La Torre de Collserola compleix 25 anys i segueix preservada d'allaus de turistes

Amb prou feines quatre persones contemplen des del mirador de vidre, a 550 metres sobre el nivell de mar, la increïble vista panoràmica que envolta la Torre de Collserola, la gegantina talaia de Barcelona de 288 metres d’alçada construïda fa 25 anys per l’arquitecte britànic Norman Foster. Aquest observatori, des d’on la Sagrada Família sembla un cactus, es troba a la planta 10, l’única oberta al públic, ja que les altres 12 són sales plenes de pantalles, com les de l’agència espacial NASA. Estan tancades amb clau, custodiades per qüestions de seguretat, perquè la torre continua sent la guardiana de l’espectre radioelèctric, un equipament clau en el sector de les telecomunicacions, i el transmissor de senyals de ràdio i televisió imprescindible per a l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92.

La venda d’entrades la gestiona el parc d’atraccions del Tibidabo, encara que l’escassetat de transports públics que tenen parada al Turó de la Vilana condiciona l’accés al mirador. El bus de barri 111, que enllaça Vallvidrera amb la muntanya del Tibidabo, sí que hi para cada mitja hora. No obstant, tampoc està gaire publicitat que a la serra de Collserola hi hagi aquest balcó privilegiat que, en dies de bona visibilitat, pot arribar a tenir un radi de visió de 70 quilòmetres a 360º. Insuperable.

Les allaus de turistes no interessen, i encara menys les cues d’espera. L’espai és reduït, i la capacitat de l’ascensor, també. La sala té capacitat per a 100 persones. L’ascensor és de vidre, la qual cosa el converteix en tota una atracció, i en un martiri per als que tenen vertigen. Una vegada al mirador, uns rètols orienten a manera de brúixola d’on hi ha situades ciutats estrangeres i els quilòmetres que hi ha fins arribar-hi. A Nova York, 6.178, a Honolulu, 12.770, i a Hanoi, 9.577. Déu n’hi do. La distància més curta subratllada és la de Reus (Baix Camp): 93 quilòmetres. Deu ser per allò de «Reus, París i Londres».

EL PIANO DE CUA

Diego García, gerent de la Torre de Collserola, precisa que l’any 2016 el mirador va rebre 10.000 visites: «En total, no més de mig milió en tots aquests 25 anys». En aquesta xifra suma els assistents a actes privats que s’han celebrat a la sala panoràmica, que costa 2.500 euros per dia. «La lloguem a empreses i a particulars», assenyala el gerent, que recorda amb un somriure un senyor que va voler donar una sorpresa a la seva dona, i realment ho va aconseguir. «Celebraven 50 anys de casats. Ella no en sabia res. Va fer pujar un piano de cua per oferir-li un concert amb vista a Barcelona. Tota la família es va quedar bocabadada», explica.

Jordi Puigneró, secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital de la Generalitat, que posseeix el 22,85% de l’accionariat de la Torre de Collserola, assegura que és una infraestructura estratègica en el segle de la revolució digital. «Va néixer a l’era analògica i s’ha adaptat sense cap problema a la digital», concreta.

TRES MIL TONES

Notícies relacionades

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Mobilitat no assumeix la culpa de l’accident mortal de Moya

L’encarregat de supervisar les complexes obres que van portar entre el 1991 i el 1992 a la construcció d’aquesta torre de 3.000 tones va ser l’enginyer industrial i arquitecte Ramon Pedrerol, que va treballar conjuntament amb l’empresa d’enginyeria britànica Ove Arup. «Continua sent la torre amb tirants més esvelta», considera Pedredol, que destaca que, quan es va estrenar, va ser una innovació en les construccions d’alçada. «La seva silueta s’inspira en les tradicionals torres de televisió amb fust de formigó i els pals metàl·lics subjectes per tirants propis de les antenes de radiodifusió», descriu.

 Pocs recorden que el 1986, la ubicació prevista es va haver de canviar per qüestió mediambiental. Es va desestimar el paratge de la Font Groga per un informe d’impacte ecològic fet per Oriol de Bolós, catedràtic de Botànica de la UB.