Microcirurgia del dolor a la Rambla

Si alguna vegada s’ha practicat microcirurgia en plena via pública va ser ahir a la nit, quan tècnics i operaris de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), de Parcs i Jardins, de neteja i de la Guàrdia Urbana van convertir la Rambla gairebé en un quiròfan per extreure, amb cura i precisió, el llegat emocional de la ciutadania després de l’atemptat. Fossin peluixos, paraules en un paper, ciris o símbols. No van faltar ni guants, ni sobres, ni etiquetes, ni caixes, ni desinfectant, per retirar però també preservar aquell petit tresor que ha deixat rere seu el duel massiu.

Quan tècnics i operaris van posar mans a l’obra, els vianants van començar a aplaudir de manera espontània i no pocs van entonar el crit de la ciutat contra el terror: «No tinc por!». Alguns treballadors municipals no van poder contenir les llàgrimes mentre posaven en caixes de cartró les ofrenes populars. 

Un transeünt va preguntar si els centenars, potser milers d’ossets de peluix serien per a Càritas. Un operari li va respondre compungit que no, que anirien a un museu. 

No era qüestió d’aclarir, netejar o desmantellar. No es pot esborrar el dolor, no es pot eliminar el record, la pena o el trauma. Així que aquests cirurgians agafen peça per peça (el «DEP» que va escriure Laura en una fulla de llibreta, o l’osset que va dipositar el nen Víctor, o l’espelma de la senyora Montse) amb el «respecte», va indicar un treballador municipal, que aquí mereixen cada víctima i cada llàgrima vessada.

L’operació va començar per baix, al mosaic de Miró on es va aturar la furgoneta assassina. I va avançar de forma minuciosa però també a bon ritme. Potser és necessari rematar-la avui a la nit. Durant el dia, agents cívics van haver d’explicar a la gent que només es manté l’altar laic més pròxim a la plaça de Catalunya.

Selecció després de documentar

No vol dir que tot es vagi a classificar i guardar, ni que cada peça acabi a la vitrina d’un museu, com van entendre erròniament alguns vianants que des de les 22.30 hores van seguir amb curiositat i cert desassossec el trasllat d’un material tan sensible. Des de l’Arxiu i el MUHBA s’haurà de documentar, digitalitzar i, el més difícil, «seleccionar», veure què és el que testifica més bé la memòria col·lectiva. L’escena va tenir algun toc de CSI, davant la solemnitat i la sistematització de la recollida de cada detall. Però amb la diferència que aquí ningú investigava un crim, sinó les seves seqüeles, i en les seves armilles no hi havia sigles, sinó una consigna impresa: el ja citat «No tinc por». El rastre que van recollir es podrà seguir en un futur en una exposició temporal i algun dia potser els col·legials podran repassar-lo digitalitzat de per vida com a memorial, evocant la cara amarga de la història.

Notícies relacionades

La Rambla gira full, però no oblida

La venda a pes de 'caixes sorpresa' d'Amazon arriba al centre de Barcelona: "És com una loteria"

Els treballadors de Parcs i Jardins van retirar tot rastre floral pansit, impossible de preservar. Però fins i tot aquesta operació és detallista: s’ha de retirar plàstic o llaços, deixar el vegetal nu per portar-lo a un dipòsit de Montjuïc on es convertirà en compostatge. 

Una vintena d’operaris municipals de neteja van ser instruïts per a la missió més delicada que es pot fer amb aquesta fràgil ofrena: separaven amb pulcritud notes d’objectes o espelmes. Els missatges viatjaran a l’arxiu i les ofrenes aniran al magatzem del MUHBA. Fins i tot l’arsenal de candeles, antítesi de la violència del dia 17 d’agost, es reciclaran per crear una nova cera commemorativa.