Silencis i llàgrimes a la Model

Aquesta setmana se m’han ficat entre els dies dos comunismes diferents, un d’escrit i l’altre sempre per escriure, perquè quan es deixa d’explicar desapareix. Dimecres a la Model, que de presó perpètua i miserable ha passat a hotel dels vells somnis trencats, es va escriure una meravellosa pàgina de la memòria de Barcelona. Va ser un homenatge a un lluitador comunista mort fa set mesos, als 86 anys. Cinc d’ells els va passar tancat en aquesta garjola, en aquesta mateixa quarta galeria, la dels polítics, on ara va refulgir el seu record. (També es va tirar sis anys al penal de Burgos, allà es va poder afiliar al PSUC). És clar, es tracta d’Enric Pubill. Anava a posar-li l’epítet de llegendari, però el més correcte i humà és dir-li militant. 

L’altre comunisme al qual em refereixo, l’escrit, és la recent reedició a Akal del llibre de Gregorio Morán 'Miseria, grandeza y agonía del PCE', el més buscat, el més proscrit dels seus títols, i potser el llibre modern que ha sabut explicar millor tot el que vam ser volent ser una altra cosa. Dels dies en què va caure Pubill, 1948, juntament amb més de 40 xavals de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, Morán en diu: «Aquella època, trepitjada per una guerra freda amb rivets de calenta». 

Pobres de diners i llibertat

Pubill tenia llavors 19 anys, al seu pare, de la CNT, se l’havia empassat l’exili feia més d’una dècada. El van recollir uns oncles, que li van ensenyar l’ofici de l’enquadernació i el feien treballar 10 hores diàries. Va créixer, els va deixar i es va ficar a les JSUC. De gran va muntar una modesta impremta al Poblenou. Mentrestant, la clandestinitat, els 30 dies seguits de tortures a Via Laietana, els 11 anys seguits de presó franquista. Al sortir, es va casar amb la seva padrina de guerra, Maria.

Les portes de ferro de color diarrea, els forrellats oxidats, el redol de l’espiell, les cisternes dels vàters engabiades a la part alta del passadís, les parets escrostonades, el terra de rajoles jaspiades com els ambulatoris de quan érem pobres (pobres de diners i pobres de llibertat, no com ara, que vivim de préstecs en tots dos casos), i la llarga columna de cadires que ocupaven aquesta tarda la galeria tal com la columna d’un exèrcit d’ombres avança cap al record. L’homenatge a Pubill es va omplir amb unes 180 persones. Per raons de seguretat, la presó no admetia més gent (qui ho havia de dir), i molts es van quedar amb les ganes de ser-hi. Es va ajuntar personal de diverses edats i diferent índole, però d’una manera de sentir compartida. La diversitat uneix pel cor. Això també era possible gràcies a Pubill, perquè quan ja tot va passar (la sang, les tortures, els crims, les presons, la dictadura), Pubill es convertiria en l’impulsor del reconeixement de la memòria històrica, i fins a la seva mort sobtada va ser president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. Abans de començar l’homenatge, va parlar el tinent alcalde Gerardo Pisarello i va citar Paul Eluard, el poeta de la resistència francesa. Tenia al davant Lluís Martí Bielsa i Marià Gadea, dos avis que havien alliberat París i Tolosa dels nazis. I Antonio Cánovas, que durant la segona guerra mundial va estar en un batalló de càstig francès construint la línia fèrria del transaharià. 

Després hi va intervenir Carles Vallejo, actual president de l’associació. Va citar Salvador Espriu i va assenyalar que l’exposició La Model ens parla, organitzada a la presó per la Conselleria de Justícia de la Generalitat, ens parla només del que li interessa, perquè ha deixat sense veu la lluita obrera i ha ignorat les dones que també hi van ser preses (a l’acte hi era Maria Salvo, però la seva presó va ser la de les Corts). La veritat és que es tracta d’una exposició molt pija; quan es recreen les cel·les dels presos emblemàtics, totes estan molt netes, menys la del Vaquilla, que, com que era pobre i del barri de la Mina, l’ensenyen plena de porqueria.

Carta d’un pare al seu fill

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

L’homenatge va consistir en una emocionant dramatització, per part de l’actriu María Rodríguez Sandía, de les cartes que els presos enviaven als seus familiars. Quan l’alcaldessa Ada Colau hi va anar a pronunciar les paraules de clausura, es va posar a plorar i la gent la va aplaudir per donar-li ànims. ¿Per què ploren les alcaldesses? Perquè acabava de sentir la carta amb què un home s’acomiadava de la seva filla abans de ser afusellat. La política està feta amb ideologia però també amb milions de llàgrimes.

Pubill va morir el 29 de març passat a bord de l’AVE, al tornar d’un acte en record del poeta Marcos Ana, que s’havia fet a Madrid. També havia assistit a una posada en escena de l’obra A voz ahogada, la recreació de l’homenatge que, una nit del 1960, van rendir clandestinament els presos del penal Burgos (entre ells Marcos Ana, Martí Bielsa i el mateix Pubill) a Miguel Hernández. Anava en el tren amb Mari Cruz Paván, del col·lectiu dels iaioflautes. Recorda que, al separar-se del cos de Pubill, va explicar als viatgers qui era aquell home que acabava de morir de sobte i que, aleshores, es va fer un silenci molt gran.