Anar a la font

El costum d'anar a la font s'ha recuperat a causa de la pobresa energètica

Anar a la font

DANNY CAMINAL

4
Es llegeix en minuts
Javier Pérez Andújar
Javier Pérez Andújar

Escriptor.

ver +

Entre l’alta societat (és un eufemisme), ara s’estila més anar a la presó que anar a la font, però és que anar a la font sempre ha sigut de pobres, tant en periodisme com en la vida civil (escriure als diaris és militar, tota una militància literària i una trinxera). Per descomptat hi ha fonts esplendoroses, fonts màgiques com la que va dissenyar Carles Buïgas a Montjuïc, que per alguna cosa va ser, a més, novel·lista de ciència-ficció. Buïgas s’havia especialitzat en luminotècnia, en tècniques per generar llum artificial, és a dir, que era un clàssic del gènere literari, ja que l’electricitat i la llum elèctrica estan en l’origen d’una de les novel·les que van donar a llum (natural) aquesta literatura.

    Darrere del Nautilus on viatja el capità Nemo, darrere de les Vint mil llegües de viatge submarí, es troba la fascinació de Jules Verne per l’electricitat. És l’energia elèctrica el que mou i il·lumina el submarí del solitari príncep indi; i això ho escriu, ho anticipa Verne, una dècada abans que Edison patentés la làmpada d’incandescència, deu anys abans que a París se celebrés la primera Exposició Internacional d’Electricitat.

    Amb Jules Verne la ciència-ficció adquireix el seu caràcter de gènere d’anticipació, però també anticipa un gust literari fora d’aquest gènere, que arriba fins a l’actualitat. En el capità Nemo hi ha un dandisme, un esteticisme esquitxat de nihilisme, que al capdavall és una misantropia, i que prefigura altres grans personatges literaris francesos, com és el cas de Des Esseintes, el protagonista de la novel·la d’Huysmans À rebours (el llibre va córrer aquí molts anys amb el títol d’A contrapelo, però feia com vengonya dir-li així; sort que el poeta Antonio Martínez Sarrión va tornar a traduir-lo i li va posar Al revés.

    En Martínez Sarrión és molt important la música, per sobre de la musicalitat; un poema seu de joventut es titula Ummaguma, com el disc doble de Pink Floyd. Només obeint la música es respecta la lletra, les paraules; però això tots els poetes ho saben. A principis dels anys 90, Martínez Sarrión va publicar un llibre de memòries deliciós, Infancia y corrupciones, i entre els moltíssims elogis que va rebre mai s’ha destacat que es tracta d’un dels llibres més bells que s’han escrit mai sobre Albacete (això no és una frikada sinó literatura en vena).

    Però no acaba en el personatge d’Huysmans l’estela, el caràcter, del capità Nemo, sinó tot al contrari, i tot al contrari és que a partir d’ell comença de nou, aquesta vegada encarnant-se en un escriptor real: Michel Houellebecq. La mateixa misantropia, el mateix gest esquerp, la mateixa soledat en Nemo, en Des Esseintes, ara en Houellebecq.

    En la seva última ficció, Submissió (que també és una novel·la d’anticipació, en aquest cas política, o sociològica), Houellebecq fa protagonista un professor expert en l’obra de Huysmans, i fins i tot aquest mateix personatge té alguna cosa de la biografia i de la personalitat de Huysmans. Perquè un text sigui d’anticipació no té per què arribar abans, n’hi ha prou que no arribi després.

    Submissió (transcorre d’aquí cinc anys, el 2022, els islamistes moderats guanyen en la segona volta el Front Nacional) va sortir al mercat el mateix dia de l’atemptat a la revista Charlie Hebdo. L’anticipació està feta de les inquietuds i de les pors del moment.

Evolució de la misantropia

La misantropia també ha evolucionat. Amb Molière sorgeix una misantropia física (hipocondríaca) i a la vegada filosòfica; en el cas del capità Nemo es tracta d’una misantropia d’interior, psicològica i a la  vegada familiar (un psicòleg sistèmic diria que és una redundància); en Des Esseintes, la misantropia està basada en l’esteticisme; Houellebecq arriba a la misantropia per la política. «El seu menyspreu creixent per l’esquerra no va esborrar mai la seva aversió inicial al capitalisme», diu del seu protagonista.

    Sempre les fonts. El costum d’anar a la font s’ha recuperat a causa de la pobresa energètica. Cada vegada es veu més gent als solars que encara queden, allà on hi hagi una font pública, omplint d’aigua garrafes, ampolles de plàstic, rentant-se o rentant una peça de roba. 

De la barraca al bloc

Quan als anys 60, el personal va passar de viure a les barraques a viure als blocs de pisos, va deixar així mateix d’anar a la font a buscar aigua (encara que els més recalcitrants van mantenir aquest costum) per anar a la font a admirar els seus rajos il·luminats.

Notícies relacionades

    A la plaça de l’ajuntament de Sant Adrià també hi van posar una font màgica, una font de colors, que s’encenia els diumenges al vespre, a manera d’espectacle de barri. Es tracta de dos tipus diferents de font, i han existit des de sempre. 

    La tradició òrfica les situava totes dues a l’entrada de l’Hades (el regne subterrani dels morts). L’una era la font de l’oblit, i qui tastava la seva aigua ja no recordava mai més res del que havia sigut. L’altra era la font de la memòria, i qui bevia d’ella obtenia la vida eterna. També la memòria històrica passa per anar a les fonts.