El primer vernissatge

Una inauguració sense vernissatge és menys inauguració. Però hi va haver un temps, poc, en què l’obertura d’una exposició no implicava cava i canapès. El que s’acostumava a fer era penjar els quadros, es franquejava l’entrada i punt. Una altra cosa era a París o a Londres. Aquí des del segle XVIII que els prohoms es colaven a les exposicions dies abans de la inauguració, sobretot als salons oficials. Ho feien mentre els pintors acabaven, in situ, l’envernissat (en francès, vernissage) de les seves obres. D’aquí prové el nom original dels vernissatges. Però aquí l’austeritat inaugurativa va durar poc. Tretze anys. Els que van des de la primera mostra, el 1877, a la Sala Parés, la galeria degana del país, fins al 1890. En aquesta última data, Joan Baptista Parés va decidir exposar conjuntament Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. Va ser l’entrada a Catalunya de la modernitat pictòrica apresa en la bohèmia parisenca. I del vernissatge. 

Per a l’ocasió, la galeria va decidir posar-se de gala: va entapissar de nou, i de vermell, les parets; i va omplir la sala, a més de quadros, amb alfombres, otomanes i plantes. També va obrir amb invitació. Si no en tenies, no entraves. Exclusivitat, sumptuositat i espectacularitat a parts iguals. Va ser el primer vernissatge. I el començament de l’època de més esplendor de la galeria. Els tres artistes es van convertir en marca de la casa i en la tríada més rendible del negoci. 

    

En aquella època ja s’havia construït la Sala Gran, a imatge i semblança de la Sala Petita, però a escala més gran. Un saló quadrat sustentat per quatre columnes de ferro i coronat per una claraboia que permetia la llum zenital. Modern i vigent. La sala manté, amb alguna modificació per guanyar espai, l’arquitectura d’abans. Encara que ara les peces llueixen sense el bigarrament de principis del XX, quan l’horror vacui manava en temes de disseny. 

  

 A l’època i ara van ocupar les parets Pelando la pava, Júlia en grisos i Suggestió. Tres peces de Rusiñol, Casas i Clarasó, respectivament, i tres peces que celebren, juntament amb una cinquantena més, els 140 anys de la galeria. És una exposició de memòria. De memòria de la sala. Per això tots els artistes exposats han sigut creadors amb contracte amb la galeria i totes les peces que es mostren es van vendre al seu moment (i es tornen a vendre ara) a la Parés. I per això no hi és Pablo Picasso. Només va fer una exposició al carrer de Petritxol. Va ser la primera en una sala comercial i va ser el 1901. Però també va ser un fracàs: no va vendre res.

    

No li va anar gaire millor a Francesc Gimeno. O a Isidre Nonell i les seves gitanes. El primer va haver d’esperar a morir per vendre, i la pintura del segon va provocar més escàndol que vendes. Gimeno i Nonell sí que són a la mostra. Eren artistes amb contracte. Com ho eren i hi són Ramon Martí Alsina, Modest Urgell, Joaquim Mir, Hermen Anglada Camarasa, Josep de Togores i Josep Cusachs. El de la pintura de casaca i perruca va ser el primer a protagonitzar una monogràfica d’èxit a la Parés: La vida militar a Espanya. Corria el 1889 i va agradar tant que li van ploure encàrrecs de retrats a l’estil castrense per part de la burgesia. 

Seguici fúnebre

Cent quaranta anys donen per a moltes anècdotes. Tristes, com la de Rusiñol. El 1931, camí d’Aranjuez, va aturar el cotxe davant de la galeria per carregar teles en blanc. Quan va tornar a passar per la sala ho va fer poc després amb el seu seguici fúnebre. Més graciosa és la de De Togores. Va pintar l’actual propietari  Joan Anton Maragall, quan tenia 2 anys. Es van avenir tant que l’artista va entregar a la seva mare un nu femení, molt explícit, perquè l’hi regalés quan tingués edat de veure’l. La dona el va amagar tan bé que Maragall no el va trobar fins que una vegada morta la seva mare va desmuntar la casa. 

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

    

L’exposició recorre la trajectòria de la sala amb els seus alts i baixos, fins al 1988, moment en què comença l’etapa actual. I a jutjar pel nombre de visitants, agrada. No en va, com va dir Folch i Torres: «El Saló Parés és un establiment molt lligat a la història espiritual de Barcelona».