El lloro que va entrar en una xarcuteria

Va ser la mirada empàtica de Santiago de la Fuente la que va fer que aturés el pas al girar una cantonada de la plaça de Joanic, i això que és un lloro, d’aquí ve el més sorprenent de l’instant, ni més ni menys que un descendent dels dinosaures, versió Locomia, d’acord, però un animal genèticament molt allunyat dels humans i, no obstant, tan pròxim. La seva cara i bec, el pit vermell, però, sobretot, la seva mirada neta i simpàtica eren la foto central d’un cartell d’es busca. Algú, Joshua Feldberg, un veí del carrer d’en Grassot, que és qui li va posar el nom, encara que a casa li digués simplement Santi, havia perdut la seva mascota i havia iniciat una exhaustiva operació de recerca pel barri, sense reparar en mitjans, com es veurà, com si fos la recerca d’Unabomber, però amb plomes.

Els lloros com el Santi, de l’espècie Pyrrhura perlata, aus de les impenetrables selves que separen el Brasil de Bolívia, tenen alguna cosa que ja voldrien els grans simis per semblar més humans: blanc als ulls. D’aquí ve la seva irresistible mirada. També són llestos, però no prou per no cometre imprudències, i el Santi la va fer. Va trobar una finestra oberta a casa per accident i va sortir al carrer. Quin error. Quan va mirar enrere, potser per tornar, es va quedar més garratibat que la dona de Lot. Mai havia vist el seu món des d’una altra perspectiva que les parets del pis. Tots els edificis li semblaven iguals. Això va ser el 4 d’abril. Començaven així les aventures de Santiago de la Fuente, per als amics, Santi, a partir d’ara, ¡Lorezno!, perquè va passar les seves aventures abans de retrobar-se amb el Joshua.

Teresa Rodríguez, responsable de l’Associació Protectora d’Animals Exòtics de Catalunya (APAEC), explica, ara que ¡Lorezno! ja és a casa, que no és tan inusual la fuga de lloros, papagais, guacamais i altres preciositats de la natura semblants en una ciutat com Barcelona. L’any passat, sense anar més lluny, van estar en recerca i captura (perdó per l’expressió, Teresa) un centenar. «A les cases hi ha més ocells que gossos o que qualsevol altra mascota», assegura. I, és més, a l’abril, segons com de d’hora o tard arribi la calor, comença la temporada de fugues. La gent obre les finestres i adeu ¡Lorezno!

Joshua, el que dèiem abans, s’hi va esforçar d’allò més. No es va limitar a penjar cartells pels carrers del barri. Es va rascar la butxaca i va publicitar la seva pena a Facebook a la zona del seu districte postal, 08025. Però la sort més gran, segons la Teresa, és que tot això va passar a dos carrers de la plaça de Joanic, epicentre d’un ecosistema veïnal amable, el que era la major part de Barcelona abans d’anar-se’n a fer punyetes, un lloc on la gent es coneix i, si cal, s’ajuda. Tant és així que des del 4 d’abril, el Joshua ha passat a ser conegut al seu barri com «el del lloro».

Una invitació a l'aventura

Potser és perquè hi ha pel món molt de tintinòleg, molt de lector de L’orella escapçada, gent que no oblida que després de la fuga d’un lloro que crida «tio gras, grrrraaasss» pot començar un viatge que et porta a l’altre costat del món, a San Theodoros, a servir a les ordres del General Alcázar i que una altra vegada el mateix lloro resolgui un crim. «Rodrigo Tortilla, tu m’has matat». Potser va ser per culpa d’Hergé que aquell cartell cridava tant l’atenció, per culpa d’una tintinofília latent.

El protagonista, no obstant, és ¡Lorezno! ¿Què li va passar? El primer que el profà suposaria és que, després de més d’un any sense estar amb cap femella (va néixer l’11 de febrer del 2017), el primer que fa una bèstia com aquesta és repicar els tambors de la passió, anar a buscar gresca, deixar-se cridar pels batecs de la selva, vaja, despentinar les plomes encara que sigui amb una cotorra. Doncs no. «El Santi es pensa que és una persona». Ho diu el Joshua i es queda tan tranquil. I sembla que és una mica així. Són animals que criats per humans es desorienten. Aprenen a conviure amb persones. Així que, al carrer, ¡Lorezno! buscava una espatlla o un cap en la qual posar-se. Entranyable, sí, però no fàcil. El que sembla és que la seva sort va canviar, i a pitjor, en l’instant que, ves a saber per què, va voler entrar en una xarcuteria. Sembla el principi d’un acudit d’Eugenio, però així és, ¡Lorezno! va entrar amb les seves potetes i a peu en una xarcuteria. Si hagués parlat, ja seria la repera.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Els fets a partir d’aquí són una mica confusos, amb l’estructura narrativa d’un malson. El Joshua va rebre una trucada des de Vilassar de Mar (Maresme). Una senyora, pel to de veu, gran i múrria, li va dir que tenia el lloro de l’anunci. La descripció de l’animal coincidia, però de la mateixa manera que s’interessava per una possible recompensa, deia que li havia agafat afecte i que preferia quedar-se’l. Només li faltava preguntar-li al Josua si coneixia receptes de Pyrrhura perlata al forn. El viatge fins a Vilassar de Mar va ser de nervis. L’arribada a la finca va ser encara pitjor. Al ¡Lorezno! li havien tallat les plomes d’una ala i l’ocell es trobava en un jardí amb gats per totes bandes, però viu; vaja, tot un superheroi.

La negociació del rescat no va donar peu a aclarir amb certesa com Santiago de la Fuente va acabar a Vilassar de Mar, però la Teresa, amb més tenacitat i hores de vol que el Joshua en situacions així, sospita que aquella dona va sentir la pressió de la plaça de Joanic i voltants, potser per allà hi té família o coneguts, i va cedir, amb el cobrament previ d’una recompensa. Potser algun dia ¡Lorezno! aprèn a parlar. Li  reservem una entrevista a la contraportada del diari.