Els pantalons curts

De les 200 famílies que manen a Barcelona cap és la meva. De fet, l’únic que ha fet la meva família era enviar paquets cap al poble. I fa segles que ni això, ja que acabada la dictadura vam descobrir que el poble era un invent de María Ostiz, que les arrels eren un pretext dels laboratoris Garnier i que les puntes les carrega el diable. Antigament la gent era més formal, més greu. En lloc de turisme al camp es feien natures mortes; però si avui en dia se li preguntés a algú per algun artista dels d’abans, en lloc de Zurbarán diria Zubizarreta. Diuen que la culpa de tot el que ha passat els últims temps és de l’escola de Chicago, la d’economia, no la d’arquitectura; encara que tant hi fa si es tracta d’una o de l’altra, ja que la causa és la mateixa: l’escola. Ja no es va al col·legi amb pantalons curts. Es porten a l’òpera, a un tanatori, de president a una mesa electoral, a qualsevol lloc excepte a l’escola. I més a l’estiu. Per aquestes dates sempre passa el mateix: a mesura que els dies es van fent més llargs, els pantalons es van fent més curts.

En la lluita d’edats la dialèctica oposava els pantalons curts als pantalons llargs. La revolució infantil era això, acabar amb la tirania dels pantalons curts. Prometre’s, el mateix dia que es tenia uns pantalons llargs, no tornar a posar-se en la vida uns pantalons curts. Les promeses de la infància són la declaració universal dels drets humans de qualsevol biografia. Per exemple, la del dibuixant Ben Washman, l’animador de la Warner Bros, a qui se li  deu l’expressivitat facial de Bugs Bunny. 

Quan tenia 66 anys li va enviar  una carta al seu cap Chuck Jones (el pare del Coyote i el Correcamins, entre altres personatges), revelant-li el seu secret, ensenyant-li el motor que l’havia portat per tots els camins. En ella li explicava que s’havia criat en un poble d’Arkansas, i que quan tenia 10 anys el seu pare li va regalar una mula, i ell es va posar molt content, i li va posar de nom Spencer, i l’animal i ell es van fer molt amics. Però un dia se’n va anar a buscar l’Spencer allà on l’havia deixat i no hi era. El pare l’hi havia venut a un ianqui de Chicago per 50 dòlars. Va plorar, no entenia com un adult podia ser tan malvat i es va conjurar per no fer-se mai adult i no tornar a fiar-se’n mai de cap. En senyal que anava de valent, es va menjar un caqui verd. I així va desenvolupar la seva vida, sense fiar-se dels adults en general i dels ianquis en particular. La carta l’hi havia enviat a Chuck Jones amb motiu de l’aniversari d’aquest, i li acabava afirmant que mai a la vida havia faltat a la seva promesa, i que li desitjava moltes felicitats, i que un desig així, venint d’algú que s’havia promès això, era una cosa molt profunda.

Autèntic Tom Sawyer. El més  meravellós de Tom Sawyer és que era un nen de pantalons llargs. I no parlem del seu amic Huckleberry Finn. Llegint les novel·les de Mark Twain, un podia tancar els ulls i sentir el Besòs tan viu com el Mississipí (encara que el tema dels pantalons llargs era llavors com el referèndum ara: hauria preferit haver-ne tingut un de veritat). A la seva manera, el Besòs també va ser un riu de cabanyes, exploracions, crescudes i vagabunds. I de llegendes amb morts entre les canyes. La rumba taleguera era el blues de la penitenciaria. Quan hi jugàvem, estàvem a punt de caure en la lectura d’'El senyor dels anells', però veníem d’'El senyor de les mosques'. De la distopia al 'fantasy'. Ara tot és 'fantasy'. Vivim en un món de 'fantasy'. No se n’ha salvat ni la ciència-ficció.

Als anys vuitanta els crítics francesos ja s’havien alarmat (si un francès no està alarmat és que està menjant cargols), ja que veien en el ressorgiment del fantasy un fenomen regressiu. Consideraven que la ciència-ficció era una recerca del futur i que el fantasy significava anar en busca del temps perdut, del passat. I així deduïen que un gènere era progressista i l’altre retrògrad, o almenys regressiu. Però ja no es llegeix així, ja que s’ha deixat d’abordar la literatura en clau política, o també psicoanalítica, i encara diria més, se l’ha deixat d’interpretar fins i tot literàriament. Avui el que es porta és jutjar les coses des del jo, des de l’emoció. I tot això coincideix amb el desenvolupament de la cultura audiovisual i el retrocés de la paraula escrita, i amb la tornada als pantalons curts. 

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Ningú en el rock and roll ha portat millor uns pantalons curts que Lemmy Kilmister, ni més curts (ni tan sols Debbie Harry, bé, sí, Rod Stewart). Els pantalons curts d’Angus Young parlen d’una altra cosa. Són infinits diferents. El que a Motörhead és indiferència a AC/DC és militància. El sacrilegi de Lemmy és la vida domèstica, jugar al milió ensenyant l’entrecuix als 65 anys. Morirà poc després. En Angus tot és religiositat salvatge. La de l’home de 62 anys que no ha volgut treure’s els pantalons del col·legi. Però el rock and roll és l’altra promesa irrompible que un es fa quan tot és a punt de començar.