Els últims presos de la Model

Les grans portalades de la presó Model de Barcelona, al carrer d’Entença, tancaran de forma definitiva les portes dijous que ve dia 8. Més de cent anys d’història (va ser inaugurada un 9 de juny de 1904) i milers de secrets quedaran reclosos (mai més ben dit) en aquest recinte que des de fa anys s’havia quedat obsolet per complir la seva funció. Els veïns hauran aconseguit una vella reivindicació, i la ciutat, un ampli solar per a ús públic. L’última conducció de presos del mateix dijous posarà fi a una presó per la qual han passat il·lustres personatges del sindicalisme, de l’anarquisme i de la política, com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el 1920, o el que va ser president de la Generalitat, Lluís Companys.

    

Durant el franquisme van ser tancats a les seves cel·les dirigents antifranquistes (els 113 de l’Assemblea de Catalunya) i Salvador Puig An­tich, executat el 2 de març de 1974 al mateix centre amb el garrot vil. La seva cel·la, la 443, és tot un símbol. Els últims interns que queden a la Model són persones anònimes que un dia van veure truncades les seves vides per infringir la llei. Felipe, Ricardo i Juan són tres d’ells. EL PERIÓDICO ha entrat a la vella presó i ha parlat amb ells. El silenci ja s’ha apoderat de molts dels racons del que va ser aquest bulliciós centre penitenciari que va arribar a albergar 2.500 reclusos.

    

«Digue’m Felipe». Aquest home de complexió rude és colombià. No es diu Felipe, però és una dada irrellevant. La seva història sí que és real. Fa 18 mesos va travessar les portes de la Model. Vivia a València, però la policia el va enxampar a l’autopista i el va detenir. Un jutge el va condemnar a vuit anys i mig de presó per un delicte que prefereix no mencionar. Al baixar del furgó policial que el va traslladar del jutjat a la presó del carrer d’Entença estava espantat. Era la primera vegada que entrava en una presó. Després d’abandonar la que en els últims mesos ha sigut casa seva, serà traslladat al centre penitenciari de Brians (Sant Esteve Sesrovires, Baix Llobregat). Assegut al llit d’una cel·la («aquí vaig estar quan vaig entrar») admet que ha pogut fer alguns amics, però pocs, i que treballa a la cuina. En el seu país estava ocupat en una empresa de caramels, però fa anys que viu a Espanya.

    

Felipe detalla el seu dia a dia a la presó: «Em llevo i a les 7.20 hores es fa el recompte. Esmorzo i me’n vaig a la feina. Al migdia, torno a les cel·les i un altre recompte. Després dino i faig esport al pati. Alguns van a l’escola, però jo no he volgut, perquè primer prefereixo trobar-me bé físicament».

    

Al pati, admet, parla amb els seus companys i juguen al parxís. «Parlem de la família, de les injustícies», relata. La condemna o el judici que l’espera és un dels temes clau. «Abans del judici estàs a l’expectativa, després, encara que recorris, com és el meu cas, assumeixes la condemna. Et tranquil·litzes i veus passar el temps. Sembla fàcil, però no ho és». A les 21.00 hores «xapen» la cel·la i a dormir. «S’ha d’estar ocupat per poder aïllar-te», reconeix Felipe.

    

Ricardo té 32 anys. Anirà també a la presó de Brians. Està com a preventiu i a l’espera de judici des de fa set mesos. També és la primera vegada que trepitja una presó. Viu a Barcelona. «Has d’adaptar-te i mentalitzar-te de la situació. Has de ser realista. Quan fas una cosa en saps les conseqüències, encara que creus que mai et passarà a tu», afirma. Tenia una empresa de construcció, però se’n va anar a l’aigua i va haver de tancar. Als dos dies d’entrar a la Model, el van posar a treballar com a ordenança al mòdul d’ingressos i, després, el van traslladar a l’economat. «És més dur per a la família que per al que és aquí dins», reconeix.

    

Segons les seves paraules, el seu empresonament li serveix per «reflexionar». «El que es fa més aquí dins és pensar, poca cosa més es pot fer», confessa. «Però no tornaré a entrar-hi», sentencia. «El meu fill sap on estic, però no vull que vingui. A la presó i a l’hospital és on es comproven els verdaders amics i la família que t’estima». Ell mata el temps llegint i amb l’esport. «Comparat amb les presons que hi ha pel món, la Model és un hotel», recalca.

LA PRIMERA VEGADA

Juan tampoc es diu Juan. És sud-americà. Fa tres mesos que va ingressar a la Model. «És la primera vegada que estic pres i espero que sigui l’última», al·lega. No té família a Espanya, ni amics. I, per tant, ni visites. «És dur no tenir la família a prop», sosté. Els truca una o dues vegades per setmana. No més. No té diners. Viu de l’ajuda dels seus companys. Espera que en el seu nou destí (també a Brians) pugui treballar i guanyar alguna cosa per mantenir-se i enviar-ne una part als seus parents. «Dono les gràcies als meus companys que tenen un gran cor», diu. Al seu país era mecànic de motos, però només arribar a Espanya va ser detingut. Està a l’espera de judici. «Quan surti vull tornar al meu país». La seva dona està embarassada i viu allà. ¿Aquí veu la televisió? «Al chavolo no en tinc. No tinc diners per comprar-ne una».

    

És un home corpulent. Es nota que fa molt esport i diu que es porta bé amb els empleats de la presó. «Amb cap funcionari he tingut problemes. Amb els que he tingut tracte m’han semblat bones persones. Ells compleixen la seva feina i no tenen la culpa del que m’ha passat». Els funcionaris també seran de les últimes persones que abandonaran la presó, que s’ha anat buidant a poc a poc.

OBSOLET

Durant el recorregut pel recinte, aquest diari ha topat de cara (no estava previst, ni preparat) amb el director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, Amand Calderó, que ha anat al centre per controlar com es produeix el trasllat. «Amb el tancament s’acaba amb un equipament obsolet i que no podia oferir qualitat de vida als interns», destaca. Les portes de la Model es tancaran, però els seus murs (o el que en quedi quan l’ajuntament decideixi què fer en aquest solar) guardaran per sempre una bona part de la història no només de la capital catalana sinó de Catalunya.

Notícies relacionades

Més enllà de la presó

El tancament de la Model revaloritza l'Esquerra de l'Eixample

    

En els pròxims dies s’inaugurarà una exposició i obrirà per uns dies les portes per explicar als ciutadans el que ha significat aquest edifici inaugurat el 1904.