Una cavalcada en ple 'estivern'

Després de l’estitardor, l’estivern, l’inesperat gener de màniga curta, o sigui, condicions òptimes per a una cavalcada de Reis de màxima expectació a les voreres. N’hi ha d’altres, és cert. N’hi ha fins i tot amb drag queens. A Vallecas. Com són. Aquelles, però, potser omplen més els titulars que els carrers. La que aquí es relata és la de Barcelona, majúscula com poques. Reticent a les excentricitats, d’acord, però amb una posada en escena digna dels vells musicals de Busby Berkeley. Més de 1.200 figurants en la desfilada, que aviat està dit, tres reis amb ofici, dels quals després valdrà la pena explicar un parell de xafarderies, i una dotzena de carrosses. Vaja, un xou d’aquells que no s’obliden. Els adolescents de cada casa ara  potser ja no van a la cavalcada, però carai si la recorden.

Als tres mags (paraula que es presta a confusió, perquè Mateu, al seu evangeli, pretenia subratllar que eren savis en ciències, no merlins) hem d’agrair-los, en primer lloc, la puntualitat. A les quatre en punt van posar els peus en terres de Barcelona. El ritual, el de sempre. Res de parapents o d’arribar dalt d’un hoverboard o d’un bicing. Van arribar en pailebot. Els va rebre l’alcaldessa, a peu de passarel·la. Encara que els canvis en el protocol dels Reis d’Orient van ser escassíssims al llarg de les dècades, noés sobrer subratllar que per fortuna van quedar enrere aquells anys no tan llunyans en què la comitiva, abans d’iniciar la cavalcada, feia una petita recepció a l’edifici de l’autoritat portuària perquè els fills dels regidors es poguessin emocionar més que no pas els del poble pla. Allò es va deixar de fer poc abans que morís Berlanga. Simptomàtic.

Sense groguisme

En definitiva, per reprendre el fil, que Colau els va rebre amb el pa i la sal que exigeix l’ocasió i va fer una breu intervenció per donar fe que els nens de la ciutat van ser bons i que l’equip de govern, si no ho va ser, no va ser per falta de voluntat, sinó de perícia. Va ser una cosa a cavall d’un errare humanum est i un acte de contrició. El cas és que va cedir la paraula, després, a Melcior. ¡Quina presència! ¡Quina dicció! ¡I quina teatralitat a l’hora de recollir cartes i d’encendre com bombetes d’il·lusió la cara dels nens! Això no s’aconsegueix amb unes classes de Stanislavski. Això en escena ho fan, no ho sé, Josep Maria Pou i pocs actors més.

Va dir, a més a més, un parell de coses ben assenyades. Si algú esperava d’ell groguisme, l’espera va ser endebades. Va recordar que hi ha massa nens al món sense joguines, en països en guerra, que no poden anar a l’escola, que ni tan sols tenen garantit tenir aigua potable per beure si tenen set. «No ens adonem de la sort que tenim de viure en llibertat». Potser és buscar tres peus al gat, però va semblar un discurs realment molt mesurat.

Al seu costat, assentia, com fan les tinentes d’alcalde quan parla Colau, Gaspar, i a l’altre costat, un altre dels pilars de la cavalcada de Barcelona, Baltasar. És un cas digne de punt i a part. Se suposa que el regnat més llarg de la història d’Espanya va ser el de Felip V, a qui el sobrenom de l’Animós l’hi van posar amb mala bava, perquè era un compendi de malalties mentals que feia por, i que va seure al tron durant 45 anys. Doncs bé, el Baltasar que cada any visita Barcelona no ha canviat de fesomia durant 58 anys. A veure quin borbó supera això.

El primer contacte dels reis mags amb els nens al moll no és, estrictament, la cavalcada, però és un moment entranyable. Emocionant també per a no pocs pares. S’entreguen les cartes en mà al mateix rei, no a un patge, com passsarà després a la desfilada. Per Sant Jordi, hi ha gent que fa cua perquè un autor li firmi un llibre amb idèntica devoció, i no és el mateix. 

Una vegada, l’escriptor Arthur Koestler va dir que no entenia per què hi ha gent que vol conèixer l’autor de la novel·la. Ell, deia, quan menjava fugràs no tenia ganes de conèixer l’oca. La fascinació infantil pels reis mags, vist així, s’haurà d’acceptar que és més justificada, i això que els materials amb els quals s’ha construït aquest relat són ben estranys.

El de Mateu, l’únic evangeli que els esmenta, no en diu ni els noms ni que siguin tres. Això es dedueix atrevidament del nombre de regals, cosa que és molt atrevida, perquè no haurien de ser una pista, ni per a això ni perquè el que es pretengués fos que 2.000 anys després els nens de cada casa es despertessin amb paquets amb joguines al saló. La mirra, el tercer, era un producte que es feia servir per embalsamar morts. Queda tot dit.

El conte de Giotto

Notícies relacionades

BCN dona llum verda a les obres de la Biblioteca Provincial

Retirats un 30% dels anuncis de pisos de lloguer

Va ser el papa Lleó I qui va afirmar que eren tres, Era ja el segle V. Cap a l’any 700, els van posar nom. I en un encantament tan típic de les veneracions cristianes, el 1.162 van aparèixer les relíquies dels tres mags, que es guarden amb zel a la catedral de Colònia. La guinda de la llegenda va venir després, el 1306. Feiaun lustre que havia passat el cometa Halley i l’emoció per la seva presència no havia minvat. Giotto el va incorporar al conte.

La qüestió és que el relat, un milfulles d’històries, sustentat sobre una base inicial de les saturnàlies romanes, ha arribat fins als nostres dies i ahir va reunir als carrers de Barcelona 600.000 persones, segons la Guàrdia Urbana.