El 600 revalida la seva llegenda amb un Guinness a Montmeló

El Seat 600 és el paradigma de la història d’Espanya, no pel que sempre es diu, que va motoritzar el país després de la postguerra, que va posar rodes a les famílies, sinó perquè ha rebut el tracte que per aquestes terres s’acostuma a donar als mites: molta xerrameca però pocs homenatges com exigeix el cànon. El sis-cents és Antonio Machado amb motor, ja que forçant una mica la tesi, va morir formalment a l’exili, el 1985, quan Iugoslàvia va posar fi a la producció de la versió eslava del mite de Seat. Era el Zastava 750, indistingible al primer cop d’ull excepte per la xapa del nom. A Espanya, l’últim 600 va sortir de fàbrica el 31 de juliol de 1973. Era blanc. A la Xina és el color del dol. El cas és que dissabte, amb l’excusa de batre un rècord Guiness, es van reunir a Montmeló més de 800 Seat 600, una cosa mai vista. De debò, ja triga Barcelona a tenir un carrer del Sis-cents.

«Ya se levanta el héroe del domingo / ya ruge su caballo de metal, ya se cala la gorra y acelera, la ciudad queda atrás… / Unas gotas de lluvia en la comida / no te preocupes pronto escampará / Concha coge a los niños / que parece que la cosa va a más». La cançó que Moncho Alpuente va dedicar a aquesta icona de l’automoció ha caigut en les penombres de l’oblit. Adelante hombre del seiscientos. Així es titulava. El rock del 600, de Bulldog, ha caigut més fondo, al pou de la foscor. De Ya tenemos coche, pel·lícula dirigida el 1958 per Julio Salvador, només se’n recorden a Cine de barrio. Sí, la família Alcántara va tenir un 600 guisante, però per ser el cotxe de llegenda que diuen que va ser (i no menteixen), la cultura l’ha deixat de banda.

Gracita Morales conduïa un Citroën 2CV en el seu paper de monja. Los Inhumanos van musicar que difícil és fer l’amor en un Simca 1000. A l’altre costat dels Pirineus, al Mini Cooper li han dedicat no una, sinó dues pel·lícules amb el mateix títol, Italian Job. La llista d’homenatges merescuts podria seguir fins a avorrir i el 600 no hi figuararia com es mereix. Si fins i tot el Pontiac Aztek –segons diversos rànquings el cotxe més lleig de la història– s’ha fet un lloc en  l’Olimp dels records gràcies a una sèrie de culte com Breaking Bad.

Total, que més de 800 sis-cents rugint (bé, és un dir) a Montmeló és un primer pas cap aquella merescuda reconciliació amb el passat. En el moment àlgid de la jornada, el comptavoltes del circuit, modificat per a l’ocasió, va arribar a comptar 812 vehicles a la pista, la majoria 600, però hi havia també algunes unitats de l’anomenat Seat 800 (al qual, sense fer broma se’l considerava la versió sedan del 600, sinònim avui d’alta gamma, perquè era 18 centímetres més llarg) i uns quants Formichetta, l’adaptació furgoneta del melic, perquè del sis-cents, entre moltes altres coses, se’n deia així perquè tothom en tenia un.

Se’n van fabricar unes 800.000 unitats. La primera va sortir de la cadena de producció el 27 de juny de 1957. En realitat, no fa tant. Aquell mateix any va néixer Ussama Bin Laden, que literalment va donar guerra fins al 2011. També va ser l’any en què la Unió Soviètica va posar en òrbita el primer satèl·lit, l’Sputnik. Pot semblar una gesta més gran que la de Seat aquell mateix any, però s’haurà convenir que l’empresa va descobrir, en plena fase encara de l’autarquia espanyola, la pedra filosofal del capitalisme. Per obtenir un 600 t’havies d’apuntar en una llista d’espera. Va arribar a ser d’un any. Tres mesos abans de l’entrega, la família havia de pagar el vehicle. Amb aquells diners a la caixa s’abordava la fabricació de la unitat. No es podia triar el color. Era una sorpresa, com si la criatura seria nen o nena. Seat pagava als proveïdors quan el cotxe ja feia tres mesos que rodava. Un negoci perfecte i simple, com un càntir. Sobre aquests fonaments es va fundar un gegant de l’automoció.

La remotorització de BCN

Seria inexacte, però, afirmar que Seat va ser el quilòmetre zero de l’automoció a Barcelona. Entre els anys 1902 i 1936, Barcelona va ser el Detroit del Mediterrani, amb fins a 41 fàbriques diferents de cotxes, automòbils de luxe i artesans, com l’Elizalde Súper 20. La guerra civil no només va arrencar d’arrel aquell brot de modernitat, sinó que molts d’aquells vehicles de somni van ser destrossats a la rereguarda republicana com si d’un feixista més es tractés. L’arribada del 600, després d’aquesta sobtada extinció, va ser a escala hispànica com l’aparició d’un minúscul mamífer després de la desaparició dels dinosaures.

La cita de Montmeló de dissabte ha sigut l’homenatge més gran fet fins ara a aquell vehicle que va tenir uns efectes tan terapèutics sobre la societat espanyola. Famílies que van emigrar del sud a bord del (tren) Sevillano (és només un exemple) van poder per fi durant les vacances retrobar-se amb els seus. Per als catalans va suposar conèixer el seu país, i va passar el mateix en qualsevol lloc d’Espanya. «Hem vingut 19 sis-cents de Cantàbria», explicaven uns assistents a la concentració. El ganxo no era només2 reunir-se, sinó inscriure un nou rècord Guinness, el de pelotillas (un altre nom popular del cotxe) en fila i en marxa. No va ser fàcil. El primer intent, a les cinc de la tarda, va fracassar. Les distàncies entre cotxes no eren les que els jutges exigien. A la segona, més ordenada, es va aconseguir. 787. Aquesta va ser la xifra, impressionant sens dubte, a l’altura de la llegenda del cotxe.

En el món de la premsa es parla en ocasions dels «periodistes encastats». Són els audaços que acompanyen les tropes al camp de batalla. Però allò d’encastat es mereixeria una segona accepció al diccionari per a qualsevol inconscient de més de metro vuitanta que viatgi de Barcelona a Montmeló al seient del darrere d’un 600 i que després doni dues voltes al circuit en idèntic exercici d’insà contorsionisme, com va ser el cas per a l’ocasió. Valia la pena pel caràcter representatiu del xòfer i el copilot. El segon era Jordi Gràcia, en la vuitantena i fantàstic conversador, que va ser qui el 1973 va comprar el cotxe als seus sogres. Un gran regal. Al seu costat i al volant conduïa Nil Rodellas, el seu net, 20 anys, hereu d’aquesta joia sobre rodes. En algunes famílies, el 600 va arribar abans que la tele o la nevera frigorífica, però ningú traspassa aquests electrodomèstics com a part d’una valuosa herència. El 600, sí.

El viatge va resultar ser una estupenda ocasió per resoldre petits misteris que se sembren en articles precedents que s’han publicat sobre aquest vehicle. N’explicaré un. Fins al 1969, les portes del 600 es van obrir d’endavant cap enrere, a contravent, i per això en deien portes suïcides. Però també les calces. És una pregunta perfecta per al Jordi, perquè als textos consultats no es feia la convenient tasca d’arqueologia etimològica. «Això era perquè hi havia murris que s’esperaven a la vorera per veure com les senyoretes baixaven del cotxe i…», doncs això, fer un cop d’ull a la roba interior.

Notícies relacionades

Esplugues estudia prendre accions legals contra el president del PP

Augmenta la superfície restringida al trànsit a l’entorn del parc Güell

El 600, tal com hem dit, va deixar de fabricar-se el 1973 i, qüestió de llicències, no ha ressuscitat com els Mini o els Escarabat, ara que els cotxes petits i de baix consum estan de moda. És una llàstima, perquè fins i tot la seva mecànica era deliciosa. Era simple com un encenedor Zippo. Diuen que va morir a mans de la popularitat del Renault 5. A veure quan

reuneixen a Montmeló 812 exemplars de l’autor d’aquell crim.