Anar al contingut

BARCELONEJANT

Històries del Kasbah

Un dels precursors de la restauració àrab a BCN, primer o segon a instal·lar-se en la ciutat segons es miri, celebra el seu 40è aniversari

Mauricio Bernal

Històries del Kasbah

CARLOS MONTANYES

Es pot començar dient que un restaurant àrab era una raresa a Barcelona, perquè eren els anys 70, perquè a la ciutat no hi havia àrabs, o n’hi havia molt pocs, i perquè els barcelonins demostraven escassa curiositat per menjar cuscús o fulles de parra; o es poden usar imatges, les que Charo Rodríguez es treu de la memòria per recordar aquells temps. «Les pastes ens arribaven en avió des de Madrid; la resta, el cuscús, les espècies, les teteres, tot això s’havia d’anar a buscar a França, a Perpinyà, on eren fàcils d’aconseguir perquè a França hi havia molts algerians i molta cultura algeriana. El problema era que a la frontera només et deixaven passar 90 quilos de cuscús. Si en portaves més, es quedaven amb la càrrega». El Kasbah era un restaurant àrab, i per tant sempre necessitava cuscús. Els seus propietaris viatjaven cada dilluns a França per renovar les existències.

El Kasbah es va obrir el març de 1978, fa 40 anys. Si es té en compte el temps en què el local va respondre al nom de Marràqueix i va estar sota la batuta del marroquí Omar Larbi, llavors és el restaurant àrab més antic de la ciutat, però si no es compta aquella etapa l’honor correspon a La Rosa del Desierto, el restaurant de la plaça de Narcís Oller, a Gràcia. Primers o segons, els propietaris del Kasbah van ser uns pioners, gent que va haver de lidiar amb els inconvenients d’obrir camí on no n’hi havia. Aquell mes de març de fa quatre dècades, el segovià Abelardo Bermúdez li va comprar a Larbi el local, el va rebatejar com a Kasbah i li va demanar ajuda per posar-lo en marxa al seu amic marroquí Mourdy Abdulá; el cuiner Mourdy Abdulá, que aviat marxaria i que actualment regenta un establiment de cuina francesa a Anglaterra. La ciència que aplica als fogons, Abelardo la va aprendre d’ell.

Els Tangerinos

Sí: l’home al capdavant de la cuina al Kasbah, per història el primer o segon restaurant àrab de Barcelona, és un castellà nascut a Aldealengua de Santa María, un petit poble de la província de Segòvia que el 2017 comptava amb 65 habitants. Abelardo contrauria matrimoni amb la bilbaïna Charo Rodríguez als anys 80 i tots dos es convertirien en la cara d’aquest restaurant que al cap del temps es va omplir d’història i d’històries, un d’aquells miralls capaços de reflectir l’evolució de la ciutat. Es pot dir així, o es pot dir amb una altra història de les que explica Charo: «Llavors el restaurant era mig francès perquè les coses àrabs a gairebé ningú li interessava. A menjar cuscús venien els espanyols que havien tornat del Marroc després de la Marxa Verda, entre ells un grup d’amics que es feien dir els Tangerinos perquè havien viscut a Tànger, i alguns àrabs que venien a la clínica Barraquer a examinar-se els ulls. Els altres venien a menjar cuina francesa».

El Kasbah es troba al Poble-sec, al carrer de Vila i Vilà, a pocs metres de l’avinguda del Paral·lel. Com era previsible, la proximitat d’El Molino i en general dels teatres de la zona va començar a partir de cert punt a deixar empremta al restaurant («sempre hi ha hagut gent del teatre aquí dins», diu Charo), cosa que ha quedat a consciència registrat en el llibre de visites, un volum cuidat i ple de fotos dels il·lustres que han passat per aquí, massa per citar-los en aquest text. Això sí, les frases que han deixat per al record són un símptoma de l’hospitalitat que depara el lloc: «No hi ha prou paraules per descriure…» «L’únic lloc de Barcelona on…» «És un honor poder firmar aquest llibre…» Els artistes també han vingut a treballar: no hi ha restaurant que es respecti que no hagi sigut alguna vegada plató, i al Kasbah recorden amb especial afecte la filmació de La diputada, una pel·lícula de Javier Aguirre estrenada el 1988 que a més va ser la primera gravada a les Corts espanyoles.

El Kasbah ha acollit algunes de les millors ballarines de dansa del ventre de Barcelona; es pot dir així o es pot explicar amb una història de Charo: «Aquesta és Susana, californiana de pare egipci. Va ballar aquí durant molt de temps. Era la millor. Era una deessa».