El gran llibre de la cuina d'àlien

Fa més de 500 milions d’anys, la Terra era una sopa d’éssers vius que vivien en pau. Cronològicament es coneix aquella etapa com el període ediacarià i, més poèticament, com l’edèn ediacarià, perquè no hi havia urpes, no hi havia ullals, no hi havia depredadors, només hi faltaven Adam i Eva i una pomera. D’un dels éssers que vivien en aquell absolut avorriment, una cosa amb aspecte vermiforme, en van néixer dues branques interessantíssimes de l’evolució segons el professor Peter Godfrey-Smith, que acaba de publicar Otras mentes. 

A la cúspide de la intel·ligència d’una d’aquelles branques darwinianes hi ha els éssers humans. A l’altra, els pops. La NASA busca una altra vida intel·ligent en altres planetes i, tal com diu Godfrey-Smith, resulta que el tenim en aquest. Vaja, que el llibre és una bona oportunitat per anar a degustar pop, descobrir si Barcelona és tan popera com diuen, rellegir Álvaro Cunqueiro (A cociña galega, realisme màgic als fogons) i, ja que hi som, fer una ullada a la presència del pop en la cultura popular, amb una primera parada en les perverses il·lustracions de Hokusai, de qui la gent es penja al saló de casa el gravat La gran onada de Kanagawa, normal,  i gairebé mai El somni de la dona del pescador, més conegut com a senyora amb pops, un quadro sobre la pitjor de les pors dels homes. Vinga, som-hi doncs. Immersió.

TROBADES A LA TERCERA FASE

Otras mentes, sense fer aquí espòilers inoportuns, dissecciona l’evolució inusual del sistema nerviós dels pops (cada braç és llest per si mateix, ¡i en té vuit!), revela de què són capaços a la peixera d’un laboratori (com agafar tírria a un científic en concret i fer-li la vida impossible), explica com molts submarinistes han tingut experiències pròximes a trobades a la tercera fase i, en definitiva, convida a mirar-los a partir de ja mateix amb uns altres ulls malgrat la distància evolutiva.

Un mite hawaià diu que els pops són els únics supervivents d’un món anterior. Doncs gairebé sí. A La viuda embarazada, Martin Amis té una frase molt oportuna per a aquesta ocasió. «Els éssers humans, divisors de l’àtom, vianants de la lluna, rondadors, componedors de sonets, volen ser déus, però són animals, amb un cos que un dia va pertànyer a un peix». Doncs això, que el cos dels pops mai va ser el d’un peix.

Són una altra cosa, com un àlien. ¿I què fa Sigourney Weaver quan es troba de cara amb un d’ells? ¿El trosseja i el serveix amb pebre vermell i oli d’oliva? No. És en aquest punt de partida quan toca concertar una cita amb Juan Carlos Iglesias, primer perquè dirigeix a Barcelona diversos establiments que posen a la taula la variada fauna de les ries gallegues i, segon, perquè per a la seva última aventura empresarial, Bobo Pulpín, ha solcat els set mars buscant receptes de pop.

És l’home oportú. Ho demostra quan veu la portada del llibre. És un cefalòpode de vuit braços tret d’una de les 100 làmines que el biòleg alemany Ernst Haeckel va publicar entre els anys 1899 i 1904, un treball impressionant titulat Kunstformen der Natur. Resulta que ell té previst fer servir aquesta mateixa làmina en una pròxima campanya de promoció. Feliços per la coincidència, ens donem la mà com tentacles i entrem en matèria.

URBS POPICIDA

La qüestió és que Iglesias no estava al corrent de tot el coneixement i experiència que sacrifica cada vegada que encén els fogons, però té, això sí, un fantàstic relat sobre des de quan Barcelona és una urbs popicida i si, com podria semblar, això va a més.

«La gallega va ser la primera cuina ètnica de Catalunya», explica. És així. Els immigrants del nord-oest peninsular, cap als anys 50, 60 i 70, van portar la sota, el cavall i el rei de la cuina gallega, vaja, el lacón, el pop i el caldo, i també bon marisc, que seria el comodí de la baralla. Van obrir restaurants i bars de notable qualitat…, fins que aquesta oferta va minvar o va decaure. No hi ha gallec a Barcelona que no pugui recomanar un bon gallec. Ricard Gràcia, català gallec d’adopció (o sigui, com Rubianes, però al revés, que és més difícil) aconsella el que ell anomena el triangle del pop (el nom fa tanta gràcia com angúnia), en què cada vèrtex és un local. A saber: A Gudiña, Brisas do Sil i, el més recent, Can Lampazas.

Potser hi ha ara un cert ressorgiment. Pot ser que sigui una moda passatgera. El preu a l’alça del pop no hi ajuda. És una matèria primera molt trilera. «En compres 10 quilos i al coure’l se’n redueix un 50%. Total, que en serveixes cinc», explica Iglesias. A més, el pop que se serveix a la taula ja poques vegades és gallec. És de Mauritània o del Marroc, de les costes saharianes, d’excel·lent qualitat, sí, però d’un color més clar, perquè el pobre allà no pot mantenir la dieta de cranques que tant li agrada i li dona aquest to que meravellava Cunqueiro. A A cociña galega, celebra que «en alguns llocs, quan el pop està a més de mitja cocció, hi afegeixen unes patates, que sortiran de l’olla amb el color de la violeta de Tolosa de França». No es pot explicar millor.

ESCASSETAT

Aquest any, no obstant, per un motiu o un altre el pop escasseja a Galícia. Un consell. Comprin cranques. Sense el seu depredador natural, abunden, però encara que són de la mateixa branca evolutiva, no donen per fer-ne un llibre com el de Godfrey-Smith, que és al que anàvem, tornant a passar abans per Cunqueiro, perquè Otras mentes revela algun detall que riu-te tu del realisme màgic del de Mondoñedo.

Cunqueiro explicava les peripècies d’un escriptor i periodista francès que cap als anys 20 va fer el Camí de Santiago. Va pernoctar a Lugo. Al capvespre va sortir a passejar més enllà de la muralla romana quan, quin ensurt, va veure unes dones vestides de negre ficant i traient d’un calderó un monstre viscós, com les bruixes de Macbeth abans de pronunciar les seves profecies. Eren pulpeiras. ¿Novel·lesc? Doncs l’autor d’Otras mentes té una altra història més sorprenent. Es diu Polpópolis.

 

Els pops són elements solitaris. La seva gran intel·ligència, paradoxalment, no els fa animals socials. Els permet, en canvi, fer coses inimaginables. No només són capaços de descargolar un pot per agafar l’aliment que és a dins. Són capaços de descargolar-lo des de dins si se’ls hi tanca. Són grans escapistes, sotmesos en laboratoris a experiments amb laberints, a estirar una palanca per obtenir menjar. Són, en resum, la bomba, amb les 10.000 neurones a cada ventosa. Però això no és el més inaudit d’Otras mentes. El que és increïble és Polpópolis, un estrany lloc a la costa est d’Austràlia, a 15 metres de profunditat, on se citen els pops per llançar-se còdols i barallar-se, com si fossin simples busca-raons. No és la clàssica lluita animal pel festeig. És més aviat com un quadro flamenc. No és fàcil d’explicar.

El que ve a continuació, tampoc, perquè quan es llegeix el llibre se’ls agafa un cert afecte. Iglesias explica que la seva aventura de Bobo Pulpín l’ha portat a explorar el món buscant receptes, no per importar-les tal qual, sinó pel gust de saber. La primera sorpresa és que es menja pop als cinc continents. La segona, que com a producte ofereix unes solucions infinites. Torreznos de pop, per exemple. La tercera, que ser pop a Orient és pitjor que ser-ho a Galícia, que ja és a dir, perquè abans de la invenció del congelador va néixer l’expressió castellana «que te va a caer la del pulpo», per les pallisses que li clavaven per trencar-li les fibres.

«A Corea posen el pop en una planxa molt calenta en forma de premsa», explica Iglesias. El deixen com els personatges aquells dels dibuixos animats a qui els aixafa una piconadora, però a més, torrat. «Te’l vas menjant pel carrer com una llaminadura de fira».

Arriba el final d’aquest relat poper. Seria estrany que hi hagués menors llegint a aquestes altures del text. Potser fins i tot adults. En qualsevol cas, si tens menys de 18 anys, surt, perquè arriba Hokusai (Tòquio, 1760-1849), el pintor japonès més conegut a Occident, virtuós del shunga, el gravat eròtic del país del sol naixent, que tant va influir, per exemple, Picasso, i és que el malagueny té la seva pròpia versió del quadro més pertorbador de Hokusai, El somni de la dona del pescador, una pintura sobre fusta en què una dona manté relacions sexuals amb dos pops.

HOKUSAI

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Picasso va optar per un calamar. Pobre, no coneixia, com és natural, l’obra de Godfrey-Smith. Del quadro de Hokusai s’ha escrit molt i no només des del punt de vista de la tècnica pictòrica, sinó també des del punt de vista psiconalític, perquè representa (diuen) la por de l’home a no ser capaç de donar plaer a una dona. Ser octòpode hi ajuda, sens dubte. La qüestió és que de seguida que es rasca una mica, el pop apareix en la cultura popular com un enemic brutal als mars (Jules Verne, sense anar més lluny), però també com a rival de l’home (ves a saber què devia voler realment el pop que intentava emportar-se Sigrid en aquella aventura del Capitán Trueno).

Un cop rellegit l’últim paràgraf, sona estrany. Deu ser l’albariño. Bon profit.