Si 'El lladre de bicicletes' s'hagués rodat al Raval...

A Vittorio de Sica voldrien veure al Raval rodant El lladre de bicicletes, obra cabdal del neorealisme italià, les desventures d’un obrer a qui li roben la bici, indispensable per a la seva feina. La busca. Troba el lladre, però no li serveix de res. Impotent, acaba per venjar-se. Roba una altra bicicleta. Vegin-la. Els actors no eren actors. Eren gent del carrer, però no del Raval. La setmana passada es va relatar en aquestes mateixes pàgines la història del Butch, un veí del Raval Sud a la recerca del Rolex que li van pispar a punta de navalla. El rellotge encara no l’ha trobat, però les seves indagacions van permetre descórrer les cortines d’aquest tipus de delinqüència en auge, la dels lladres de rellotges. Un tros de pel·lícula. Una bicicleta, és clar, no és un Rolex, però el cas és que a la Sofia i el Marcello, veïns del carrer d’en Robador, els van cisar la seva. La seva cerca, amb més èxit, ofereix un altre quadro perfecte sobre la cruïlla en què es troba aquest barri.

La comissió d’aquell delicte no té gaire substància. La bicicleta estava al pàrquing de l’edifici. Algú es va colar de nit i se la va emportar, en braços, perquè per culpa d’una avaria al fre la roda posterior estava bloquejada. El Marcello (el nom és fictici, perquè al barri ja ha tingut bastants topades amb proxenetes, camells, prostitutes i okupes) va denunciar el robatori davant dels Mossos d’Esquadra. El lladre s’havia colat en una propietat privada. Motiu més que suficient per deixar-ne constància a la comissaria. A ell li va semblar que tocava girar full. La seva parella, la Sofia, per descomptat també un pseudònim, va dir que ni parlar-ne. “Ja vaig jo a buscar-la”.

Va sortir de casa amb un mapa de les botigues del barri que reparen i venen bicicletes de segona mà. Coses de la fortuna, en la primera, la més pròxima al seu domicili, en va veure una al fons que semblava la seva. L’amo es va rendir molt aviat. Ella li va descriure un parell de detalls inequívocs de la seva bicicleta. Un embellidor trencat i una taca. Ell va confessar. L’hi havia comprat per 20 euros a un tipus alt i canós que l’hi va portar tot just aixecar la persiana. ¡Vint euros per una Debi Rabasa amb selló amb suport, una icona dels 80! A internet fins i tot cotitzen a l’alça. A la parella l’hi havia traspassat una amiga que la conservava des de la seva adolescència. O sigui, que al valor econòmic calia sumar-hi el sentimental. La Sofia el va posar contra les cordes. “Tenim dues sortides. O et denuncio als Mossos d’Esquadra o l’arregles a càrrec teu i me la tornes com nova”. La Sofia va mostrar el coratge que no va tenir Lamberto Maggiorani a la pel·lícula de De Sica. El cas es va resoldre a la ravalenca, és a dir, tal com cada vegada més s’encaren els problemes en un barri en el qual la sensació general és que el poder públic no hi és quan se'l necessita.

¿Punt final? ¿Final feliç? La bicicleta ja estava a casa, però com expliquen el Marcello i la Sofia i confirmen les estadístiques oficials (Guillem Sànchez avançava ahir mateix les preocupants dades d’aquest estiu a Ciutat Vella) la situació al barri empitjora. La policia mesura el problema amb el nombre de denúncies i aquesta parella ho fa amb observacions a peu de carrer només aptes per a l’ull expert. Temps enrere, perquè són molt insistents, ja van organitzar un tour. Això va ser fa un any. Veien el que els seus acompanyants ni tan sols intuïen. Per exemple, unes minúscules ampolletes d’aigua destil·lada tirades en portals i parcs, en aparença gens rellevants, però eren les que els narcopisos entreguen als heroïnòmans perquè dissolguin la dosi. Si hi havia ampolletes, a prop hi havia xeringues, avisaven. Bingo. L’encertaven.

Aquest any, diuen, a l’asfalt del Raval hi ha un objecte la presència del qual ha crescut exponencialment, explica aquesta parella. Són les fundes de telèfons mòbils. Amb bona vista, fins i tot hauria de ser possible trobar a prop les targetes SIM. “L’altre dia vaig veure passar un tipus amb bicicleta. Vaig creure que li havia caigut alguna cosa. L’hi vaig cridar, però no em va fer cas”. El Marcello va rebobinar mentalment l’escena i ho va comprendre. Era la funda d’un telèfon acabat de robar. Amb una mà conduïa la bicicleta i amb l’altra, com un prestidigitador, li treia la funda per treure tan aviat com pogués la targeta al telèfon. El Raval és un circ del gamberrisme. Si tinguessin cavalls, ho farien com una ‘écuyère’ i el públic aplaudiria.

Per primera vegada des que van venir a viure al Raval, senten la inseguretat en pròpia pell, por que abans era patrimoni gairebé exclusiu dels turistes. A això hi ajuda, segur, que ja van pel segon fill. Té 1 any. Ells es van instal·lar a les vivendes de protecció oficial del carrer d’en Robador el 2010. Li van comprar l’apartament a una parella que es va rendir quan, estant ella embarassada, els van entrar a casa a robar. Eren dels primers residents, dels del 2007. Van aguantar tres temporades de Raval, i prou. No són els únics d’aquells pioners que s’han rendit. Mentalment, el Raval de vegades esgota. Vist amb perspectiva, aquesta és la història d’un fracàs polític descomunal.

El 1995, l’Ajuntament de Barcelona va decidir repetir al Raval Sud el que ja havia executat amb notable èxit en altres zones del districte i de la resta de la ciutat. Va anunciar l’obertura de la rambla del Raval, una via ja prevista en temps d’Ildefons Cerdà, però mai executada. L’urbanisme havia demostrat ser un cataplasma efectiu en casos de degradació. No va ser fàcil. Menys encara anar més enllà, als carrerons interiors. D’aquella segona fase són els blocs del carrer d’en Robador i de la plaça de Salvador Seguí. Fins al 2012 no es va inaugurar en aquest entorn la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. Entre el públic de la sala i els veïns dels nous blocs, sí o sí havia d’invertir-se la tendència, es va suposar. En part es va aconseguir, però el fet que les parelles de nous residents es rendeixin (el Marcello i la Sofia li donen voltes a la idea) és una pèssima notícia. Barcelona ja està en aquest punt en què l’urbanisme ha perdut les seves propietats terapèutiques.

El disbarat

Notícies relacionades

Barcelona afronta un estiu amb un total de 38 obres a l’espai públic

BCN impulsa el seu primer bus propulsat per biometà d’aigües residuals

Perquè no s’acoquinen quan hi ha baralles entre prostitutes davant del portal de casa seva i se’n queixen, el Marcello i la Sofia han arribat a llançar-los ous i tomàquets a les finestres. Una mena de mediador municipal els va suggerir que, per posar fi a aquestes agressions, el millor seria que anessin a disculpar-se. No hi ha emoticones amb cara de prou sorpresa per explicar com s’ho van prendre. Potser la pròxima vegada els proposen afegir-se a un procés participatiu.

No s’ha explicat en els paràgrafs anteriors. La Sofia és catalana, però el Marcello és italià, la qual cosa ve al cas ara perquè, després de la sessió de fotos a la Derbi Rabasa enmig del carrer de l’Hospital, explica que una de les característiques que més sorprenen d’aquesta ciutat un estranger és la seva laxitud davant del que en altres latituds i longituds (per exemple, Itàlia) seria considerat delicte o anatema. “Fa uns dies va venir una patrulla de la Guàrdia Urbana perquè un indigent bloquejava l’entrada d’una botiga. Era evident que no raonava bé. El cas és que es va acostar un segon tipus a discutir amb els agents. Ho feia amb un porro a la mà. El policia l’hi va criticar, però no va fer res més. Això, a Itàlia, és inimaginable. No és que no es consumeixi haixix, però mai d’aquesta forma tan descarada”. El més comú –coincideix a dir Marcello– és que quan un visita un país estranger vagi primer amb el peu al fre, perquè no es coneixen els codis de conducta, els límits del que és socialment acceptat. A Barcelona s’entra amb la cinquena marxa posada i a fons. La sisena si és Ciutat Vella. I aquest any, pel que diuen les estadístiques de criminalitat i la percepció dels veïns, molt més.