"¡Quina sorpresa, cabrons!"

«¡Quina sorpresa, cabrons!». Així, al més pur estil Colita, dona que fa el que li dona la gana i diu el que vol (i pensa), va arribar la fotògrafa, dilluns, a l’homenatge que li rendia el FAD. Tranquil·litat convertida en emoció. En segons. Els que va trigar a adonar-se del que l’esperava. Un munt d’amics i una vella exposició. Això del reconeixement ho sabia. La sorpresa la va posar el finissage Vocable semblant al vernissage, però amb moments oposats. I en aquest cas, a més, amb molt de temps pel mig. Quaranta-sis anys per ser exactes. Vaja, que dilluns se la va nomenar mestra del FAD i es va clausurar, amb aperitiu, per això finissagea la Sala Aixelà: La gauche qui rit. Llavors no ho va poder fer, s’hi va avançar la policia. L’exposició va ser prohibida a les 24 hores de la seva inauguració. Això de gauche no va agradar. 

Dilluns no hi va haver problema. Ni rastre dels molts policies i altres agents de l’autoritat que últimament handecidit protegir la ciutat. Ja se sap, Barcelona, així que un bada, es posa anarquista o llibertària. Encara que el tema de dilluns tirava més a llibertinatge. De paraula. I de record. Poca cosa més. Així, Maruja Torres, una de les presents, deia voler «tocar el pianista», encara que en realitat el que desitjava era un dels còctels que preparaven just al costat del piano. Boníssims, per cert. Mentrestant, Joan Manuel Serrat confessava públicament i sobre l’escenari, això explica la reproducció de les seves paraules, que el pis de la fotògrafa li havia servit de refugi per donar-li una alegria al cos en més d’una ocasió. I és que Colita és molt Colita, que és el mateix que dir que és molt amiga dels seus amics. Generosa va ser un dels adjectius més repetits. També el de feminista. A això es veu que poques la guanyen. 

Les fotografies es mostraven tal com ho van fer al seu dia: mateix format i mateixes parets; els que no apareixien igual eren els protagonistes. L’edat no perdona. Hi eren gairebé tots: Teresa Gimpera, Jorge Herralde, Beatriz de Moura, Rosa Regàs, Enric Majó, Oriol Bohigas, Serena Vergano... I els que no hi eren és, com va dir Serrat en un atac d’enyorança, perquè: «Han tingut el mal gust d’anar-nos deixant i deixant-nos cada vegada més sols». Passada la nostàlgia tocava buscar-se en la fotografia. Els més divertits, Herralde i De Moura. El primer, protagonista d’una de les imatges més icòniques de la sèrie, reconeixent que el mèrit de l’èxit no és seu, sinó del cul de les dues models (busquin la instantània i ho entendran); i la segona, explicant com el vestit de ratlles que du a la fotografia se’l va fer arrencant una cortina estil Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué.

Tan dura com tendra

Notícies relacionades

La restitució del Tramvia Blau viu l’enèsim retard

El pla municipal destaca acabar la Via Laietana i la Rambla

Hi va haver més referències cinematogràfiques, totes a càrrec de Maruja Torres, cinèfila de pro. La més celebrada: «A Gilda, Rita Hayworth deia: ‘Si jo fos un ranxo, em diria terra de ningú’, i jo dic: ‘Si Colita fos una masia, seria terra de tothom’Gilda, perquè a cada habitació hi trobaríem algú. A Carmen Amaya fent les seves coses mentre uns gitanets entren i surten, els presos de la Copel amb la seva rebel·lió, la manifestació del 77… i al saló, ple de copes i alegria, hi hauria la gauche divine». Una bonica manera de recordar que Colita va posar imatge a aquells joves que volien desesperadament ser moderns. Sí, però aquest va ser només un capítol més d’una llarga i dilatada carrera. Reconeguda amb molts guardons. Entre ells, el Premio Nacional de Fotografia que va tenir el valor de rebutjar. Va ser la seva forma de protestar per la política cultural del llavors ministre José Ignacio Wert. Ha quedat clar, una dona que fa el que li dona la gana i que diu el que vol (i pensa).

¿Més? Comiat d’altura: «Si en alguna cosa soc mestra és perquè ho he après dels meus amics. Com us estimo, cony». Pur estil Colita. Tan dura com tendra.