PATRIMONI

El passadís ocult del rei Martí

Una investigació del Muhba recupera el palau dels Reis d'Aragó en el seu moment de màxima esplendor

Un corredor del segle XV que unia les diferents dependències i la catedral segueix gairebé íntegre, incrustat en edificis propietat de l'Ajuntament, la Generalitat, l'Estat i l'Església

Es llegeix en minuts

El que avui podem veure del’antic palau dels comtes de Barcelona i després reis d’Aragó conforma un conjunt com a mínim rar. Un palau compost per un saló del tron i una església. ¿I què més? ¿On vivien aquests reis? ¿On eren les seves cuines, el seu arxiu, la seva sala d’armes, la seva sala del tresor, el seu jardí, el seu dormitori, les oficines dels seus funcionaris...? Per tenir fins i tot té un ‘Mirador del Rei Martí’ construït 145 anys després que Martí I deixés morir la seva dinastia al morir sense hereu. Per entendre l’evolució i funcionament del monument en el qual el Museu d’Història de Barcelona (Muhba) té la seva seu, la institució ha posat en marxaun vast projecte d’investigació encara en curs: en una exposició, l’any que ve, “el Palau Reial Major quedarà totalment reinterpretat”, augura el director del museu, Joan Roca. 

Com un primer avanç, i després de l’escaneig làser de l’edifici per la UPC, els responsables del projecte ja poden anticipar una reconstrucció de com era el palau després de la reforma d’aquell rei Martí, el 1408. I sí, tenia un mirador, però no el que es va aixecar més tard al mateix lloc. I un passadís que permetia a l’obès i xacrós rei circular per les diferents dependències sense pujar i baixar massa escales, un exemple ‘avant la lettre’ d’arquitectura adaptada que va obligar fins i tot a foradar contraforts del Tinell perquè el corpulent monarca circulés còmodament. El mirador no és del rei Martí, però el corredor del rei Martí encara existeix, en part a la vista a la façana del Muhba, en part ocult, incrustat al veí Palau del Lloctinent i a la Catedral. Un element que no es pot visitar, que pocs coneixen i que s’ha cartografiat amb detall i explicat de forma coherent per primera vegada.

El palau del Lloctinent va engolir part del palau del rei Martí, fet que, segons Joan Roca, que somia amb la cessió de l’infrautilitzat edifici titularitat del Ministeri de Cultura per ampliar el Muhba, té algun missatge: l’edifici, construït per cert per la Generalitat –com recorden les creus de Sant Jordi de les seves finestres–, té una relació inseparable amb la resta del conjunt monumental de la plaça del Rei.

Portes tancades, zones no visitables

Metàfora del país, el passadís del rei Martí creua, amb portes tancades que l’interrompen a cada canvi de titularitat, edificis propietat de la Generalitat (la capella de Santa Àgata), de l’Ajuntament (el Muhba) i del Ministeri de Cultura (l’Arxiu de la Corona d’Aragó), desapareix al creuar el carrer dels Comtes, després de la demolició del pont pel qual la creuava en la patrimonicida primera meitat del segle XIX i acaba a l’antiga tribuna reial de la Catedral.

Aquest passadís és l’única part que ha sobreviscut, juntament amb alguna arcada incrustada al Museu Marès, de la reforma del Rei Martí, que, segons l’investigador del Muhba Ramon Pujades, marca el “moment de màxima esplendor” del palau. I demostra, com va fer el rei Pere IV amb el saló del Tinell, “una de les sales del tron més grans d’Europa”, en paraules d’un altre integrant de l’equip multidisciplinari que treballa a l’edifici, l’historiador de l’art Reinald Gonzàlez, la voluntat dels reis d’Aragó de tenir “un palau com Déu mana”, equiparable al de les monarquies amb què competia la Corona d’Aragó.

Si Jaume I era un rei guerrer, itinerant i campamental, algun els seus successors es van preocupar per oferir una imatge representativa de la monarquia plasmada als diferents palaus de la corona: l’exhuberant Aljaferia de Saragossa, arrabassada a la taifa musulmana, el desaparegut Reial de València, residències menors a Montblanc, a Tarragona, els palaus dels regnes que entraven i sortien de la corona a Perpinyà, Mallorca, Sicília... Precisament dos reis que abans ho van ser de Sicília, que van viure als magnífics palaus àrab-normands de Palerm, com La Zisa, Jaume II i Martí I, i que van fer de Barcelona la seva principal residència real, van ser dels que més es van preocupar a dignificar el casalot heretat dels comtes de Barcelona.

¿Com era el palau?

Però quedem-nos de moment en el rei Martí, l’Humà. Ramon Pujades ha aconseguit tenir una ja bastant clara idea de com era aquell palau després d’anys de buidatge de la documentació real i de la Catedral. “No es pot entendre l’evolució del palau episcopal, de la Catedral i del Palau Major sense la interacció entre tots dos”, apunta Pujades. D’una banda, per guanyar espai els reis van haver d’anar fent ‘mòbing’ immobiliari als bisbes perquè acabessin deixant el seu primitiu palau episcopal, a la plaça de Sant Iu, i es traslladessin a l’actual. ¿Com? Entre altres mesures, sabotejant l’avanç de la construcció de la Catedral gòtica. D’altra banda, el rei Martí, amb una idea molt clara dels elements religiosos de la figura del monarca, va acabar enllaçant físicament la catedral amb un palau que ja tenia dues capelles i un oratori.

¿Com era aquell palau el 1408? Al centre, el saló del tron, el Tinell, amb els funcionaris de l’administració de la casa reial, el mestre racional, al soterrani. I entre el saló del tron i la capella reial de Santa Àgata, un edifici, amb les antigues estades reals, l’arxiu, la sala del tresor i una antecambra que comunicava aquestes estades, el saló del tron, la capella i l’escalinata de la plaça del Rei. Poc espai per al monarca, que en el seu frenesí constructor (també va estalviar; va intentar desfe-se de l’avui desaparegut Palau Reial Menor i va descartar construir un palau nou des de zero) va unir quatre cases (l’Escrivania, la de la Farina, on com a comte venia la farina molta de la qual tenia el monopoli, i dos particulars) per situar les seves estades on avui es troba el palau del Lloctinent. En aquesta secció del palau, la del rei, Pujades ha situat les cuines, l’estudi, l’habitació, la cambra denominada dels Papagais per la seva decoració, una lògia-mirador a la plaça i un jardí elevat, el Bellvís, amb un sostre de fusta traslladat des de Xàtiva. El jardí elevat prosseguia per la terrassa del Tinell: aquest era el veritable mirador del rei.

Però la casa de la reina era jurídica, econòmicament i físicament separada de la del rei, amb la seva pròpia cort i rendes. A l’antic palau episcopal de Santa Eulàlia, on avui s’obre la plaça de Sant Iu, i en part de l’actual Museu Marés es trobaven les estades de la reina i les infantes, amb la seva pròpia cuina, la Galeria dels Arquets i possiblement als baixos l’Arxiu de les Portes Ferrades, potser el lloc on es guardaven les armes i armadures del rei. Al seu costat, la desapareguda capella de Sant Miquel i, tancant el Verger, l’hort i jardí real, avui jardí del Marés, el monestir palatí dels Celestins, els monjos que cantaven la missa diària al rei, i un passadís perquè arribessin a Santa Àgata. Les reformes del rei no van acabar aquí: va comprar les cases que separaven les places de la Corretgeria i del Rei (aquesta, tancada per la porta de la Cort, que la convertia en espai tancat) per aconseguir una plaça allargada, fins a l’actual Baixada de la Llibreteria, on poder celebrar festejos i tornejos.

La funció del passadís

¿I el passadís? Permetia enllaçar a peu pla tots aquests espais afegits, amb diferents nivells i parets mestres entre ells, sense haver de baixar dos pisos fins al Tinell, creuar-lo i tornar a pujar. Partia de les antigues cambres reals i a través d’una porta que arriba encara avui a la tribuna que presideix la capella de Santa Àgata. Girant a la dreta, per la façana de la plaça del Rei (avui discorre descobert, però llavors estava protegit) arriba a les noves estades construïdes en aquell moment. Avui només queda el passadís emparedat a l’interior del Palau del Lloctinent, però llavors, girant a l’esquerra, el rei arribava a l’estudi i el seu dormitori i girant a la dreta, als de la reina. Separats, però a mà. I si continuava recte, el rei podia travessar per un pont el carrer i arribar a la seva pròpia tribuna sobre l’altar major de la Catedral per presidir grans cerimònies sense barrejar-se amb el populatxo. Una porta avui bastament penjada dalt d’un lateral del temple, encara recorda aquest pas. 

A l’interior de la catedral, l’espai ha sigut ocupat en part per l’ascensor que porta als turistes a les terrasses del temple. I el finestral que és al costat de l’òrgan, diferent dels de la resta de la girola, encara conserva la forma de la tribuna d’aquell rei beat i constructor amb qui va acabar una dinastia.

Una gran exposició per al 2019

El projecte d’investigació sobre el passat i l’evolució del Palau Reial Major de Barcelona és una de les peces que conformarà la gran exposició que el Muhba dedicarà el 2019 a la Barcelona medieval, en el qual aprofitant el seu 75è aniversari “refarà la visió de la ciutat medieval”. “Quan alguns qüestionen que sigui funció del museu investigar, aquesta és la nostra línia: partir de la investigació, després el debat acadèmic i posar a tot això al servei del ciutadà”, explica el director del Muhba.

Et pot interesar

El museu ha anat completant i actualitzant la seva museografia a base d’exposicions sobre els diversos períodes. Ara li tocarà a un moment clau “en què Barcelona es converteix en capital, en una gran ciutat medieval”, avança Roca.

Desxifrant un puzle de mil anys

<span style="font-size: 1.6rem;">A començaments de l’any vinent, tot el treball d’investigació sobre el Palau Reial Major es plasmarà en una reconstrucció 3D animada que mostrarà l’evolució del conjunt. Des dels antecedents més remots (palau del comte visigot, del valí andalusí i dels primers comtes francs) fins al nou palau dels comtes de Barcelona, del segle XI, la base a partir de la qual evoluciona tot el conjunt i els murs del qual encara conformen les seves façanes. El resultat dels estudis encara en curs permetrà reescriure molts errors que s’han anat perpetuant i aclarir als ulls del profà un edifici que en la seva configuració actual és, segons Ramon Pujades, “d’una immensa complexitat”. Reinald González, per exemple, ja ha sistematitzat les diferents etapes que componen el puzle de la façana de la plaça Reial (veure gràfic).</span>