L'edifici més important i menys famós de Barcelona

Quatre anys abans que Adolf Hitler guanyés també a Barcelona les últimes eleccions al Reichstag de la República de Weimar (qüestió a la qual s’haurà de tornar després, perquè per aquí a baix va arrasar en resultats més que a Berlín), Alemanya va brillar com cap altre país del món en l’Expo del 29, en què va obsequiar aquesta ciutat amb l’equivalent en ferro, ciment i marbre de l’‘Home de Vitruvi’ de Leonardo da Vinci, més encara, amb la qual cosa està considerat l’Eva mitocondrial de l’arquitectura moderna. Si, és el pavelló Mies van der Rohe, un edifici minúscul de dimensions i majúscul de conseqüències i que, no obstant, sembla encara que a Barcelona provoca un ni fu ni fa injustificat. Per esmenar aquesta anomalia s’estrenarà a Filmin el 19 de maig que ve i el mateix dia al CCCB, dins del festival DocsBarcelona 2018, un documental senzillament deliciós. Mies on scene, així es titula, que tot i que té alguna cosa de joc de paraules de l’expressió francesa mise-en-scène, el que potser suggereix més el títol és que aquesta obra crucial de l’arquitectura és exhibida com mai abans s’ha fet. Gairebé un ‘striptease’, intel·lectual, però ‘striptease’.

Darrere d’aquest recomanable documental coproduït amb la Fundació Mies van der Rohe hi ha, entre d’altres, els cineastes Pep Martín i Xavi Campreciós, el cor de Nihao Films, durant anys autors dels documentals que es fan amb motiu de l’entrega del premi biennal d’arquitectura Mies van der Rohe, un guardó prestigiós i ben dotat. Va ser natural, doncs, que en un determinat moment fessin un alto i es preguntessin si hi havia o no un treball cinematogràfic adequat que fes justícia a l’edifici barceloní que més influència ha tingut al món. El més visitat, per descomptat, és la Sagrada Família, però l’arquitectònicament més influent és el pavelló alemany, la qual cosa no parla gaire bé de Barcelona vist el cas que se li presta.

El propòsit inicial, explica Martín, era (perdó per la redundància) reconstruir la reconstrucció que als anys 80 es va fer d’aquesta joia, perquè com a pavelló d’una exposició internacional va tenir una vida molt curta, de tot just sis mesos. Va ser Oriol Bohigas, el pare d’una de les Barcelones que s’encavalquen entre el Besòs i el Llobregat, qui als 50 va començar a cartejar-se amb Ludwig Mies van der Rohe per dur a terme el que en el seu gremi, almenys entre els més integristes, es considera una aberració, reconstruir una obra ja inexistent, en aquest cas el pavelló. La feliç idea no va ser possible fins als 80, amb Bohigas des de l’ajuntament com a autor de la nova Barcelona.

Plans darrere del Teló d’Acer

Va ser tota una aventura. Primer hi havia el tros de pel·lícula dels plans originals, que després de la segona guerra mundial van quedar a l’altre costat del Teló d’Acer i que, en una operació molt poc coneguda del Departament d’Estat dels EUA, van ser rescatats i portat al MoMA. Ve de gust somiar que van ser intercanviats per un espia rus en el cèlebre pont Glienicke. Després hi va haver el repte de trobar els marbres adequats, amb Jordi Marqués en faluca pel Nil a la recerca d’un ònix perfecte que, al final, va trobar en una pedrera abandonada d’Algèria.

Aquest propòsit inicial, documentar minuciosament el que va passar, hauria sigut, no obstant, el més fàcil. De sobte, Martín i Campreciós, i sobretot, Iván Blasi, coordinador del premi Mies i guionista del documental, van veure que tenien entre mans un potent relat per part d’arquitectes com Fritz Neumeyer, Cristian Cirici, el mateix Bohigas i Isabel Bachs, un escriptor com Eduardo Mendoza, un filòsof com Xavier Rubert de Ventós, i conservadors del MoMA com Paul Galloway i Barry Bergdoll. Aquest últim es mereix unes línies, perquè protagonitza un dels instants més interessants del documental, una mena d’expiació dels seus prejudicis. Bergdoll confessa que quan el 1988 va visitar Barcelona, ell era molt doctrinàriament reticent a les reconstruccions arquitectòniques, no volia enfrontar-se a unes rèplica o a un simulacre, però reconeix que es va emocionar gairebé com un mico o un home davant del monòlit del 2001. Commou.

Mies on scene, de fet, és una bufetada a la indiferència amb què encara es castiga aquesta obra que va suposar un abans i un després en l’arquitectura. Tampoc hauria d’estranyar. Es va inaugurar el 1929. Quan Alfons XIII va passar pel pavelló, va preguntar a les autoritats si no havien tingut temps d’acabar-lo. No va entendre davant de què estava. Tampoc Barcelona. Llavors, el que causava admiració o rebuig era, per exemple, el pont neogòtic del carrer del Bisbe, construït només un any abans, el 1928. Que sigui contemporani del pavelló Mies van der Rohe és realment xocant. Però tot llavors ho era. Barcelona estava exultant amb la seva exposició internacional, però en realitat, era una cita molt convencional, molt mundana, en la qual brillava per la seva absència tot allò pel que Espanya despertava interès al món, com araPicasso, Dalí, Buñuel... Un chien andalou, per exemple, es va estrenar aquell mateix 1929, però a París, és clar.

El pavelló Alemany era el més revolucionari de la cita de 1929, molt més, per descomptat, que els zepelins, també alemanys, que sobrevolaven la ciutat. Mies van der Rohe va reinventar el concepte d’espai arquitectònic amb una construcció en la qual les parets no són elements estructurals, ja que no sostenen el sostre, com fins aleshores era norma, sinó simples elements de distribució. La repera. Val la pena observar amb deteniment el documental en tots aquells moments en què apareix el pavelló, més que res perquè amb el minúscul que és ofereix desenes i desenes de punts de vista diferents, com si canviés.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

 I ara, el promès al principi. Hitler, que es diu aviat.

El pavelló d’Alemanya va ser un far d’una societat i una cultura, l’alemanya, que malgrat totes les convulsions dels anys 20 era admirable. Ludwig Mies van der Rohe va florir intel·lectualment en aquest ambient. Però el nazisme era latent. El 1933, la comunitat estrangera més nombrosa de Barcelona era l’alemanya. Eren entre 7.000 i 10.000 persones. Arribades les eleccions al Reichstag, Manuel Azaña va vetar que s’obrís un col·legi electoral en territori espanyol, una cosa que es va resoldre d’una manera singular. Un vaixell mercant alemany va tirar l’àncora en aigües internacionals i per 10 pessetes els alemanys que volien hi eren portats amb barca per poder votar. La participació va ser baixa, però amb un 65% dels vots va guanyar el partit nazi. A Alemanya no va arribar al 44%. Allò va ser el principi del final. Simbòlicament, el Pavelló Mies van der Rohe ja no existia.