Et sodomitzarà un burro

El que no es pot afirmar de cap manera és que els antics egipcis no fossin originals a l’hora de formular malediccions. De la més convencional –el difunt tornarà de la mort i no amb les millors intencions, per exemple–, a la més heterodoxa: un ase sodomitzarà qui profani aquesta tomba, la seva dona i el seu fill. Ser sodomitzat per un burro a l’antic Egipte era un assumpte seriós, que transcendia la incomoditat de la penetració bestial, perquè l’animal era associat al déu Seth, del qual es deia que tenia un semen verinós. Tal era l’abast de la maledicció. Es llegeixen aquestes coses i es valora més la valentia dels arqueòlegs.

Inscripcions amenaçadores i malediccions és el nom del curs que a partir de la pròxima setmana impartirà al Museu Egipci Javier Martínez Babón, egiptòleg i epigrafista de la Missió Arqueològica del Temple de Milions d’Anys de Tuthmosis III que dirigeix la sevillana Myriam Seco. La curiositat que ha desenvolupat Martínez Babón pel tema de les malediccions –i de les inscripcions amenaçants en general– va néixer allà, en aquest temple de la dinastia XVIII construït sobre els terrenys d’una vella necròpolis, on fa tres anys l’equip d’arqueòlegs van trobar una sèrie d’objectes màgics destinats a la protecció del difunt; entre ells, uns ganivets de marfil gravats amb figures de divinitats protectores. «Vaig pensar: hi ha un potencial enorme per treballar en aquest tipus de creences», diu.

Un poder sobrenatural 

La profanació de tombes era una pràctica habitual a l’antic Egipte. Extremadament supersticiosos, els egipcis creien que el pillatge d’un aixovar funerari podia tenir funestes conseqüències en el més enllà. En temps de pau es destinaven unitats policials per a la vigilància de les necròpolis, però quan sorgia una crisi política «es profanaven necròpolis senceres». Les inscripcions amenaçants eren una mena d’assegurança: tant les malediccions, que apel·laven a la terrible venjança d’un poder sobrenatural, com les disposicions legals, els edictes, que apel·laven a la no menys temible justícia humana.

Notícies relacionades

Un brot de salmonel·losi en un bar deixa almenys 22 afectats

El Moll de les Drassanes s’obre al públic i acosta la Rambla al mar

L’ase que sodomitza és una de les quatre modalitats de justícia sobrenatural segons els egipcis; en les altres tres, el mort s’aixeca per partir el coll del profanador, una triada de déus es cobra venjança sobre el lladre, la seva dona i el seu fill i un animal o un grup d’animals devoren el sacríleg –per regla general un lleó, un cocodril, un hipopòtam, una serp o un escorpí–. Judicialment parlant, l’amenaça habitual era ser cremat viu; igual que amb el burro verinós, es tractava d’alguna cosa més que de la mera incomoditat de ser devorat en vida per les flames. «Aquí s’ha de tenir en compte que en la tradició religiosa egípcia era necessari que el cos estigués conservat perquè hi hagués un més enllà –diu Martínez Babón–. Per això momificaven els difunts». Tanta amenaça no va dissuadir especialment els saquejadors, i s’entén: la majoria dels egipcis no sabien llegir.

Mòmies venjadores

Com és ben sabut, tot això que està arqueològicament demostrat ha excitat durant decennis la imaginació d’Occident i ha donat peu a tota classe de ficcions, la més famosa d’elles la suposada maledicció que pesava sobre la tomba de Tutankamon. El curs de Martínez Babón s’aturarà també sobre això. «Va ser una gran invenció periodística», diu. L’egiptòleg i epigrafista de la Missió Arqueològica del Temple de Milions d’Anys... és un exhaustiu rastrejador de cine i literatura sobre Egipte, que sap, per exemple, que hi va haver moltes mòmies cinematogràfiques abans de la més cèlebre de Boris Karloff («es coneixen fragments d’una pel·lícula de 1911 anomenada La mòmia», explica), i que va ser l’escriptora anglesa Jane Webb la que va començar la inesgotable saga de mòmies que tornen a la vida per buscar venjança amb el seu llibre La mòmia del 1827. «És curiós, però van ser dues escriptores angleses les responsables de dos dels grans mites de la literatura de monstres: Webb amb La mòmia i Mary Shelley amb Frankenstein».  Potser també surt en el curs.