Anar al contingut

La gesta de l'Òscar: sord, cec i independent

Sordcec des dels set anys després de patir un tumor cerebral, viu sol en un pis al barri barceloní de la Marina gràcies a un projecte pioner

El seu pròxim repte és aprendre a cuinar

Helena López

JULIO CARBO

La gesta de l'Òscar: sord, cec i independent
La gesta de l'Òscar: sord, cec i independent
La gesta de l'Òscar: sord, cec i independent
La gesta de l'Òscar: sord, cec i independent

/

La rialla còmplice de l’Òscar i la Ruth il·lumina més el petit pis que els grans finestrals, des dels quals es veu el pati d’un col·legi. L’Òscar i la Ruth són molt més que veïns des de fa gairebé dos anys. Viuen –cada un a casa seva– en una promoció de vivendes de protecció oficial al barri barceloní de la Marina, al districte de Sants-Montjuïc.

La Ruth –Elena Ruth Barcos, mediadora en sordceguesa– el puja a veure cada matí i cada nit. L’Òscar té 30 anys i és sordcec des dels set, després de patir un tumor cerebral que li va desmuntar la vida. «Primer vaig perdre l’oïda, i després, a poc a poc, hi vaig anar veient cada vegada menys, cada vegada menys...», explica. Malgrat ser cec i sord al 100%, gràcies a un implant coclear pràcticament miraculós pot mantenir una conversa amb una fluïdesa sorprenent.

En aquests gairebé dos anys de vida independent malgrat els seus a priori insalvables problemes sensorials, l’Òscar ha anat guanyant autonomia dia a dia. «Em rento els plats, em faig el llit, vaig a comprar, em rento la roba...», enumera sense amagar l’orgull que això li provoca. El seu pròxim repte –destaca– és aprendre a cuinar. «Ara ve una dona a fer-ho, i molt bé, però és cuinera, no té les eines per ensenyar-me’n. He demanat a l’Once si em pot buscar una persona amb els recursos per ensenyar-me a fer-ho», explica assegut al sofà del seu pis, on reposa també la novel·la en braille que està llegint («m’encanta; va sobre la guerra civil»). Al damunt de la tauleta, a pocs centímetres, el carregador del seu mòbil és la mostra inequívoca que l’Òscar –Òscar Gordo Mayordomo– intenta viure com qualsevol barceloní de 30 anys.

L'Òscar comparteix la lectura amb la Ruth, la seva veïna i mediadora, aquest dimecres / JULIO CARBÓ

PROGRAMA PIONER// Al principi, li va costar. «No havia sigut mai independent, estava acostumat a viure en entorns en els quals no podia decidir pràcticament res. Tot em venia donat, i, a més a més, estava en un entorn nou, i en un barri en el qual no coneixia res. Fins que em vaig adaptar ho vaig passar malament. Em veia impotent», assegura mentre la Ruth li subjecta la mà (la química entre la Ruth i l’Òscar és més que evident). «A la meva àvia i la meva tia també els feia por que fes el pas, per si em passava alguna cosa, però ho van acceptar. Sabien que jo volia sortir de la residència a qualsevol preu», continua convençut.

Fins que va entrar a participar en el pioner programa de vida independent per a sordcecs impulsat per l’Associació Catalana pro Persones amb Sordceguesa (Apsocecat) en imprescindible col·laboració amb l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat, l’Òscar vivia en una residència per a discapacitats intel·lectuals a la població de Súria. «Estava amb persones amb discapacitats molt diferents de les meves. La meva discapacitat és sensorial, no intel·lectual. Allà no em podia relacionar amb ningú», recorda.

Abans d’aquella residència, en la qual va viure dels 23 als 29 anys, fins al seu retorn a Barcelona, vivia en una residència infantil, en la qual es trobava en la mateixa situació. «Ara prenc les meves pròpies decisions. Penso què vull menjar, faig la llista de les coses que necessito per fer-ho i les vaig a comprar», subratlla donant la importància que es mereix a un detall que només sap valorar qui ha hagut de viure tota una vida seguint voluntats alienes.

L'Òscar amb el bastó bicolor als passadissos de l'edifici /JULIO CARBÓ

Tot i que encara no cuina –«però ho faré», insisteix–, menja sol, a casa. «M’escalfo al microones el que em deixen». També és el responsable de tenir sempre les piles carregades del petit aparell que porta a l’orella i que el connecta amb el món. Més enllà de l’autonomia en les feines domèstiques, l’Òscar disfruta amb els llibres –passa llargues estones al parc del costat de casa seva, a llegir al sol–, amb l’hort que gestiona l’Apsocecat a Sants dins el Pla Buits, o, els dilluns, als tallers de ceràmica i de vímet de l’Once, on en aquests mesos ha fet un grup d’amics.

EL PAPER DE LA COMUNITAT/Ara, malgrat que viu sol, es relaciona molt més que abans, quan vivia amb un munt de gent. La Ruth viu a la mateixa finca des d’una mica abans que l’Òscar. Des de l’any 2015. El pla pilot va començar per buscar una sortida per a l’Ahmed, que també és sordcec, i que viu en un tercer pis dedicat al projecte a l’edifici, una finca de Regesa que tenia –i encara té– diversos pisos buits. L’Ahmed és d’origen marroquí, sord de naixement i analfabet. Ja gran, sense recursos ni xarxa, va perdre la visió. «Tenia un perfil que no encaixava en cap recurs existent, amb una complexitat social extrema. No parlava l’idioma de signes i ha sigut un procés llarguíssim aprendre a comunicar-nos amb ell», afirma Alba Camprodon, psicòloga d’Apsocecat i coordinadora del projecte.

Vam veure que si havia sigut possible amb l’Ahmed, amb totes les dificultats afegides, ho podia ser per a altres perfils de sordcecs. Així es va obrir una porta per a l’Òscar i ens agradaria ampliar-lo a més persones», continua la psicòloga, que subratlla també que el miracle ha sigut possible gràcies a la complicitat de tothom, des dels serveis socials fins al districte de Sants-Montjuïc, on es troben els pisos, que va adaptar els carrers pròxims. Una de les funcions de la Ruth, a més a més de visitar dues vegades al dia tant l’Òscar com l’Ahmed –que reben també les visites d’un multidisciplinari entramat de professionals coordinats per Camprodon–, és fer pedagogia amb la resta de veïns. «Dir-los coses que semblen òbvies, però que de vegades no ho són tant, com que l’Ahmed (va amb ulleres de sol) és invident, i que si es creuen amb ell per l’escala i no els saluda no és perquè sigui un mal educat», exemplifica.

RESOLDRE ELS PROBLEMES/«La feina més difícil amb l’Òscar –afegeix la mediadora– no és ensenyar-li a fer-se el llit o a plegar-se la roba, sinó ensenyar-li a desinstitucionalitzar-se. A aprendre que ha d’aprendre a resoldre’s els seus problemes ell sol, i que ho pot fer. Un exemple és l’internet. Plantejar-li si quedar-se sense wifi a segons quina hora és una urgència de veritat, que requereixi trucar-me. I, si considera que ho és, ensenyar-li que ha d’aprendre a solucionar-ho ell. No trucar-me a mi. Jo soc mediadora, no sóc tècnica en telecomunicacions».

Vermell i blanc

Ni a Apsocecat ni a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat disposen d’un cens sobre persones sordcegues. Sí que existeix de persones sordes i de persones cegues. El 31 de desembre del 2016, quan es va tancar l’últim cens, a Barcelona hi havia 132.133 persones amb discapacitat, un 8,13% del total dels barcelonins (1.625.137). D’aquestes 132.133 persones, un 7% té discapacitat visual i un 5,5%, auditiva.

Les persones sordcegues es poden identificar pel carrer perquè el seu bastó és diferent. Blanc i vermell, com el de l’Òscar. Això els diferencia de les persones només cegues. L’objectiu és que serveixi perquè la resta de ciutadans, al veure’ls pel carrer, siguin conscients de les seves limitacions sensorials i busquin la manera adequada d’advertir-los d’un perill (que sàpiguen que no serveix de res tocar el clàxon del cotxe o cridar).