Anar al contingut

barcelonejant

De paraigües i gavardines

Cada una de les coses que som les va deixar escrites Hergé, dibuixades clarament, a Tintín

Javier Pérez Andújar

De paraigües i gavardines

RICARD CUGAT

Així com l’equidistància és possible i recomanable en temes de passions patriòtiques, no hi ha equidistància que valgui quan toca escollir entre ser de paraigua o ser de gavardina. Tot el que sabem és a Tintín, igual que el coneixement complet dels antics egipcis es trobava al Llibre dels morts. Tintín és el nostre mapa en el camí de les tenebres. Ens envolten la foscor i l’ombra, i els llibres són la llum, i la creen i l’atrauen, i per això en les llargues nits de les primeres lectures hi ha una llanterna encesa sota els llençols.

Cada una de les coses que som les va deixar escrites Hergé, dibuixades clarament, i així ens va advertir que podíem ser de paraigua com Tornassol o de gavardina a la manera de Tintín. No és necessari decidir-se ara. Massa tard, perquè des d’abans d’obrir el primer àlbum, que és el que canviarà la vida del tintiner, de la tintinera de qualsevol època i país del món, ja hem escollit la nostra estrella. I tot i això, aquest creuament de camins transcendental, que crearà el nostre estil, que definirà la nostra personalitat, que ens convertirà en els Robert Johnson dels dies ennuvolats, es dirigeix dret a l’extinció com una criatura del mesozoic. M’he tirat tot l’hivern esperant que plogués per poder escriure aquest article i, caram, sí que ha plogut al final, i fort, però només ha durat quatre dies.

He estimat molt els paraigües fins que van inventar el paraigua plegable. Ara els venen a pilons a la boca del metro com les roses pansides al final del dia de Sant Jordi. El pitjor del paraigua plegable és que a sobre és automàtic. És humiliant comprar-se un paraigua i que s’obri pitjant un botó de la mateixa manera que es crida l’ascensor. Però al final la tribu de reductors de paraigües ha acabat imposant el seu gust, el seu criteri bàrbar. Un paraigua no era un destorb sinó un company, un objecte màgic com els que surten als contes de fades, com les alfombres voladores, com les botes que van soles. Un paraigua és el que portava l’agent John Steed, d’Els venjadors. També el que portava Pan Tau, l’home de cabells blancs que es convertia en un ninotet. A Mary Poppins la va portar el vent de l’est agafada del seu paraigua. Un paraigua és el que quedava de la llança dels cavallers errants, i per això investia de tanta cavallerositat.

Una peça audaç

La gavardina ha sigut més moderna. Havíem renunciat als tornejos i la guerra s’havia tornat bruta. Des de Philip Marlowe fins a Alain Delon El silencio de un hombre, des de Blake Mortimer Lino Ventura a les pel·lícules de Melville, des de Catherine Deneuve La sirena del Mississipí fins a Audrey Hepburn Esmorzar amb diamants, la gavardina és l’únic que podia portar una persona decent en un món inhòspit. La gavardina té l’audàcia de qui ha decidit mullar-se a la vida. Quan ja no hi ha res a fer perquè tot se n’ha anat en orris, quan aixecar el puny ja no té sentit perquè l’aixeca fins i tot la dreta, no queda cap gest més altiu i elegant que anar amb els punys ficats a les butxaques de la gavardina. La gavardina va ser l’última peça no burgesa que va recórrer les nostres ciutats.

M’estimo les gavardines com m’estimo el professor Jordi Llovet i per això llegeixo els seus articles a la premsa dels dijous. És l’últim gran lector burgès de Barcelona (o millor que no) i, captivat per les seves opinions i ensenyances, em ve el desig, la melancolia d’una biblioteca elevant-se imponent com les columnes de Luxor, el silenci d’un cementiri d’alfombres perses, la noblesa de la fusta dels boscos a cada prestatge, el treball secular de l’enquadernació artesana, la reflexió profunda de qui coneix el que hi posa en llatí o en alemany. Però cadascú sap el que ha de fer i de seguida torno al paper de polpa. Soc carn de quiosc i xurreria.

¿Quina burgesia?

S’ha de ser realment molt burgès per saber rebentar la burgesia de l’època a la qual un pertany, i així ho explicava el professor Llovet aquesta setmana a propòsit de Gustave Flaubert. No va ser la mateixa, diu, la burgesia de Victor Hugo que la de Flaubert. I en un bellíssim paràgraf ho aclareix.

¿Quina és la nostra burgesia?, em vaig quedar pensant. Una burgesia que acaba de formar-se, que no és la burgesia industrial, ni la que ve dels pelotazos, ni dels llargs viatges i el comerç d’esclaus. Una burgesia acabada de néixer en un món nou, electrònic, digital, on tot el que és real s’ha enfonsat en la crisi econòmica i moral, que es creu innocent perquè el món que l’envolta sembla pitjor que ella, com a la cançó de Jeanette. Una burgesia que s’avergonyeix de reconèixer-se com a burgesia i així s’ha perdut pel camí. Una burgesia espantada que ha cregut veure’s a si mateixa reflectida en els negres d’Alabama, però que té el que Octavio Paz va veure en els pachucos, aquells mexicans que vivien al sud de Califòrnia: es creien forjats en l’orgull de la seva identitat, i en realitat havien limitat la seva identitat a l’orgull. Potser s’ha inventat la burgesia plegable. 

0 Comentaris
cargando