Barcelones que només sobreviuen en el cine

Gràcies a pel·lícules com 'Los Tarantos' o 'Distrito quinto' podem seguir veient cares de la ciutat que ja han desaparegut

Els rastres de la Barcelona antiga en el cine / periodico

7
Es llegeix en minuts
Quim Casas / Barcelona

Ho va escriure el teòric cinematogràfic André Bazinel cine embalsama el temps. No hi ha res millor que les pel·lícules per reflectir el que han sigut i són ara les grans ciutats. Barcelona ha canviat molt en els últims 25 anys. Els Jocs Olímpics de 1992 no van ser aliens a aquesta modificació del paisatge urbà que és, també, un canvi d’hàbits i costums. No només varien les cases, els carrers, els barris; canviem nosaltres. La fotografia, per descomptat, ens ha llegat imatges immortals de l’urbs barcelonina molt abans dels Jocs: Xavier Miserachs, Francesc Català-Roca i Joan Colom. Però el cine dota les imatges de moviment, en blanc i negre o en color, amb diàlegs i sons. També el so de les ciutats ha canviat, i això ho reflecteixen les pel·lícules, mai les fotografies o els llenços.

    

El cine rodat a Barcelona ha embalsamat aquell temps pretèrit que no tornarà. Algunes d’aquestes pel·lícules resulten fonamentals perquè han captat el procés en directe: no hi ha res millor que veure 'En construcción' (2001), el documental de José Luis Guerin, per entendre en tota la seva magnitud la profunda transformació viscuda pel Raval quan es va voler rentar la cara al barri. No va ser un extermini, però sí la modificació de tota una forma de vida a partir de la construcció d’un bloc de vivendes i una reforma que no va tenir en compte el que havia sigut la zona (exemplificat al solar que Guerin va començar a filmar abans de la construcció). El director va capturar aquell canvi radical de manera admirable. Acudir ara a les seves imatges és congregar una porció important de la història de la nostra ciutat.

ESCENARI POLICÍAC

Barcelona va ser un gran centre de producció de pel·lícules policíaques durant els anys 50 i primera meitat dels 60. Els llocs que reflecteixen aquestes cintes d’estil semidocumental als barris baixos, però també als barris alts i solitaris, gairebé una illa fora de Barcelona a la qual els protagonistes d’aquests relats foscos i nihilistes no podien accedir, gairebé ja no existeixen. Títols com 'Apartado de correos 1001' (Julio Coll, 1950), 'Distrito quinto' (Coll, 1957), 'Los atracadores' (Francesc Rovira Beleta, 1962) i 'A tiro limpio' (Francesc Pérez Dolz, 1963) es van rodar en escenaris reals d’aquella Barcelona que el pas del temps ha transfigurat. ¿Qui recorda avui les Atracciones Apolo del Paral·lel, escenari de fira en què transcorre el vertiginós final d’'Apartado de correos 1001'?

   

Les Atracciones Apolo.

Romeo i Julieta a les barraques

 Rovira Beleta va realitzar un any després de 'Los atracadores' la seva revisió de la tragèdia de Romeo i Julieta en clau gitana, 'Los Tarantos'. El film va immortalitzar, tant o més que les fotografies d’Ignasi Marroyo i Manel Gausa, el barri del Somorrostro (on va néixer la protagonista del film, Carmen Amaya) i un enclavament de barraques de Montjuïc del qual ja no es conserva res, com si la dura existència dels que hi vivien no hagués existit mai.

    

De la mateixa manera han anat desapareixent els vestigis del denominat cine quinqui que va explotar José Antonio de la Loma a 'Perros callejeros' (1977), 'Los últimos golpes del Torete' (1980) i 'Yo, el Vaquilla' (1985), ficcions documentals filmades in situ als suburbis barcelonins.

    

En la mateixa línia hem de citar 'La bandera' (1935), producció francesa rodada per Julien Duvivier als carrers del que va ser en un altre temps Barri Xino de Barcelona, amb Jean Gabin en el paper d’un home que fuig de París després de cometre un crim i passa uns dies en una pensió barcelonina abans d’allistar-se a la Legió espanyola. En les passejades nocturnes del protagonista, Duvivier filma amb tota naturalitat un cabaret, anomenat La Criolla, on les 'bailaoras' de flamenc ballen semidespullades a l’escenari i els travestis es dediquen a la prostitució. Abans del cop d’Estat feixista, Barcelona era tan lliure i canalla com la que més. Aquella Barcelona no existeix, o no existeix d’aquella manera. El cine ens permet, encara, seguir-li el rastre i no oblidar-la.

    

El cabaret La Criolla.

Tampoc es conserva la Rambla que recrea minuciosament 'La Moños' (1997), pel·lícula de Mireia Ros sobre el popular personatge que defineix per si mateix un estat d’ànim a la part baixa de la ciutat en la dècada dels anys 30. Més pròxima en el temps, la Rambla real d’'Ocaña, retrat intermiten't (1978), el documental de Ventura Pons sobre el pintor i activista LGBT José Pérez Ocaña, també ha sigut víctima de la dissolució: terrasses i botigues d’animals, tuguris i quioscos d’aiguardent, han passat a millor vida. Els turistes s’hi passegen ara com abans s’hi manifestaven lúdicament Ocaña, Nazario i companyia.

MENDZA I MARSÉ

Una altra Barcelona que per descomptat ja no existeix és la que han rememorat els novel·listes Eduardo Mendoza i Juan Marsé, adaptats al cine amb fruïció. L’arquitectura urbana, anarquista i criminal de 'La veritat sobre el cas Savolta' (Antonio Drove, 1980) i l’urbs que bull i creix entre les dues exposicions universals de 1898 i 1929 a 'La ciutat dels prodigis' (Mario Camus, 1999), pel que fa a Mendoza. Pel que fa a Marsé, la Barcelona de la postguerra, de la runa, les mines i les 'aventi's de 'Si te dicen que caí' (Vicente Aranda, 1989); la Barcelona que oposa el barri del Carmel al de Sant Gervasi a 'Les últimes tardes amb Teresa' (Gonzalo Herralde, 1984) o la ciutat somiada d’'El embrujo de Shanghai '(Fernando Trueba, 2002). Marsé, en les seves obres, va mostrar, igual que Terenci Moix, com les sales de cine servien de refugi fantasiós davant la nefasta realitat. ¿Què queda de la ciutat retratada per Marsé i Mendoza? Ben poc. Només els films, que ja no s’exhibeixen en aquella mena de sales, ens recorden que una vegada va ser així.

CONTRASTOS DE BIGAS LUNA

La metamorfosi ha arribat igualment als escenaris reflectits en algunes de les pel·lícules més atrevides que es van rodar als anys 70 i 80. Per exemple el carrer de Pelai de 'Caniche' (1978), i la zona alta on la parella protagonista de 'Tatuatge' (1979) viu en un atrotinat xalet. El director de totes dues, Bigas Luna, va ser un dels millors retratistes dels contrastos barcelonins. La botiga de disseny en la qual Bigas va estar involucrat, Vinçon, ja és llegenda també: el 2015 va deixar el seu cèntric lloc al passeig de Gràcia a Massimo Dutti, el signe dels temps. Bigas va immortalitzar la perifèria de la ciutat, més enllà de Sarrià-Sant Gervasi, amb la vivenda de Pepe Carvalho a Vallvidrera de 'Tatuatge' (1976): tampoc en queda gaire  d’aquella Barcelona preolímpica de Manuel Vázquez Montalbán. Un altre cineasta independent, Jesús Garay, santanderí instal·lat a Barcelona, va fixar les laberíntiques zones industrials de la metròpolis en títols com 'Més enllà de la passió' (1986) i 'La banyera' (1989). Avui tot és més 'loft' modern que nau industrial.

    

Notícies relacionades

Barcelona ha servit per simular el que no és, per descomptat. És un bon plató cinematogràfic, així que no és estrany que la plaça Reial es convertís en una plaça de l’Havana a 'El viatge dels maleïts' (Stuart Rosenberg, 1976) o en el París del segle XVIII a 'El perfum' (Tom Tykwer, 2006). Fins i tot Jim McBride va decidir traslladar la història de 'La taula de Flandes' de Madrid a Barcelona quan va adaptar el 1994 la novel·la de Pérez Reverte: «Barcelona és una ciutat molt visual plàsticament», va dir llavors McBride, que va extreure bastant partit dels carrers i carrerons d’un Barri Gòtic que avui s’ha transformat, encara que no de forma tan dràstica. També va entendre aquesta plasticitat Pedro Almodóvar al rodar a Barcelona 'Todo sobre mi madre' (1999): els escenaris d’Antoni Gaudí (els interiors de la Pedrera-Casa Milà) són avui els mateixos, però els voltants de l’Hospital del Mar s’han vist modificats des d’aleshores.

GAUDÍ NO ES TOCA

Els cineastes han captat, a vegades amb un respecte litúrgic innecessari, la Barcelona modernista de Gaudí: moments significatius d’'El reportero' (Michelangelo Antonioni, 1975), 'Las rutas del Sur' (Joseph Losey, 1976), 'Tardes con Gaudí' (Susan Seidelman, 2001) i 'Vicky Cristina Barcelona' (Woody Allen, 2008) mostren el paisatge gaudinià que no té pinta de canviar excepte el remat definitiu de la Sagrada Família. De manera que aquests films, com a document de la ciutat, representaran d’aquí 10 o 20 anys el mateix que ara i en el moment de la seva realització: canvien els carrers, sucumbeixen els antics barris, desapareixen cines, teatres, bars i botigues emblemàtiques, però Gaudí no es toca.