La paradoxa de Paco Gómez

Va néixer a Pamplona (la seva mare ho va decidir així i s’hi va traslladar per donar a llum) però era madrileny. I com a tal va exercir. A la capital espanyola va desenvolupar la seva professió i la seva afició. Encara que la segona va acabar sent la primera i la que li ha donat nom. Era sastre. I arrendatari. Confeccions al carrer de Montera, i lloguers a Serrano. A la fotografia va dedicar les hores en què no treballava. Va enfocar Madrid pels quatre costats: el centre i la perifèria, també les grans arquitectures. Són famoses les seves imatges de l’edifici Torres Blancas, icona del Madrid d’ahir, del d’avui i del de demà. Però si per la seva ciutat hi va passejar, a Barcelona hi descansa. El seu arxiu, no ell. Vint-i-quatre mil negatius i un miler de còpies que la seva família va donar, drets inclosos, a Foto Colectania. El subjecte en qüestió era Francisco Gómez (1918-1998), Paco Gómez per als amics. Amb el primer nom firmava, amb el segon ha passat a la història de la fotografia.

 

El perquè d’una donació geogràficament tan llunyana té molt a veure amb el compromís no només de preservar el fons, sinó també d’estudiar-lo i difondre’l. I això fan a la fundació. Porten diverses exposicions en diferents ciutats. Ara toca a Barcelona. Al local de Foto Colectania, aquell espai que abans d’equipar l’ànima i l’intel·lecte equipava cavalls: la històrica botiga Comercial de Guarnicionería del passeig de Picasso. A la sala s’exhibeix; a la rebotiga es conserva, amb les pertinents condicions adequades, el preat tresor. Això no s’ensenya, però s’hauria d’ensenyar. Té la seva gràcia. El que sí que és a l’abast de l’ull públic són les 150 imatges que recorren la trajectòria del personatge. La part canònica, la més difosa, i la dedicada a l’arquitectura, vessant igual d’important però menys publicitat del treball de Gómez.

«No pescava ni caçava»

«No pescava ni caçava»Un fotògraf capaç d’imaginar l’instant munts de vegades abans de disparar la càmera. «No pescava ni caçava. Contemplava i esperava que sorgís la cristal·lització poètica amb la llum, la forma, l’acostament... Un instant que dura, que no és fugaç». Paraula de comissari i expert: Alberto Martín. És l’Instant poètic del qual surt la meitat del nom de l’exposició. L’altre 50% sorgeix del seu Mirada arquitectònica, que no era «la suma d’edificis o la suma de fotografies d’edificis», sinó que Gómez «aconseguia construir la imatge arquitectònica, que és l’equivalent a trobar la realitat oculta de la poètica arquitectònica». Vaja, que anava per lliure i també a contracorrent a la rància Espanya del franquisme dels 50 i 60. Ni pictoralisme ni fotografia ensucrada. Fotografia d’autor.

'Vivenda unifamiliar'. Somosaguas, Madrid, 1959. / FRANCISCO GÓMEZ

Una capsa de mantegades 

Una capsa de mantegades No en va era autodidacte. Va començar amb la càmera que li va regalar la seva mare per retratar la seva nòvia. I va continuar fabricant-se una ampliadora amb una capsa metàl·lica de mantegades d’Estepa, un llum de l’enllumenat públic i un objectiu del Rastro. Després va passar a freqüentar la Reial Societat Fotogràfica, a integrar-se al grup Afal i després a constituir La Palangana per acabar-se erigint com un dels integrants de l’Escola de Madrid. I tot i que sempre es va considerar amateur, era «el millor fotògraf» de la generació, afirma el seu amic i col·lega Ramon Masats. Postil·la: «Ni més ni menys».

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Amb Masats, Gabriel Cualladó, Francisco Ontañón i Juan Dolcet van recórrer les vores de Madrid, la perifèria: Ciutat Lineal, el passeig d’Extremadura, La Guindalera, el barri de la Concepción o San Blas. Documentant així el desarrollismo i el creixement de Madrid. Una terra de ningú entre l’asfalt i el camp que Gómez va retratar amb una austeritat sense concessions. I els jocs de llums, les trencades de plànol, les perspectives impossibles i la repetició de formes les va reservar per a la fotografia d’arquitectura que va fer per a la revista del Col·legi d’Arquitectes.

Així va ser aquest notari de la renovació urbanística de Madrid el llegat del qual descansa, paradoxalment, en una ciutat que no va retratar mai: Barcelona.