El que Gràcia ha unit, que no ho separi el lloguer

El José Luis i la Norma van viure cinc anys a la Travessia de Sant Antoni, el temps que va durar el seu contracte de lloguer. Ni un dia més. Quan faltava un mes i mig perquè aquest expirés, el març passat, van rebre un burofax en què la propietat els anunciava que no tenia intenció de renovar-los-el. «Ni tan sols ens van oferir negociar una pujada. Tenien clar que el preu que demanarien no el podríem pagar», assenyala el José Luis mentre baixa de l’escala des de la qual està ultimant els detalls de l’ermita romànica que acomiadarà els visitants de Travesquia 1817 m 2017m, el poble del Pirineu en què es convertirà el seu excarrer fins al pròxim dia 21.

El matrimoni, d’origen veneçolà, ha viscut sempre a Gràcia des que es va instal·lar a Barcelona. Primer al carrer de Jesús i, des de l’any següent, a la Travessia de Sant Antoni, de la qual la bombolla dels lloguers els ha expulsat com a residents però no com a membres de la comissió de festes. Hi participen des de fa quatre anys, des del primer de la recuperació de la bicentenària tradició en el tram. «L’A-nastasia [la seva filla gran] és la nena consentida del carrer. Era molt petitona quan vam començar i ha crescut aquí», explica el seu pare.

«Quan reps el burofax se’t desmunta tot. El pis m’encantava i pagàvem 660 euros, un preu que podíem assumir», apunta la Norma, que sosté en braços la Camila, la seva filla petita, que tenia mesos en el moment de la mudança. «Els tres anys anteriors participant en les festes havien fet que aquí tinguéssim gairebé una família. No ens en volíem anar», afegeix la dona, que admet que li ha sabut molt greu veure com han reformat el pis després de la seva forçosa marxa per posar-lo de lloguer a un preu molt més alt. Per a un altre tipus de veïns.

La finestra festera

Però aquesta vinculació amb el carrer, a més d’aconseguir una feina extra per al José Luis, a qui un dels veïns va contractar per portar un nou bar al barri, els va ajudar a trobar un nou pis i a no haver d’abandonar el barri. La Georgina, una de les joves que ahir jugaven amb la Camila, coneixia una noia de la comissió del carrer de la Perla –des d’avui Pink Flamingos– que treballava en una immobiliària i els podia ajudar.

Ho podia fer i ho va fer. I des de fa pocs mesos viuen en un pis pel qual paguen una mica més, però un preu assumible –720 euros al mes– a Torrent d’en Vidalet. «Malgrat tot, hem tingut sort, i la sort d’haver teixit aquesta xarxa gràcies a la participació en les festes», coincideixen tots dos.

La Duna i el Carles vivien a la finca del costat de la Norma i el José Luis. Vivien, en passat, perquè el José Luis i la Norma no són els únics veïns del carrer que aquest any han hagut d’abandonar-lo (i als quals la mudança –i la criança– no ha impedit que aquestes setmanes hagin estat arremangats davant la seva excasa, entre llaunes de pintura i ampolles de plàstic). «Com a família, no podem estar més vinculats a aquest carrer. Ens vam conèixer aquí, on jo vivia des de feia set anys, treballant en els decorats. I aquí vam engendrar la Rita –la seva filla, nascuda prematura per Sant Medir– en les festes de l’any passat», relata la Duna, amb la seva filla en braços entre flocs de neu de paper (durant les festes, n’hi haurà també de veritat, adverteixen).

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El pis estava molt vell i necessitava reformes, i la Duna i el Carles van presentar a la propietat un projecte. «Ens hi volíem quedar, que la nostra filla naixés aquí, però a l’esperar una criatura necessitàvem fer millores al pis, però al propietari no li va interessar. Quan vam parlar amb ell, a més, ens va dir que no ens queixéssim, que pagàvem poc», recorda la jove mentre calma la seva filla. «Està nerviosa perquè demà [per avui] és 15 i ha d’estar tot a punt», fa broma la dona exhibint humor fester i donant-li el pit a la Rita entre veïns passant cables i instal·lant pòrtics de fusta [caixes de ruta] a les pirinenques façanes

Al veure que no podien fer les necessàries reformes, van començar a buscar, però al barri res que s’adeqüés a les seves necessitats baixava dels 1.200 euros –prossegueix la dona–, així que, ells sí, han hagut de deixar el barri. «Vivim fora del barri, de moment», adverteix la Duna, convençuda que algun dia tornaran.