25 maig 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Flavita Banana, humor que fins i tot entendran els homes

Març s'estrenarà amb una expo del 'sashimi' d'enginy d'aquesta exMassana, exinformàtica i avui indispensable vinyetista

Carles Cols

Flavita Banana, humor que fins i tot entendran els homes

Si les càpsules del temps (que existeixen) fossin capaces del que suggereix el seu nom (viatjar al passat o al futur a la recerca de dates, llocs i persones, i això no ho fan, ¡snif!), s’hauria d’enrotllar aquesta vinyeta de Flavita Banana i enviar-la encapsulada, per exemple i sense ordre d’entrega, a Rosa Parks (la del bus), a Clara Campoamor (la del vot femení), a Artemisia Gentileschi (la que va decapitar pictòricament el seu mentor, Agostino Tassi, el Harvey Wenstein del segle XVII) i, si fos real, sobretot, Ofèlia, perquè si la pobra (com es diu tant ara) s’hagués apoderat una mica li hauria pogut dir al seu pretès Hamlet «m’avorreixo», quan el príncep danès li diu allò que dubti que cremen les estrelles, que el sol es mou, bla-bla-bla, però, per favor, que no dubti del seu amor per ella. Quin pesat. Però, tornant al que volíem dir. Que Flavita Banana, àlies de Flavia Álvarez (Barcelona, 1987), causaria espant en el passat sobre el que serà el futur, encara que, segons com es miri, també el causa avui a més d’un. Segur que sí.
  

Flavia Álvarez té un munt de seguidors a les xarxes, però per si hi ha encara despistats, és com 'Quino' però sense cromosoma Y

  No és una dona que necessiti ser donada a conèixer. Té un munt de seguidors en xarxes socials i mitja dotzena de publicacions. És Quino reencarnat en dona, però no el Quino malfalder, que no estava gens malament, sinó l’altre, el de les vinyetes úniques, però sense cromosoma Y, la qual cosa és la seva gran virtut, perquè Flavita Banana té una mirada privilegiada sobre el que és femení i el que és masculí.

L’excusa per portar-la aquí, a ella i a un parell de mostres del seu enginy, és que a partir de l’1 de març vinent, al Centre Cívic Urgell, per primera vegada a la ciutat s’exposarà durant 29 dies una selecció original del bo i millor de la seva obra. El 8 d’aquell mes és el Dia de la Dona, i hi ha convocada per a aquell mateix dia una vaga de dones, i després hi ha tot el ressò #MeToo, que no haurà cessat, i a més a més s’ha de tenir en compte els imprevistos, com el més recent, que si portavoz o portavoza

Indomable

Total, que abans que l’agenda s’ompli d’anotacions, val més anunciar una exposició tan recomanable i, de passada, sentir les opinions d’aquesta indomable estudiant de la Massana que va treballar de tot una mica (gelatera, cangur, informàtica, guia turística…) fins que un dia va decidir viure de la seva mirada perspicaç sobre el que pot comportar avui ser dona.
  

flavita banana

  Assegura que les seves vinyetes no van dirigides només a dones, igual que Bill Watterson, pare de Calvin i Hobbes, no dibuixava per a tigres i nens. Té raó. No només això, fins i tot se n’hauria de prescriure la lectura i el gaudi als homes. Per exemple. En una de les seves vinyetes, ell es posa la jaqueta per sortir de casa. Ella està asseguda en una butaca. Llegeix un llibre. Ell pregunta: «¿Què fas?». Ella respon: «Em poso guapa». Aquesta és l’actitud. Una mena de finíssim  sashimi d’humor contra el masclisme.

Sobre això, sobre fins a quin punt un ecosistema com Barcelona és masclista, té una resposta que mereix ser reproduïda aquí. Però abans val la pena obrir un parèntesi antropològic, mirar la qüestió des d’una perspectiva inusual.

El març del 2015, un equip de genetistes de la Universitat d’Arizona va publicar unes sorprenents conclusions després de setmanes de microscopi o el que sigui. Segons Melissa Wilson Sayres, coautora de la investigació, fa 8.000 anys, per cada 17 dones que parien només hi havia un pare reproductor. D’homes, n’hi havia, però aquella era una aurora de la civilització de mascles alfa. Són els rebesavis dels homes actuals. Deu n’hi do quin arbre genealògic.

Fa 8.000 anys això era un pandemònium de mascles alfa, diuen els genetistes. Són els nostres rebesavis. Així ens va

Sobre què queda d’un passat tan descoratjador, Flavita Banana diu el següent: «El masclisme està a tot arreu, té mil formes, variants i funciona sol. És com un idioma, no pots limitar-lo i suprimir-lo de cop. És sobretot visceral, mogut per la por i això és poderós». I prossegueix. «Vejam, que les dones tinguin els mateixos drets i oportunitats que els homes, ¿què pot tenir de dolent? Jo només hi veig conseqüències positives. Doncs no, els fantotxes més insegurs hi veuen un enemic, unes enemigues, gent acabalada en talent i capacitats que els prendran el focus que els il·lumina. S’ha de ser babau. Bé, s’ha de ser retrògrad per pensar així».

Podria haver-se escurçat la cita, per allò de l’economia periodística de l’espai, però si el que firma sabés resumir-ho en un parell de frases amb gràcia i a més sabés dibuixar-ho amb gràcia, seria Flavita Banana, però no és el cas. Només n’hi ha una. 

FLAVITA BANANA