Mercè Centrich: "Vaig veure com tiraven el material antic del laboratori per la finestra"

Mercè Centrich va entrar com a estudiant de pràctiques al laboratori municipal de Barcelona el 1952, en el seu últim any de carrera. Estudiava Química, i «en aquells anys hi havia pocs llocs on fer pràctiques». Encara hi havia menys dones a la facultat. I estudiant Química. «Dels 300 alumnes que vam començar, érem 30 dones, van seguir set i finalment ens vam llicenciar dues», recorda la dona, que va dirigir el laboratori durant 14 anys.

El seu pare, veterinari, tenia contactes al laboratori, però just quan ella havia de començar les pràctiques va morir. «En aquella època anàvem de dol. Em vaig presentar allà de negre, em va veure el director i em va preguntar que què em passava. Li vaig dir que el meu pare havia mort i que li hauria fet molta il·lusió que fes les pràctiques al laboratori. Em va dir que comencés l’endemà, i allà vaig passar els següents 42 anys de la meva vida, fins que em vaig jubilar el 1995. El meu últim dia en actiu va ser el de la inauguració de l’actual laboratori», prossegueix aquesta química pionera, tia de l’actual director del laboratori, Francesc Centrich.

Recorda la notícia del trasllat amb disgust. «Em vaig assabentar que Maragall havia venut el laboratori perquè van venir a prendre mesures. Els vaig dir que se n’anessin, que no hi havia res a mesurar allà», explica la llavors directora del laboratori, que també recorda que el trasllat no es va fer amb prou cura. «Veia com tiraven el material antic finestra avall i em posava les mans al cap. Vaig intentar salvar tot el que vaig poder. Em deien que semblava una escombriaire, recollint-ho tot de terra», narra la dona, que recorda com va salvar d’acabar al contenidor una col·lecció de llibres molt antics, «de l’època de Pasteur».

«A Wellington teníem una llibreria preciosa, i amb el trasllat ningú volia els llibres. Ni a l’ajuntament, que eren seus, ni a la Biblioteca Nacional. Al final vaig convèncer una companya de facultat que treballava a l’Hospital de Bellvitge i va venir i se’ls va endur en una furgoneta», diu la científica.

El material que es conserva –poc contextualitzat– en vitrines col·locades en diversos racons de l’actual laboratori ha sobreviscut gràcies a la tenacitat de Centrich.

Digitalització pendent

Notícies relacionades

De la ràbia a l'anisakis

Espècies invasores a l’Eixample

El seu nebot ara vol intentar recuperar la memòria de persones com la seva tia que encara van treballar amb aquest material per documentar-lo. També volen digitalitzar el contingut de les fitxes mèdiques que conserven, sobretot de les del departament d’antiràbica, del qual van ser referents. Centrich recorda com al laboratori original, víctima de la transformació olímpica, hi havia un pati on tenien els gossos sospitosos de patir ràbia.

Entre els episodis que més recorda aquesta dona avançada al seu temps de les seves quatre dècades al laboratori, destaca la campanya de control de begudes alcohòliques en els anys 60, després de detectar greus intoxicacions, moltes de mortals, per begudes contaminades amb metanol. I l’epidèmia de còlera del 71, per descomptat. I la crisi de l’oli de colza, que va portar el laboratori a tornar a ser aquell referent científic a l’Estat i més enllà que durant la dictadura es va deixar perdre.