barcelonejant
Melancolia de cavallets
Encara s'instal·len fires d'atraccions enmig dels carrers de Barcelona, un fet que treu el poble que tota ciutat porta dins
L’altre dia, dimecres a la tarda per ser precisos, caminant de pressa pel carrer de Floridablanca, em vaig trobar de sobte amb una fira d’atraccions, una topada que va suposar un flashback en tota regla i la confirmació del vell adagio gatopardià: és necessari que tot canviï perquè tot segueixi igual (o una cosa semblant). Feia una tarda càlida, gairebé primaveral, i venia de gust seure en un banc darrere del generador elèctric a veure passar la vida com un jubilat: els hàbits desganats dels adolescents, l’estrès de les iaies hiperactivades pels nets, la petita cua davant la xurreria portàtil. Per dir-ho així, a les fires surt el poble que tota ciutat porta dins.
La de Floridablanca, entre Entença i Rocafort, l’organitza l’Associació de Veïns de Sant Antoni amb motiu de la festa major, i és una llàstima que comencin a desmuntar-la a partir de dilluns, no només per la desil·lusió dels nens, sinó també per les evocacions dels més veterans. L’aroma del cotó de sucre, de les pomes banyades de caramel…
Encara que diuen que l’olfacte és el sentit més memoriós, a vegades l’oïda també sorprèn per la seva capacitat per accionar la cinta transportadora cap al passat. En aquest cas, va ser una botzina, la sirena impertinent al final del trajecte, que llavors, en la nebulosa de la pubertat, també durava massa poc. L’udol de la sirena deixava rere seu una estela de melancolia bastant semblant a la d’aquells dibuixos animats del tardofranquisme, vinguts estranyament de l’altra banda del teló d’acer i que acabaven amb la paraula «koniec». No acabàvem d’entendre’ls, suposo.
Ah, les barraques de fira i els seus miratges. Els tramussos, les tallades de coco, els fluorescents irreals, la pesca d’aneguets amb canya, l’escopeta de perdigons amb les seves recompenses, el walkie-talkie, el patinet plegable, el portacigarrets amb la fulla de maria, «sempre toca premi. Per més punts, millor regal». Com llavors, tampoc avui val l’escuradents escapçat.
Banda sonora
Novament, assalten les reminiscències a través del so, aquesta vegada en la forma de les cançons que retronen als altaveus. Ara el que es porta és el reggaeton, el perreo, però en la banda sonora del record, en els vells autos de xoc de barri, ressonen en bucle els Bee Gees de Febre del dissabte nit i Los Chunguitos, «dame veneeeeeeno». Després, va irrompre Camela.
En veritat, els autos de xoc van ser una espècie d’escola per a l’educació sentimental d’un parell de generacions. Les noies pujàvem juntes als autos, i tot eren rialletes tontes, donar voltes en el mateix sentit i resistir les envestides dels xavals darrere la banda de goma protectora. Era un flirteig una mica troglodita en què saltaven espurnes hormonals de la tela de galliner del sostre.
Ara, els autos de xoc són per als petits; com els de llavors, però per als petits. Tot sembla haver-se encongit amb el temps, igual que la nòria, aquella atracció tan cinematogràfica.
Notícies relacionadesAl veure-la, encara que petitona, és inevitable recordar la mítica seqüència d’El tercer home, a la Riesenrad de Viena. En una de les seves cabines Orson Welles i Joseph Cotten mantenen un dels millors diàlegs de la història del cine al voltant de la condició humana: «A Itàlia, en 30 anys de dominació dels Borgia, no hi va haver més que terror, guerres i matances, però van sorgir Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa, en canvi, van tenir 500 anys d’amor, democràcia i pau. ¿I quin va ser el resultat? El rellotge de cucut».
També el carrusel sembla més petit que el del record, encara que manté idèntic el ritual. «A mi dadme los viejos, los viejos caballos del tiovivo», deia Baroja, amb la seva boina, al llibre de l’escola tardofranquista. I aquí segueixen els cavallets, el cigne, els gronxadors amb les seves cadenes, el camió dels bombers, l’olla dels caníbals... Tot consisteix a donar voltes, com els electrons al voltant del nucli, voltes i més voltes per tornar al mateix lloc. Com la política catalana, potser el nostre rellotge de cucut.
