29 febr 2020

Anar al contingut

Elisa, Marcela i jo a la nova pel·lícula d'Isabel Coixet

La directora barcelonina porta al cinema la història de dues dones que es van casar a Galícia a començaments del segle XX

"M'he convertit en un burgès horroritzat davant de la notícia", explica l'autor d'aquesta crònica, figurant al rodatge

Ramón de España

Elisa, Marcela i jo a la nova pel·lícula d'Isabel Coixet

Com que això del periodisme no sé si té gaire futur i un ha de pensar en la seva imminent senectut, he iniciat una carrera paral·lela d’actor cinematogràfic. De moment, em limito a fer d’extra, i únicament a les pel·lícules d’Isabel Coixet, que és la cineasta que em cau més a prop per amistat i situació geogràfica. Encara que la meva feina no és remunerada, soc dels que creuen que s’ha de sembrar per després collir, així que no descarto del tot que, d'aquí a 10 o 15 anys, aconsegueixi un paper amb frase. Mentrestant, reconec que soc a anys llum del meu amic Pere Vall, redactor en cap de 'Fotogramas', que es cola a tota pel·lícula que es roda a Espanya i és molt més a prop que jo que li donin un rol amb dret a parlar. No s’imaginen com l’envejo. I, per cert, el director adjunt d’aquest diari, Luis Mauri, i la columnista Emma Riverola, també s’han afegit al meu pla d’assegurar-se la vellesa gràcies al setè art.

Si a 'La llibreria' em va caure un vistós rol de baronet britànic, a ‘Elisa i Marcela’, que s’està rodant aquestes setmanes -l’equip ja s’ha traslladat a Galícia-, m’he convertit en un burgès gallec de principis del segle XX, horroritzat davant de la notícia que dues dones s’han casat per l’església, una d’elles disfressada tan bé d’home que el capellà no va detectar la superxeria: em sento tan ultratjat al meu club -reconstruït en una vella mansió de Cerdanyola- que una mica més i em cau el pinçanàs que m’han col·locat els de vestuari. La indignació de Mauri, mentre es fuma un cigar i llegeix 'La Voz de Galicia', resulta d’allò més convincent. Asseguda al piano, a Riverola tampoc no la deixa indiferent la notícia, de la qual l’informa Milo Taboada, actor gallec -se’l pot veure a ‘Fariña’ fent de poli corrupte- que també exerceix d’activista veïnal al Raval (¡aquí tothom fa doblet!).

Enamorades des de l’adolescència

La història real d’Elisa Sánchez i Marcela Gracia és complicada. Enamorades des de l’adolescència, treballaven com a mestres a dos pobles propers de Galícia quan van tenir la idea de casar-se. Amb aquesta intenció, Elisa es va vestir d’home i es va fer dir Mario. Això succeïa a l’Espanya del 1901, i quan es va descobrir el pastís, les enamorades van haver d’emigrar a Porto -on Marcela va tenir un fill, encara que mai no s’ha sabut gaire bé qui n’era el pare-, on també es va descobrir la superxeria, i d’allà a Buenos Aires, on Mario, convertit de nou en Elisa, intenta casar-se amb un home gran cosit d’or amb un peu a la tomba per assegurar-se la vida al costat de Marcela, però el vell atrotinat s’oposa a la situació i la planta. Allà se’ls perd la pista i només queda espai per a les conjectures del guió escrit per Coixet, en què prioritza el sentiment i la trama sobre la fidelitat a una història que, d’altra banda, sempre ha sigut bastant bromosa.

Ramón de España amb les protagonistes Natalia de Molina (esquerra) i Greta Fernández. / ISABEL COIXET

Elisa i Marcela són, a la pel·lícula, Natalia de Molina i Greta Fernández, que no es veia des que era una nena agafada de la mà del seu pare, l’actor Eduard Fernández. Totes dues estan encantades amb els seus respectius papers, i el dia de la meva visita, Natalia va disfressada d’homenet i Greta llueix una camisa de dormir sobre un fals ventre d’embarassada. A Isabel la veig més calmada que en altres rodatges -l’he vist fent esbroncades descomunals, encara que merescudes, a gent d’una malaptesa inversemblant-, però ella addueix la sort que ha tingut amb l’equip, que destaca per una professionalitat i una cortesia inaudites. "L’altre dia vaig enganxar un elèctric llegint Rilke", em comenta, atònita.

Amb producció catalana, gallega, andalusa i de Netflix, ‘Elisa i Marcela’ no arribarà a les sales i es penjarà l’any que ve a la cèlebre plataforma, per la qual cosa podrà ser vista en un munt de països. El pressupost no és per tirar coets -la pampa argentina s’ha reproduït al Delta de l’Ebre i les seqüències portugueses es roden a Galícia i Catalunya-, però la directora no es queixa: fins i tot ha aconseguit que la deixin rodar en blanc i negre.