L'all pica i repeteix

Falten 7.000 euros, que no són res comparats amb els grans sous de les portes giratòries. Tan sols 7.000 euros perquè Ajoblanco, capçalera mítica de la contracultura als anys 70, torni a brotar de les cendres de la mà de dos dels seus fundadors, Pepe Ribas i Fernando Mir, en la que serà la tercera temporada de la revista. Perquè ja se sap: l’all pica i repeteix; a més, es tracta d’un bulb màgic amb moltes propietats contra l’engarrotament col·lectiu.

Com que ara no hi ha un duro, i menys per a la cultura crítica, els impulsors del projecte han posat en marxa un pla de micromecenatge a Verkami amb l’objectiu de recaptar els 30.000 euros que costaria treure’n al carrer, entre els mesos de maig i juny, el primer número en suport paper, amb una tirada de 50.000 exemplars, periodicitat quadrimestral i sense ni una sola inserció publicitària. I en aquesta lluita estan, amb el degoteig de les aportacions, igual que Pedro Sánchez fins que va arribar la gestora i ho va fer parar.

La recta final de la campanya de crowdfunding, que expira el 8 d’abril vinent, coincideix amb la inauguració aquesta tarda, a la Fundació Suñol (passeig de Gràcia, 98), de l’exposició Ajoblanco Libertario 1977, un repàs per un any d’importantíssima transformació cultural i política a Espanya després de 40 anys d’asfíxia franquista. Si París va ser maig del 68, Barcelona va ser sens dubte 1977: l’any de les primeres eleccions democràtiques, del míting de la CNT a Montjuïc –el més gran de la Transició– i del gran enrenou de les Jornades Llibertàries Internacionals.

Canvi sense dogmes

En aquell temps, la ciutat era una bombolla a part, aliena a la resta del país, amb la seva Drugstore de Liceu, oberta les 24 hores, i el belluguet de la Rambla, qui l’ha vist i qui la veu. Pepe Ribas explica a les seves imprescindibles memòries, Los 70 a destajo (RBA, 2007), què van suposar aquells anys i com la revista va concitar les ànsies d’un canvi sense dogmes ni autoritarismes. L’Ajo era el racó dels hippies, el rock progressiu, les comunes, el teatre independent, la sensibilitat ecològica, l’underground, els viatges físics i els lisèrgics, l’alliberament dels costums sexuals reprimits per la moral catòlica i el rescat de lesbianes i gais que venien de patir la gandula, la llei de vagos y maleantes. Molt King Crimson i molts porros, però l’endemà al matí, a pencar.

Durant una xerrada a la nova redacció d’Ajoblanco (Santa Teresa, 3), un espai que aspira a convertir-se en punt de trobada i debat, surten a la llum velles anècdotes, com es va donar el prodigi d’armar una revista des d’un petit quarto al número 15 del carrer d’Aribau i amb només dos carnets de premsa al darrere, el de Fernando i el de l’enyorat Ramon Barnils. ¿El nom? Per l’ajoblanco malagueny (all, ametlla crua, pa, oli, aigua i vinagre), la sopa freda que Flora, una noia jove casada amb un torero sense sort, els va servir durant el sopar fundacional al restaurant Putxet. ¿El disseny de la capçalera? Una genial ocurrència de Quim Monzó imitant les lletres de la Coca-Cola que va estar a punt de costar-los un plet.

El primer número de la revista va sortir al carrer l’octubre del 1974 al preu de 45 pessetes, amb una foto històrica a la portada, obra de Manel Esclusa, on una boca molt sensual sosté un gra d’all entre les dents. En els bons temps, van arribar als 100.000 exemplars sense anuncis.

Ara sembla fins i tot un divertimento, una mala passada sense conseqüències, però no va ser així: només set mesos abans, al març, l’anarquista Salvador Puig Antich havia mort executat al garrot vil de la Model, sala de paqueteria; aquell mateix any, al juliol, començaven les flebitis de Franco, que va morir matant. No era fàcil, no: el 1977 els van tancar la revista en Consell de Ministres per un reportatge sobre la carca franquista oculta darrere les Falles valencianes.

Notícies relacionades

Richard Gere es passeja per Gràcia

La Feria de Abril sedueix els llatins

Hi pot haver qui es pregunti a què ve tanta batalleta i quin sentit té ressuscitar ara l’Ajo. Pepe Ribas té la resposta: «Perquè s’ha de rebentar la por i barrejar identitats, generacions i idees. I perquè la cultura de criteri és l’única vacuna contra la propaganda».

Realment, només envellim quan perdem la il·lusió, quan comencem a entonar l’acomodatici «total, per a què».