només queda esperar.