Les aventures africanes de Ginger i una 'musungu' del Poble-sec

Va ser Sergio Leone en 'El bo, el lleig i el dolent' qui ens va ensenyar que el món es pot dividir en dues categories de persones, les que tenen el revòlver carregat i les que caven, les que tenen una soga al coll i les que la tallen…, així que, posats a fer, hi ha les que compren els bitllets d’avió d’anada i tornada, o sigui, la majoria, i les que, com Stanley Donen, quan fascinat per Hollywood va fer les maletes a Nova York, el compren només d’anada. En aquesta categoria hi ha Sara Ortín León, a aquestes altures, més africana que no pas barcelonina, perquè el 2016 va adquirir un bitllet sense retorn amb destí a Zàmbia i allà va començar un viatge sense brúixola de més d’un any i mig en companyia de Ginger, una gossa de la raça… ¡ehem!... gos, amb qui ha compartit més de mig miler de nits sota les estrelles a través de quatre països africans de l’hemisferi sud.

Any 2015. Sara estudia Biologia. Li agrada la primatologia, així que, arribada l’hora del treball de camp, elegeix Chimfunshi, el gran orfenat de simis de Zàmbia, un lloc estrany, ja que no hi ha ximpanzés en llibertat en aquell país, però és un centre mèdic i estudi de prestigi.

Aquella primera presa de contacte amb Àfrica dura vuit mesos, prou temps perquè li passi el que patològicament pot ser que es digui la gran osmosi africana, i és que el continent t’entra pels porus. Li va passar a Karen Bixen. La seva autobiografia Memòries d’Àfrica n’és la prova. La qüestió és que per a Sara aquell treball de camp és acadèmicament estimulant, però ho és encara més (perdó per la cursileria) emocionalment. D’allà li agrada gairebé tot. Fins i tot, aquí ve la cosa, un petit cadell de gos que viu al santuari. Ginger. És una gosseta.

Torna a Barcelona. Completa el circuit universitari i, llavors, mig per rampell, mig per reflexió, decideix que se’n torna un altre cop a Zàmbia, bitllet només d’anada. Posa de lloguer el piset que va heretar de la seva àvia, al Poble-sec, i confia que això serà el que la mantindrà.

Ja és l’any 2016. Va a buscar Ginger. Li diuen que ja no hi és, que se l’ha quedat una empresa de perforacions com a gossa guardiana. ¡Ai! La busca. La troba. Està aterrida. Això de gossa guardiana li va molt gran. Aleshores compra un sac de menjar caní. Es guanya la seva confiança. Se l’emporta. Només llavors es pregunta què fa ella allà al mig de l’Àfrica amb una gossa i la major part de les vegades sense cobertura de telèfon mòbil. De sobte descobreix que és (espero que no se m’enfadi) una 'perrofla' a l’Àfrica.

És en aquella cruïlla vital quan neix el seu compte d’Instagram, nomad.dog, les aventures de la Sara i Ginger a través de Zàmbia, Malawi, Botswana i Zimbàbue, una road movie que ja ha superat els 450 episodis i que, això sí, necessita una puntualització. Les fotos que s’hi exhibeixen són realment precioses, qüestió de filtres a vegades, però també de la selecció que la Sara porta a terme. Passa de puntetes per la malària severa que va patir i fins i tot exhibeix amb afecte la que és la seva llar a l’Àfrica, un Land Cruiser del 98 amb un  matalàs al qual s’accedeix des de la porta del maleter.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

El que crida més l’atenció és que freqüent resulta coincidir allà, al cor d’Àfrica, amb algun nòmada musungu, que és com els natius anomenen els blancs. Anne, per exemple, una incombustible alemanya de 82 anys que fa 15 que volta per les terres que va trepitjar Livingston. Li  va donar un primer savi consell. «Aprèn mecànica, noia, fes-me cas». El taller més pròxim, en cas d’avaria, acostuma a estar un parell de mambes negres i tres cocodrils més enllà d’on un es troba.

Menció especial mereix una altra musungu, Rose, aquesta australiana. De manera que suposa que porta de sèrie el caràcter tot terreny, però la pobra actualment està de metges al seu país natal per una d’aquelles inescrutables malalties autoimmunes que tant de joc donaven a House. La qüestió és que a l’espera que Rose es curi, la Sara ha tornat, aquesta vegada amb Ginger, a Barcelona, una oportunitat, doncs, per conversar amb ella i treure-li un perquè: «Quan tens 20 anys t’expliquen com ha de ser la teva vida, que has d’estudiar, buscar feina..., com si només hi hagués un manera de viure». Podria ser la primera frase d’un bon llibre.